Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de desembre 2009

El salobre

El salobre va sorgir arran d'una crisi personal
provocada per la mort del pare del poeta. La
desaparició dels pares sempre significa
l'acompliment del darrer estadi del nostre
procés de maduració personal: la confrontació
amb la nostra pròpia mortalitat i mort. En el
moment del traspàs dels nostres pares es trenca
el pacte secret i no dit que ells sempre
s'interposarien entre nosaltres, els fills, i la mort.

Aquest sotrac personal ha fet que el nostre poeta
obrís el que Emily Dickinson anomenava "els ulls
dels ulls" i mirés la vida d'una altra manera,
de més a prop."



D. Sam Abrams (fragment del pròleg)



Ponç Pons. El salobre. 1997

Premi Carles Riba 1996

Llegir

Computerrecherche, Bibliothek von Alexandria
La meva bibliotecària
té veu de rierol quiet.
Rierol de riba humida
i ombra d'un bell secret.

La meva bibliotecària
té els ulls de blau rialler.
Blau que estima les lletres
i que perfila el paper.

La meva bibliotecària
té els dits de tacte de full.
Tacte que acarona els llibres
i que els estima i acull.

Lola Casas. Poemes de cada dia, 2004

29 de desembre 2009

Inventari d'alba

                       A Joan Vinyoli


El cine en blanc i negre que ja he vist

La música barroca el blues el jazz
Aquest poema inútil i el desig
De ser estimant pura paraula gest
Contra l'absurd del mal contra l'oblit
De tot allò que ens fa ser més humans
Els llibres que encara ara vull llegir
I el gust per tot allò que sigui art
L'amor immens que sent sagrat pels fills
I un munt de mots que cal salvar insurgent
S'estranya en passar esquiu el vell mestral
Sobre Menorca hi plou

No tenc res més



Ponç Pons. El salobre. 1997

Pròleg: D. Sam Abrams

18 de desembre 2009

Ponent

Escriuré per glossar el dol d'aquesta tarda
que mor pausadament cap a l'oest.
Veuré els cors d'àngels foscos
volar pel cel, cap a ponent.
Les ombres jauran com fulles marcides
d'un sol aturat,
i profundament cauran els grisos
damunt els vells bancs de fusta.
La gent passejarà omplint-me de murmuris
fins que s'esgotin els mots i les petjades.
Jugaré tan sols a ser qui soc, mentre deixo
que la nit m'abraci les sabates.



Núria López GarciaEstacions de trànsit. 1992

Cançó de capvespre

S'enduien veus d'infants
el sol que jo mirava.
Tota la llum d'estiu
se'm feia enyor de somni.

El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.

Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per als ulls
d'aquest esguard tan àvid.

Però ara és la nit.
I he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo.


(1963/1966)

Salvador Espriu

16 de desembre 2009

Coronació I

potser per assolir el cim
no has de badar massa.
potser has de desar dins dels ulls
la imatge eterna de la neu
i la filigrana del gel
sobre la pedra eixuta.



Anna Montero. El pes de la llum, 2007

Darrer poema

Al final,
quan ja el poeta
no tingui res a dir
i els seus versos no commoguin,
escriurà un darrer poema
dreçant, amb els seus últims mots,
una escultura perenne.

Desarà després el llapis a la taula,
els papers al prestatge
i l'esguard en un racó fosc
on ella no hi sigui.
No es complaurà ja
en el dolor punyent
ni en la solitud de l'alba
d'on nasqueren els versos galants
que encisaren l'estimada.

Sap que no ha de mirar enrera
perquè hi ha massa amor
i, com Orfeu,
moriria en el precís instant
que albirés la plenitud del cos
i la fondària dels ulls que el deixen.

No escriurà el darrer poema
com els altres,
en un rampell místic.
En farà un treball meticulós i assenyat,
esmicolant records i anorreant imatges
tenaçment arrelades.

Potser hi dedicarà la resta de vida,
en aquest poema,
perquè intueix
que l'objectiu és inabastable
i, d'altra banda,
té el cervell esquerdat i la mà cansada
de tant lliurar batalles impossibles.



Toni Sitges i Serra. Amor roig. 1997

15 de desembre 2009

Misteri de cultura

"Malauradament la nostra revista no ha pogut
oferir mai cap mena de remuneració econòmica
per les col·laboracions, però gràcies a la generositat
i gentilesa dels poetes hem pogut disposar de
bons poemes. Esperem poder comptar amb la vostra
col·laboració per a aquest número.
Per tot, el nostre profund agraïment".



Joan Brossa. Passat festes, 1993-1995, 1995

Saber-la

Allò que més desitges
és tenir-la al teu costat
i t'has d'acontentar amb saber-la.

Però

com pots arrogar-te el dret a tenir-la?,
com pots voler-la encadenada
al teu costat?

Si ho penses bé, de fet,

a tot el que t'és lícit d'aspirar
és a saber-la.



Ramon Farrés. El present constant. 2009

Cançó de fer camí

            Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de color trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.


Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988, 2000

12 de desembre 2009

Per què no la vida?

A fora hi ha panells que ens indiquen el nom
dels pobles i dels carrers, semàfors en vermell, fars
que il·luminen els foscos túnels de la nit. Senyals
que d'invisibles perills, com la presència
de glaç a la calçada, ens prevenen.

Dintre; les llums d'emergència, els frens.
I en cas d'impacte, l'airbag,
que ens abraça.


Christelle Enguix (El cor del minotaure, 2009)

10 de desembre 2009

A tu

A tu, que ets flama subtil,
sendera on conflueixen
cent i mil camins.
A tu, que tens l'ànima
elegant.
A tu, fràgil i forta,
a tu, tendra i orgullosa
alhora.
Tu, com una reina que porta
la corona en equilibri
a dalt del cap.
Tu, tan bonica, tan esvelta,
com una flor
que s'enlaira amunt
escampant perfum;
la corol·la,
grèvola i bella,
tremolant al vent.
Tu, desperta i generosa.
Tu, que escoltes
amb paciència
les trifulgues insensates
que et contem.
Tu que tens
el do de la ironia, i que guardes
tones d'amor, contingudes,
com fa el ric
que dissimula la riquesa.
Tu, que estimes tant,
i que et sorprens, atònita,
de la immensitat
de l'amor
que ets capaç
de despertar.



Isabel-Clara Simó.  El conjur, 2009

09 de desembre 2009

Afecte i gentilesa

Ara que tots dormen
he vingut a veure’t.
Et deixo la confiança
dels astres i la terra,
l’essència de la vida:
un viu corrent sanguini,
i un toc d’olor d’espígol.


Tu em dónes abrigall,
un brollador turquesa,
el blau de la fermesa,
l’atzur més imparcial.
I, més: la justa estima,
amb vocació d’alzina
i escorça tardoral.



Teresa Grau Ros

05 de desembre 2009

Vora la mar

Basteix el teu casal d'absències
pels camins remorosos de la mar.
Serà la vastitud de l'ample mar
un espill més benigne pels teus ulls.
En ell reposaran tots els records
furtius de la memòria.


Quima Jaume. Poesia completa, 1993

Pòrtic de Maria Àngels Anglada

03 de desembre 2009

Llegiré només llibres d'infants

Llegiré només llibres d'infants,
pensaré pensaments de joguina,
del que és gran, en faré pluja fina,
m'alçaré de les cendres estant.

Mai el viure no ha estat tan rebec,
no n'espero res més, de la vida,
però estimo la terra que em crida
perquè és l'únic país que conec.

Un jardí mig perdut en el temps,
jo m'hi gronxo amb tres fustes senzilles,
i recordo, entre boira i deliri,
els troncs foscos i esvelts dels avets.


1908


Óssip Mandelstam. Poemes. 2009

Traducció: Helena Vidal

Plogué a bots i barrals

Plogué a bots i barrals, amb una intensitat 
desconeguda en aquella terra seca on la 
primavera, fora de l'opulència de les antigues
hortes àrabs regades per les sèquies, amb prou 
feines s'advertia en les diminutes floracions 
de les plantes aromàtiques, en l'esclat dels
bancals d'ametllers o en subtils canvis de 
tonalitat dels ocres intensos i dels verds 
cendrosos del paisatge. 


Fragment, p. 187


Jesús Moncada.Camí de Sirga. 1988