Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de juliol 2010

Pintar aquí



Els meus quadres solen estar per terra,
sovint sense bastidor, per economia de transport
però també per aprofitar la resistència
del sòl quan hi pinto al damunt.

Quan moc una de les meves teles fixades
amb pedres grosses, hi ha una formidable agitació
d'insectes que estan instal·lats a sota:
tèrmits, centpeus, escorpins... Jo, treballo
des de dalt; ells, des de sota.

...

M'entesto, malgrat tot, a pintar aquí des
de fa més de deu anys, com m'entesto ara a
escriure amb les sacsejades del cotxe en marxa.

(fragment) Gogolí 29.11.00


Miquel Barceló. Quaderns d'Àfrica, 2004


Marcats pel sol

El nostre element era l'aigua.
Vam coincidir breument a la platja
per compartir els nostres sentiments pel mar.

Però ell era un surfista
i jo una bucejadora.
La nostra història no va poder ser.



Maria Grech Ganado, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània, 2008

29 de juliol 2010

Platja del món

              A Octavio Paz


La llum dels tarongers.
Tot univers és arbre
cau en el somni del teu cos,
s'adorm
en les parpelles de l'aigua.

En la nit dels teus ulls
s'enfilaven les barques;
el taronger penjava
cel endins
ones daurades de la tarda.

Somni dels tarongers
vora del temps incert,
neixen i creixen, viuen,
arbre de llum, les platges.

El món és saviesa en el camí
dels grocs eterns, enamorats de l'aire.





Ramon Xirau. Les platges. 1974

27 de juliol 2010

Miralls

No poden els propis ulls
mirar-se. Tan sols des de fora
hom pot arribar endins. És per això
que ens cerquem en la mirada
de l'altre.

Per poder-nos reconèixer.



Christelle Enguix (El cor del minotaure, 2009)

Em guanyo

Em guanyo, a miques,
per la vida d'un altre,
els dies verges
dels anys que no vivia
sinó, al meu compte, un altre.




Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994

Mar matinal

Que aquí m'aturi. I que, una mica, també jo vegi la natura.
D'una mar matinal i d'un cel sense núvols
blaus resplendents, i riba groga, tot
bell i amplament il·luminat.

Que aquí m'aturi. I que m'enganyi pensant-me què és això que veig
(ho he vist de veres un instant, en deturar-me),
i no pas, també aquí, les meves fantasies,
els meus records, les figures del goig.



C.P. Kavafis, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008 

Paisatge estimat

Neu de Març a Torà per Teresa Grau Ros
Cala dins aquestes imatges
i et faràs sabedora de noms
de persones i paisatges
que tant estimo.

En un intuïtiu silenci.



Teresa Grau Ros

25 de juliol 2010

Domini màgic

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.



Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001

23 de juliol 2010

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.



Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol : 1977-1979, 2006
Ed.: Mercè Otero Vidal

QUATRE MIL DAMES SUFRAGISTES D'ÒPTIMA QUALITAT I RESIDENCIAL OBREN, DE NOU, EL TRÀFEC DAMUNT LES VIES FÈRRIES

Reclamen vacances nàutiques i postoperatòries,
i estacions termals a l'estil dels bons temps,
amb personal marbrejant i emmitonat. Demanen
també, per escrit i per oral, autors -novel·listes
o poetes- plegables, masticables i capicuats,
com a xofers, i autors enquadernats i fàcilment
transportables amb còmodes dilacions de pagament.
No volen saber res de cap creuer turístic -en
quatre volums pòstums malcairats- pel Bòsfor
domesticat, amb símies i papagais mimètics
i vagons llit sangglaçats i comunicants.



J.V. Foix. No pesquis mai amb els ormeigs d'un altre, 2009
Ed.: Ramon Salvo Torres

Poema


La teva amistat
fa la meva felicitat.

Per la dreta entra LA TEVA,
recorre un passadís i se'n va per l'esquerra.

Pausa.

Entra AMISTAT per l'esquerra
i se'n va per la dreta.

Pausa.

S'obre la porta del fons, apareix
estranyament maquillada FA LA MEVA
i se'n torna.

Pausa.

Entra FELICITAT amb un nas de cera
per la dreta i surt per l'esquerra.



Joan Brossa. Poemes civils. 1989

La terra que tu estimes

Time to go per Marina del Castell a Flickr
Compromís

Jo vull una terra assolellada,
amb muntanyes, illes i un blau mar,
petita, però privilegiada:
bressol d’amor, de cultura i d’art.

Jo vull una pàtria comprensiva
vessant humanitats arreu-arreu,
amant del treball, no d’ell captiva,
senzilla i capaç de vot i veu.

Que el seny guiés la seva vida
I fos la llibertat el seu estel,
espargint sa veu com una crida
que omplís de llum i d’ideals son cel...

Així és la pàtria que vols tu?
Desperta’t, no deixis que s’esmunya
de tes mans la sort, cec més que ningú.
La tens eixa pàtria: Catalunya!

Sols cal que dels seus greuges l’alliberis,
intel·ligent, compromès i valent
i el mal de l’enveja no toleris,
sempre fidel i sempre conscient.

Ta pàtria té parla, té bandera.
Compresa, té raó la teva terra:
Digne, pren la teva senyera
I venç, ansiant pau, la teva guerra!



Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995

19 de juliol 2010

Dits exigents del vent

Dits exigents del vent
que cullen la sorra blava.

Dins la cistella daurada
nia el silenci bullent.

La serp soterrada espera
les tempestes de la llum.

A la branca encinglerada
el polsim brusc del verdum.



Lluís Solà. Entre bellesa i dolor, 2010

18 de juliol 2010

En la badia de Pollença

Sé una rústica badia
solitària dia i nit;
sembla el sojorn escollit
de la pau i l'harmonia.

Sols la barca pescadora

la solca, vinclant l'antena,
o s'ajau damunt l'arena
de la cala protectora.

Mes de tant en tant avança

familiarment una flota
que du l'or i la puixança
de metròpoli remota.

Fondeja, i en l'aigua bruna

brolls d'escuma fa saltar

llençant totes a la una

les àncores a la mar.

En branques de llum encesa,

brilla com un tros de món,
sobre l'abisme pregon,
perfumat de rustiquesa.

Ulls vermells i esmaragdins

damunt l'aigua se dispersen,
ulls pipellejant conversen
des dels màstils gegantins.

I la flota sobirana

dins la solitud del freu,
com un magnat qui s'asseu
al portal d'una cabana

fa pensar en la senzilla

vivenda del jornaler,
on s'hi veu des del carrer
feinejar la tendra filla.

I un gran senyor s'hi atura

sovint a passar l'estona,
i és garrida la minyona,
i el veïnatge murmura.

¿Així, la flota de guerra,

que festeja dintre l'aire
pagesívol de la serra?
¿Quina olor d'anyella flaira
el lleopard d'Anglaterra?


Joan Alcover. Poesies completes, 1948

11 de juliol 2010

Acord

Si retorneu
la joguina,
espatllada,
ens en farem
una de nova.

I la volem oberta,
lleugera i densa
com un eBook.

Al nostre gust,
perquè ens uneix,
tenim talent,
i, senzillament,
ens l’estimem.

Així, tot creant,
assumim la fecunditat
de les peces menudes.

Teresa Grau Ros

10 de juliol 2010

Venim del nord, venim del sud

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d'un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.


Lluís Llach

08 de juliol 2010

El poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petitat mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.



Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts. 2000

06 de juliol 2010

Una mica encara

Una mica encara
i veurem els ametllers com floreixen
els marbres com lluen al sol
la mar com oneja

Una mica encara
per arribar una mica més amunt.



Iorgos Seferis, dins

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània.

Ed.: Manuel Forcano i Marta Dahó

Retall concís, magrana opaca,

Retall concís, magrana opaca,
danso en l'espai i lluito
lluito pel menjar que m'enduc a la boca
i parlo
parlo de la lluita diària i així l'afermo
i lluito encara més.
I ja no paro la mà (tremolosa) sota els vestits,
ara faig i creo des de la rereguarda,
premo ànimes i escampo el malva
i encara a vegades, com un bell present
arran de terra,
et sorprenc suau a frec de cara
com alè damunt una mar vasta,
en la remor de somnis entre esqueixos,
fils de paraules intercanviades com fulles,
però encara retingudes, de la nit passada.



Clara Escoda dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 93/94.

05 de juliol 2010

Et dono la mà

Et dono la mà
i recullo els teus dits.
Et dono els meus dits
i em condueixes.



Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3

Calma

No se sent ni una onada
a la platja deserta:
que dorm el mar diries
als braços de la terra.



Dionisios Solomós, dins,


Edició a càrrec de Manuel Forcano i Marta Dahó

Pobra gent de la Mediterrània

signature
Pobra gent de la Mediterrània
a qui manca el mot "desgel de migdia"!
D'altra banda, tenen llimones,
no han de jeure malalts com nosaltres
quan llangueixen els dies
i les llunyanes nits no arriben.


Werner Aspenström. Poetes suecs del segle XX, 1995
Tr.: Lluís Solanes

02 de juliol 2010

Nova Cançó

El risc d'obrir camins,
el so de trencar esquemes.

Un munt d'actes de cor,
intèrprets d'una terra,
inspiració i romanços.

Peces fornides i suaus
bastint la raó del poble,
d'escollir raimon capacitat
serrat uc entesos llach
notable sisa creativitat
rossell progrés traginada
brillants bonets al tall
ovidi toti dignitat majoral
motta feliu tete espinàs i
xesco, lladó i veus vitals.

Que no us sàpiga greu,
algú ho havia de dir
la democràtica revolució
continua.


Teresa Grau Ros

Les paraules inconscients

Les paraules inconscients
que una tendresa et va dictar,
on són? De vegades les dius,
i les dius amb malenconia.
Vares crear una família.
Tenies un desig de pàtria,
no era sols el desig d'un cos.
Una voluntat fundadora,
una intensa civilitat
instaurares en el principi:
un veïnat, un pis humil,
la taula a punt, el llit a punt.
Ara veus com creixen els fills,
i se t'imposa una consciència,
la paraula greu i precisa,
sentiment de comunitat.
Aquest no és un text didàctic:
és, més bé, un poema d'amor,
el poema del teu amor,
el poema de tot l'amor.
El veïnat i la ciutat
i la casa i els fills que creixen,
el jornal diari que et guanyes.
No cantes, ara. No cal; no cal.
Des de la terrassa, contemples
les avingudes, la ciutat,
el curs lent, prestigiós, del riu.
A l'altra banda veus la mar.


Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

01 de juliol 2010

Si un dia soc terra


Si un dia soc terra,
si un dia soc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

I l'ànima, l'aire
que passa pels pins,
que fa aquesta flaire,
que avui porto a dins.

Si un dia soc terra,
que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.

D'aquesta que és nostra,
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang.

Que ningú no m'endevini,
que només un gra de blat
creixi fort i s'il·lumini
del no-res que hauré donat.

Si un dia soc terra,
si un dia soc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

D'aquesta que encara
puc prendre i besar.
Si un dia m'empara
més meva serà.




Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993