Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

28 de novembre 2010

La llibertat

L'acció no és ni la labor vital ni el treball productiu. 
La capacitat d'actuar és el que fa de la vida quelcom de valuós.
Perquè som iniciadors, beginners, perquè cadascú de nosaltres 
anunciem alguna cosa imprevista. 
Viure sense actuar és com renunciar a la pròpia humanitat.

...

Actuar és nàixer a un món de relacions humanes 
del qual es forma part en prendre la paraula públicament i 
en proposar, donar suport i portar a terme iniciatives en l'espai públic.


Fragments



Maite Larrauri. La llibertat segons Hannah Arendt. 2001

Ara


L'inici d'un nou projecte
genera una immensa il·lusió
que comparteixo amb vosaltres.

L'objectiu és engrescador,
obert, reflexiu, crític
i acollidor.




Teresa Grau Ros

27 de novembre 2010

Or i sal

Reflexos per Lídia Esparraguera a Flickr
No em plau que un poeta doni massa explicacions
programàtiques. En un estat de coses normal jo mateix
em guardaria prou de fer-ho. Però és el cas que,
de moment, el mirall és a trossos i entre tots
hem d'intentar cosir-lo.

...

La poesia és fonamental i, entre la mentida i l'engany,
ella esdevé el sol, el vent, la vida.


(Fragments)


Joan Brossa. Poesia i prosa, 1995
Ed.: Glòria Bordons

El vent

Guinardó (Barcelona)
Aquesta nit escolto el vent
on xiula el crit de tots els homes
que ja han mudat la pell d'infant
i ara no poden riure en somnis.

Quin fred -em dic- quan sento el Temps
apilar anuncis de flors tendres,
cremar en focs tebis de tardor
un parpelleig de primavera.


Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009



Sonet de barca

Solca la barca, oh clar amic,
bondats extenses del migdia
com el record d'una alegria
endevinada en temps antic

que un instant creuava l'inic
món que aleshores jo vivia;
i, rabent, tot ho resolia
en un besllum. Al meu abric,

veig la barca de lluny, i intente
fer que seguesca algun camí
minuciós, que no m'invente:

el fil perdut d'algun record,
l'acompliment d'algun destí
efímer -el port o la mort.



Progrés de la llum, I

Vivent Andrés Estellés. Cant temporal. 1980

21 de novembre 2010

Desar la llum com una tela antiga

Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veta de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.


Susanna Rafart. Reflexió de la llum. 1999

He fet rodar la cadira fins a la finestra

i he mirat cap enfora:
la pluja sembla que trenqui els vidres, el vent fa tremolar els
arbres,
però no es veu res.
La nit ha caigut sobre nosaltres.
Ens queda l'esperança del migdia de demà.

Més enllà dels límits del jardí, la foscor del cel
s'estén cap a les fronteres de la llum, eixamplant
els dominis de la claredat del que és intel·ligible.
He anat cap a la taula, he agafat llapis
i paper, i he començat a escriure:

"Han vingut uns amics, aquest matí, a veure'm"


Antoni Marí (Han vingut uns amics, 2010)

Hi ha coses massa pures

Hi ha coses massa pures
per a ser dites
o només pensades.
Però els poetes,
incontinents, verbosos,
gosen inquietar les zones inefables
amb triades paraules
al capdavall estúpides.
...
Valdria més callar,
que tots calléssim.
I aleshores parar les grans orelles
i aprendre alguna cosa
dels planys, les boniors,
el càntic de la vida;
dels entranyats batecs
i els admirables -malgrat tot-
silencis animals
de l'home,
quasi impossible provatura.



Fragment.


Pere Quart. Poemes escollits. 2000

20 de novembre 2010

Un amor a frec de terra

                  A ma mare i a mon pare
                  i als llocs on ells són senzillament feliços


¿Quin secret primitiu guarda l'arena?
Per un instant les herbes són daurades.
Un instant que perdura com l'anhel
d'un caprici. Després trau el senill
ombres llargues damunt de les marjals
i la llum torna a ser justa amb les coses.
Des de les motes al mar, un capvespre
de tardor és un miratge, preàmbul
d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
hi haja sol possible i tot, les motes
i la mar i les ombres del senill
s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
¿Quin enyor guardarà llavors l'arena,
si vosaltres, com l'herba, també sou
la breu promesa que esbossen els astres?




Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002

13 de novembre 2010

Signe de colonització


Com si d'una casualitat
es tractés, hi descobreixo les restes
d'un vaixell, ancorat a la riba
d'una platja tropical. No és
aquesta vella embarcació rovellada
vora mar el que t'ha posat neguitós,
sinó els teus ulls maldestres
que encara es creuen capaços
de catalogar-ho tot, arbitraris,
en nom de la civilització.

No tingues por, admet-ho,

és la teua voluntat qui es nega
a la comprensió, al lliscament
entre interrogants. A rebre sense
excuses un sacseig profund
que qüestiona la nostra posició
benestant. Qui no mira el mar
no l'entén. Qui no mira amb els ulls
de l'altre no els sent.




Joan-Elies Adell. Un mateix cel, 2000,

dins, Imparables : una antologia, 2004

Molsa desterrada

Escuela Municipal de Artes y Oficios
Grapat de molsa
collida en lloc ombriu,
molsa desterrada
que sembla que conservi encara
lleganyes d'aigua freda
d'una gota de rosada

(la gota on m'he vingut a rentar el cor).


Jordi Llavina. La corda del gronxador, 2006

Núvia i fotògraf

Recolza a l'arbre ansietat de vida.
És dolça, blanca, lleugera, com cal.
I va al fotògraf tot dictatorial
acostant-li el bell món fet a la mida.

Toca la llum que la reté ferida

d'amor, per on l'aurora boreal
és simulada per l'allau floral
-trampa feliç- i la mire entendrida...

No vulgues veure tu, núvia, no veges

què és al reves ocult del vestit teu,
on els ulls clars, il·luminats, neteges.

"El perfil, el somrís..." I, si la veu

dels vels mana fer ales, tu aleteges
en el dia més càlid de la neu.




Maria Beneyto. Elegies de pedra trencadissa. 1997

07 de novembre 2010

Algú m'ha dit

que certament les meues poesies
no canviaran el món.

Responc que és cert
les meues poesies
no canviaran el món.



Patrizia Cavalli. Recull, 198- ;  tr. Josep Ballester

és de tu que parle

és de tu que parle
puix que ens lliga un ritual
de papers i gestos
és de tu i de mi que parle
quan ja hem mossegat
tota la carn de la nit
i cor endins
ens arrela el pinyol
és de mi que parle
i de tu mirall enllà
som esguard sense reflex
viatge sense nom


Anna Montero. Arbres de l'exili, 1988

01 de novembre 2010

Color de novembre

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona, Catalunya) per Teresa Grau Ros
Quan l'aire afluixa els pins i fa girar
el bàlsam de la branca tenebrosa,
novembre, a la finestra pots mirar!
El cel és com un vidre rosa.


Teulats molls de claror, color de vi.

S'allisa una fumera esperitada.
La mar al vespre deu tenir
una profunda pau morada.


Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

Record de San Miniato

              A Ramon Sunyer


Els jardins garbellaren la ciutat:
dolços teulats, on el silenci plana,
ens arriben només. En un camí fondal,
com un veler lligat, s'atura l'aire.

Somniem sense pressa, però el cor bat de
pressa.
Avinguda dels teus sopirs,
la llarga renglera de tombes.
¿Qui pot morir, si el cel és blau
i l'amor endolceix cada bri de la terra?
El món és un reialme on la mort ens serveix
com un ca ben fidel serviria:
les herbes canvien en flor
la saba que els don la despulla.

Sense els morts no tindria
la tarda aquest defalliment,
i qui sap si el verd i el viola
de la ciutat, i el teu sospir,
guanyen de ser vora les tombes.


Tomàs Garcés, dins,

Poesia / Josep Sebastià Pons, Clementina Arderiu, Tomàs Garcès, 1995

herència II


el cel de ponent a l'estiu,
els ulls de la tarda.
els ocells de dia,
els dies sense retorn,
els matins de cristall clar,
les nits sense lluna,
la música eterna de la nit.
l'embriaguesa i la set,
la fam i la memòria.
la llum del vent
que vessa sobre els cims.
i els gossos abandonats,
els nens abandonats,
els vells abandonats,
les dones sense veu,
els homes que moren
dempeus, els homes
que moren oblidats.
i les pasteres trencades,
les vides trencades,
les morts que a penes foren.
i la bellesa terrible del món.
i la bellesa terrible dels mots.



Anna Montero. El pes de la llum, 2007