A tots els llocs on vaig escoltar la teva tonada
vaig recuperar l'alegria; la passió de viure.
Cançó que jo esperava sortissis de la meva ploma
va resultar que tu vas ser la que es va endinsar en mi.
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
28 de febrer 2010
L'alegria s'anomena cançó
A mi mateix
Per què renegues i per què t'apartes
de la vida que tens a la balança.
Per què desitges la desesperança
i la mostres en totes les pancartes.
Tots els mars que et conviden els descartes
i et tornes riu que en solitud avança.
T'agrada contemplar, però, la dansa
de l'aigua que menysprees i coartes.
Per què no vius, ni creus, ni hi veus ni goses,
ignores dies, nits, mirades, coses.
Per què tens por que avui la llum t'abraci.
Per què no surts al món i a les tarimes.
Per què no perpetues el que estimes
abans que entre les mans no se't desfaci.
Israel Clarà. Una mena de màgia, 2009
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
Clarà [Israel 1975-],
estimar,
llum,
mirades,
persones,
poesia de l'esperança,
rius,
solitud,
vida
27 de febrer 2010
Regal
Quin dia tan feliç.
La boira s'ha esvaït aviat, treballava al jardí.
Els picaflors es detenien en els xuclamels.
No hi havia res a la terra que volgués tenir.
No coneixia ningú que valgués la pena d'envejar.
Vaig oblidar tot el mal que havia passat.
No m'avergonyia pensar que era qui sóc.
No sentia al cos cap dolor.
Redreçant-me vaig veure el mar blau i veles.
Berkeley, 1971
Czesław Miłosz. Travessant fronteres, 2006
|
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
Barceloneta,
blau,
Farré [Xavier 1971-],
mar,
Miłosz [Czesław],
persones,
poesia de la pau,
poesia visual,
regals,
veles,
viatges,
xuclamels
A la lluna
Que estàs pàl·lida de cansament,
de pujar al Cel i contemplar la Terra,
i de vagar sense companyia
entre estels d'un diferent llinatge?
I de mudar, talment un ull consirós
que no troba cap objecte digne de la seva lleialtat.
Percy Shelley. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts, 1990
Ed.: Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià
de pujar al Cel i contemplar la Terra,
i de vagar sense companyia
entre estels d'un diferent llinatge?
I de mudar, talment un ull consirós
que no troba cap objecte digne de la seva lleialtat.
Percy Shelley. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts, 1990
Ed.: Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià
Etiquetes de comentaris:
Arola [Nona],
cel,
companyia,
dignitat,
estels,
Julià [Pep],
lleialtat,
lluna,
poesia anglesa,
poesia breu,
poesia de la reflexió,
Rovira [Magda],
Shelley [Percy Bysshe 1792-1822],
terra
23 de febrer 2010
Poema xinès
Seria un error suposar que això és impersonal. És cert que el cel està buidat de tot menys del més pàl•lid blau, i és cert que un saüc fresc, aquí, es repeteix en aigües mai abruptes. Però mira de prop com està fet: el pintor es revela en la seva acurada cal•ligrafia, signa amb lletres que per elles mateixes són d’altres imatges, miniatures, i totes ben dretes, en posició de ferms. Aquí podem observar una fredor deliberada. Monet hauria entès quant acuradament l’ull del pintor estudià com l’aigua sempre es mou, mai no està quieta, perquè tant si el sol enlluerna o, com aquí, s’oculta, el duu constantment en un joc seriós. Aquest pintor oriental engegà els seus pinzells a casar els elements i a mantenir-los lligats, aigua i llum diàfana, en harmonia, però aplegats per un toc humà. Elizabeth Jennings. Poesia anglesa i nord-americana contemporània, 1994 ; tr.: Pilar Teixidó |
Etiquetes de comentaris:
aigua,
blau,
cal·ligrafia,
harmonia,
humanitat,
Jarvis [Dennis],
Jennings [Elizabeth 1926-],
llum,
Monet [Claude 1840-1926],
Teixidó [Pilar]
19 de febrer 2010
Les ensenyances d'Huria - IV -
No hi ha lloc per a sentimentalismes al teu món.
Has pastat amb alfàbrega el migdia. Has cuit per al brou
crestes de gall. Sé què t'afona el cor picotejat
pel gall dindi després de la teva segona expulsió del paradís.
Tot el nostre món va canviar, com han canviat les nostres veus.
Fins i tot les nostres salutacions s'esfondraren, com cauen els botons
d'un vestit damunt la sorra, sense fer soroll. Digue'm:
Bon dia!
Digue'm qualsevol cosa que m'alleri la tendresa de la vida.
(fragment)
Mahmud Darwix (Per què has deixat el cavall sol?, 2004) (Tr.: Margarita Castells Criballés)
Has pastat amb alfàbrega el migdia. Has cuit per al brou
crestes de gall. Sé què t'afona el cor picotejat
pel gall dindi després de la teva segona expulsió del paradís.
Tot el nostre món va canviar, com han canviat les nostres veus.
Fins i tot les nostres salutacions s'esfondraren, com cauen els botons
d'un vestit damunt la sorra, sense fer soroll. Digue'm:
Bon dia!
Digue'm qualsevol cosa que m'alleri la tendresa de la vida.
(fragment)
Mahmud Darwix (Per què has deixat el cavall sol?, 2004) (Tr.: Margarita Castells Criballés)
Etiquetes de comentaris:
alfàbrega,
Castells [Margarida],
Darwix [Mahmud],
Palestina,
tendresa,
vida
18 de febrer 2010
Després
Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d'anar lluny,
quan el cel és seré,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s'instal·la la poesia.
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d'anar lluny,
quan el cel és seré,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s'instal·la la poesia.
———
Dopo
che hai fatto la valigia, spento il gas,
spente tutte le luci, chiuso l'uscio,
chiuso il portone, quando
ti appoggi a un muro e temi di cadere
e aspetti un mezzo, un modo
per andare lontano,
quando il cielo è sereno,
blu e sterminato sul cavalcavia
e tu non hai passato né futuro,
in quel momento vuoto
si accampa la poesia.
Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou
dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91
Etiquetes de comentaris:
blau,
cel,
futur,
gas,
instal·lar,
llums,
maletes,
murs,
passat,
poesia,
portals,
Reduccions,
serenitat,
Tarozzi [Bianca],
voravia,
voravies
14 de febrer 2010
Haikús d'hivern
Ara que és hivern,
tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.
Com comença? Un so,
un ritme, uns mots, una frase ...,
que expliquen el jo.
Imagina objectes
que parlin de tu: un ninot
de neu, matí amb sol.
Kodak a les mans,
passa, mira, pensa, guarda.
Retrata els instants.
Nen que juga amb lletres.
Li surt un mot com a alguns
que es fan dir poetes.
Traginers que criden,
venedors que parlen massa.
Escriu en veu baixa.
Zanni parla tosc,
criat que cau i obeeix.
Manen els lectors.
(Selecció)
Daniel Wi-Ye. Haikús d’hivern, 1969
dins, Julià, Jordi. Un lleu plugim, 2009
tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.
Com comença? Un so,
un ritme, uns mots, una frase ...,
que expliquen el jo.
Imagina objectes
que parlin de tu: un ninot
de neu, matí amb sol.
Kodak a les mans,
passa, mira, pensa, guarda.
Retrata els instants.
Nen que juga amb lletres.
Li surt un mot com a alguns
que es fan dir poetes.
Traginers que criden,
venedors que parlen massa.
Escriu en veu baixa.
Zanni parla tosc,
criat que cau i obeeix.
Manen els lectors.
(Selecció)
Daniel Wi-Ye. Haikús d’hivern, 1969
dins, Julià, Jordi. Un lleu plugim, 2009
Etiquetes de comentaris:
començar,
escriure,
hivern,
infants,
Julià [Jordi],
lectors,
lletres,
pluja,
poesia d'instants,
poetes,
porticons,
retratar,
traginers,
venedors,
vent,
veu,
Wi-Ye [Daniel]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)