Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

28 d’abril 2012

Cançó

L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.

L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,

l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.



Enric Casasses. Casasses i Comelade diuen Rodoreda.

Música de Pascal Comelade.

Vídeo a Vilaweb.cat

Vinc

Vinc del desig,
de somiar-te,
ple de pell
i del blau de mirall
d'aquestes aigües nues.

S'eixuga la llum.

Torno al somni,
als teus ulls,
que m'han pres i que em deixen,
a les mans on escolto
aquesta veu que estimo.

Quin silenci entre els dits!

Dorm el riu.
Els llavis beuen l'aire.
Ho fan tan lentament
que sembla que s'allunyin.

El somni ha caigut per la finestra
i arriba l'onada del temps.

Ara aprenc a explicar-li a la nit
com em cal la tendresa.


Carles Duarte. El somni. 2000


27 d’abril 2012

31 desembre

T'escric en el pont 1941-1942, com aquell que diu
amb una cama a cada any. Qui sap vosaltres si sou
també en aquests moments damunt d'un gouffre pas
moins amer
, camí del país de la Nueva España. Això

de no poder localitzar en el mapa, amb tota certesa
i en un moment donat, una persona estimada, és potser
l'experiència més inesperadament cruel que m'han procurat
aquests anys. Com si fos poc, no sabem quina repercussió
tindrà l'extensió de la guerra al Pacífic sobre
els correus amb Amèrica.

1942 serà un any duríssim. Però la flor minúscula i tenaç

fa cada vegada més bona olor. Crec que l'any que ve,
per Sant Silvestre, tindrem tots els motius per esperar
un bon 1943.* Per altra banda, tinc el ferm propòsit de
millorar molt en els dotze mesos que s'acosten i anar a
rebre tot el que em porti la pau amb una córpora tolerable,
i que no em faci fer massa el ridícul. I escriure molts versos.
Almenys la vostra propera carta ens anunciés el viatge
a Mèxic, millor encara, ens arribés ja des d'allí!
Bé, plego. El millor 1942 que hagin conegut els segles!

Màrius




*Era, naturalment, l'entrada d'Amèrica del Nord en la guerra

contra els nazis la causa d'aquest optimisme. [N. de J. Sales]


Màrius Torres. Poesies. 1947

23 d’abril 2012

Un vell plàtan, des del carrer

Un instant de tendresa, molt intens
i sobtat com un xàfec, que t'agafa
al bell mig del carrer i fa parar
l'home enfeinat que ets ara, i t'adones
-et puja de l'estómac, no tens aire-
que el teu pou no té fons fins a la mort
i no era això el que tu volies, no,
i et retrobes infant i et venen ganes
d'algú que et permeti refugiar-t'hi
suaument i càlida, sense amor.
I retrobes els teus ulls a les fulles
del plàtan. I reprens a caminar.




Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2011. 2002

Elogi del viatge

L'art només interessa, surt del propi clos, quan és expressió
d'una poètica personal.
Poètica personal que es produeix sempre en un lloc i un temps
determinats.
Les poètiques són múltiples. Tantes com possibilitats de saltar, de
fer el pas, d'allò incidental a allò que perdura -o vol perdurar-.
Però aquest salt no és possible sense un lloc on, primer, els
peus s'afermin.
El salt no és possible en el buit. Però podem saltar des de llocs
diferents.
D'aquí la importància dels viatges, dels desplaçaments (des-
plaça-ments), dels canvis d'horitzó.
Prendre -emprendre- els viatges com un exercici creatiu.
Descobrir què hi ha de nou en les coses semblants, què apropa
les coses allunyades.
Ser sensible a les petites diferències -les diferències
significatives.
Sentir-se sacsejat. Córrer el risc i l'aventura d'enfrontar-se a
allò que no coneixes. Trencar les habituds, les rutines.
Deixar-se sorprendre per les coses exòtiques. Valorar el viatge
com un estímul de la capacitat de sorpresa. Captar i transmetre
aquesta sorpresa.
El viatge ensenya a relativitzar, a valorar. A descobrir corrents
de pensament o de gust. A distingir allò que és coincidència d'època
d'allò que és només mimetisme de moda.
El viatge és un moviment no sols enfora, sinó endins. Ens fa
passar enllà de les fronteres -de les pròpies fronteres-.
Poètiques possibles vol dir poètiques obertes, poètiques sense
fronteres.




Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999. 2000

Edició: Ramon Pinyol i Balasch. 

No em plau l'home que en tots els afers no sigui

lleial i pur com la fina romana;
ni em plau l'home que cinc dies a la setmana
ment en les paraules i vol companyia d'amants;
ni em plau l'home que em treu plomes o palles
del meu vestit o es jacta de batalla;
ni em plau l'home que no té vergonya,
perquè tot el menjar se'l posa al pap com les cigonyes.


Les poesies de Jordi de Sant Jordi, 1998

Elegia de la mar que retorna

Vida crescuda en l'onada perenne que torna a la platja
i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:

mot deturat un instant, adunada certesa de l'hora,
gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir

l'ombra del mar en la terra nocturna que trava les barques,
frases partides d'un text càlidament esgotat.

Qui vols trobar en la morent llunyania? No fores falena
d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar

i ara no en saps dur les cendres amb vol paorós a l'antiga
illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat

a les lleugeres estances d'amors que no damnen la brida
del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.

Giren les ones en l'ambre perfecte del temps i el teu dia
ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:

siguin carnoses les fruites daurades que et duguin els vespres,
i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.


Susanna Rafart. La mà interior. 2011

Mestressa de casa

Hi ha dones que es casen amb cases.
És una altra mena de pell; té cor,
boca, fetge i budells que funcionen.
Les parets són permanents i rosa.
Mireu-la allí tot el dia de genolls
i com fidelment es renta.
Els homes hi entren per força, empesos com Jonàs
dins la mare robusta.
Una dona és la seva mare.
Això és el més important.



Anne Sexton. Com ella : poemes escollits, 1960-1975, 2011

Tr.: Montserrat Abelló

22 d’abril 2012

lectura

Es fa difícil d'endevinar on acaben
les errates que l'autor fa expressament
i els errors normals d'un llibre imprès.

M'assec en un balancí i miro
per la finestra.
Hi ha uns llibres que es deixen llegir
i uns altres que hi has d'anar.


Joan Brossa. El dia a dia: 1988-1992, 2007


21 d’abril 2012

Som-hi!

Al Josep Maria, el Martí, la Maria, la Mercè i el Marçal i,
especialment, a la poesia



Amigues, amics, si em demanàveu

per què soc aquí, navegant
amb tothom, cada dia, amb els ulls somiadors i
pràctics, de civilitzada recerca
sempre d'allò que vull que vulgueu
per a vosaltres, que no és pas el desànim...

sinó el bosc càlid i la mar multimil·lenària,

la Catalunya creativa i de lògica
acatalunyada amb una majoria horitzontal
i esquerrana i una economia inusualment
projectada cap a una política èticament
ben posicionada amb una cultura
d'alta volada, convençudament
democràtica i, per descomptat,
multialfabetitzada.


Teresa Grau Ros, primavera 2012



Multialfabetitzar: promoure el pensament crític, la cerca i la selecció d'informació,

la creativitat, la participació, l'ús de tecnologies i la construcció del coneixement.

Font: Farrús, Mireia ; et al. L'ensenyament universitari del segle XXI : més enllà del paper. Item. 2011, 55, p. 34-47,
Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya

20 d’abril 2012

Les gràcies de l'Empordà

Roses (Empordà) per Teresa Grau Ros

La primera gràcia de l'Empordà és la franca i noble
i forta gent empordanesa. En la fondària dels seus
ulls s'hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora
ossuda i musculosa ens mostra el llegat d'una raça
de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues,
toçuda i brava en el batre les roques, confiada en la
pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de
triomfar per son lliure albir.



(Fragment)



Pere Coromines. Les gràcies de l'Empordà, 1994

19 d’abril 2012

Després de la pluja

Quan ha passat la pluja, gotellina
el verd fullam, estranyament novell,
criden tres nois, s'exclama una veïna,
canta el nou goig un ignorat ocell.
Ha estat, però, de tan testarda mena
la pluja, avui, que l'encalçà la nit;
i ara, en foscor tardanament serena,
sentim, només, el grill enfervorit.
I ell -a joc els veïns i l'ocellada-
cerca d'anar encabint, esmaperdut,
dins una sola nota exasperada,
la nova, immensa, humida joventut.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

15 d’abril 2012

Motius de joia

Calaixeres amb sucre per calaixos,
cadires, la sang dels homes,
la veu, els trens roents de velocitat
i ferro, les llargues setmanes,
les lleugeres hores, els besos,
els ulls, la mar sadolla d'escuma,
de gavines, el vent, les xemeneies
de les fàbriques, les grans turbines,
les rescloses, els àlbers, la neu
de passa vacil·lant, els ocells, els estels,
aquest món que sota els nostres peus
oposa la seva existència compacta.

Sento flautes, tabals, cavalls
veig les portes obrir-se, florir les roses,
veig els ocells volar sagnants sota d'un sol
ja cert, veig el verd
de les persianes, la lluentor del raïm,
veig trencar-se cadenes de pols,
veig fronts i llavis, i finestres,
sento el cant de l'alosa, el cant del fum,
el cant de la roda damunt el dur
camí, sento el fremir de les ales, el cant
del vi dins el vas, el rumiar de les vaques, de l'herba
el respirar de l'herba.


18 de març de 1947


Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999, 2000

Examen global de la poesia de Jordi de Sant Jordi

Diada de Sant Jordi, 2011 (Barcelona) per Teresa Grau Ros
No hi ha el més petit dubte, doncs, que tota la poesia de
Jordi de Sant Jordi convergeix devers un mateix programa
ètic: el de l'ideal del cavaller cortesà capaç de practicar 
l'amor, la fina amor naturalment, amb tot el que això 
implica en l'ordre del perfeccionament moral individual. 
Hem parlat més amunt d'una mena molt especial de 
prudència literària que era atribuïble a Jordi de 
Sant Jordi, allò que se sol entendre per bon gust.
Hi afegim ara la idea trobadoresca de mezura 
en l'aplicació poètica: bon gust i mesura són els 
trets que defineixen les seves tries estilístiques 
i també la selecció dels referents objectius
de les seves imatges.


(Fragment de l'estudi, pàg. 75)


10 d’abril 2012

For all we know

A Heike van Lawick

Les hores són espesses i alhora s'esvaneixen

en rogles invisibles, com l'aigua dins de l'aigua.
Ara és la nit una carícia immòbil,
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l'atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si soc digne de l'amor
que m'ofereixes i ni tan sols m'inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d'oberta mar tranquil·la i m'hi capbusse
i en faig grans glops fins que l'alè i la sang
com l'aigua dins de l'aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.




Enric Sòria. L'instant etern. 1999

09 d’abril 2012

La de Fontargent

De Fontargent a Oriege

n'he baixada aquest matí

pel rost de Clota Florida

maduixetes a collir.

Tot omplint-ne la cistella

un aurer ensopeguí,

un aurer que entre la sorra

triava granets d'or fi.
-Déu vos guard, gerdera hermosa.
-Déu vos guard, fallard fadrí;
prou vos daria maduixes
si em donàsseu d'or un bri.-
-Preneu's-el, gerdera hermosa;
per gerderes l'apleguí-.
Ell me'n donava una embosta,
jo unes volves ne prenguí,
mes maduixes oferint-li,
de les selves coral fi.
Mentres ell se les prenia
les maduixes canvií,
cada gerd era un carboncle,
cada maduixa un robí.
Per ensenyar-vos-en mostra
la més vistosa encastí
en est anell de cinta ampla
que en dos se pot migpartir:
per anell de nuviatge
si el voleu, veu's-el aquí.

(Fragment)


Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

Un comiat silent

Les fulles roges i grogues
van caient pausadament
són segures papallones
de colors molt resplendents,

i si es posen en la galta
són un acaronament
un gaudir de cosa grata
un gaudir de sol naixent.

El foc totes les devora
puix que embruten el camí,
i sa flama el cel decora
i elles seguint, fent destí.

Sorgirà una fulla nova
despuntarà primavera
i l'arbre tot es renova
com l'amistat més sincera.





























M. Teresa Altet Boada. L'eficàcia de les flors, 2010

07 d’abril 2012

Considera, m'ha dit

Considera, m'ha dit,
que avui és un dia de la teva vida
i, atès que no saps pas
quants en tindrà el teu temps,
hauries de mirar de fer-te'n digne.

He escoltat, silenciós i pensiu,
com un grec la resposta de l'oracle.
Callaven mentrestant els rius
i les màquines de la ciutat callaven.

Per refer-me'n he hagut de sortir al carrer.
Llavors he sabut respondre a l'oracle
que la sort és que el dia
era també de molts,
que m'hauria enganyat
si m'hagués quedat sol a casa
amb mi sol; que cal viure
sempre com si la vida
no fos només un dia
i entenent que la soledat
és un mal o un remei
algun cop necessari,
com la fam o el dejuni.



Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-200. 2002

03 d’abril 2012

Gàrgola

La gàrgola mig riu adolorida
guaitant el vell jardí.
Clareja cel amunt. Plenes de vida
comencen de florir
d'un cirerer novell les branques altes,
que als bons fruiters de claustre i de convent
també l'Amor els hi enrogeix les galtes
quan l'alè del Senyor escalfa el vent.
S'acosta l'hora santa
i les oques se'n van al brollador
i allí, sota el desmai
de l'aigua que els hi canta,
hi bategen de nou sa gran matinblancor.

Llavors omple el jardí mística ofrena.
És l'oració d'un llavi virginal.
La gàrgola la diu tota serena...
I les pedres regalen
de claror matinal.


Joan M. Guasch, dins, Antologia de la poesia modernista. 1990

Edició de Jordi Castellanos.

02 d’abril 2012

La vida

Tu quan neixes,
quan creixes,
quan jugues,
quan dorms,
tu quan aprens
a jeure amb l'amor,
quan aprens a enganyar-lo,
a negar-lo,
quan aprens la suor
de l'esforç.
Tu quan obres ton ventre
per donar nova vida,
tu quan et dones,
quan busques i lluites,
quan aprens a estimar-te
estimant sense por.
Tu i jo, tu i jo,
i tu, i tu, i tu,
i la vida...
I la vida després
sense res de tu i jo.



Josefina Vidal. El mar inevitable: obra poètica 1963-2006. 2006

01 d’abril 2012

L'arribada de la primavera

L'hivern se'n va. Ressona pel món un cant de festa.
El dia creix. Refila l'aigua del rierol.
I riuen les muntanyes cobertes de ginesta.
I torna la llum viva que sembra l'or del sol.

Els ametllers floreixen com màgiques banderes
Cantant dolces victòries. Surt l'herba pels camins.
I s'obren les finestres com boques rialleres.
Per airejar les cambres amb perfums dels jardins.

Les orenetes omplen l'espai. La saba crida
Els arbres de la terra que van a germinar.
Un himne d'harmonia s'aixeca de la vida.

Les roses són més belles. El cel més net i clar.
Tot guanya noves forces després de la dormida.
La Primavera vetlla l'etern recomençar.


Barcelona, abril de 1961


Joan Baptista Xuriguera. L'horta daurada, 2008

Sant Jordi

III

Sant Jordi, senyor meu, senyor meu i cavaller,
armat amb una espasa i amb una d'or
amb tot l'aire d'un àngel i l'essència d'un sant,
et demano que em defensis, bon sant i bon cavaller,
d'aquella fera salvatge, d'aquell tan terrible drac,
a qui lliuraven un home cada dia al dematí.
Si un home no li lliuraven cada dia quan tocava,
no deixava que ningú begués ni una gota d'aigua.
A sorts varen escatir a qui haurien de portar
i la sort va anar a recaure sobre la bella princesa,
la bella filla del rei que la mare tant aimava.
Quan el rei ho va sentir, així va dir tristament,
-Agafeu tot mon cabal, però deixeu la meva filla.
Una enorme multitud va fer cap a veure el rei:
-Dóna'ns, rei, la teva filla o t'agafarem a tu.
-Agafeu-la i abilleu-la amb un bell vestit de núvia
i porteu-la vora el pou perquè el drac l'assaboreixi.
En el marbre d'aquell pou varen lligar la cadena
i a la cadena, la jove, tan bella i desventurada.
Però Sant Jordi va voler salvar la noble princesa
i d'aquella mala fera per sempre més deslliurar-la.
Va muntar dalt del cavall i cap allí se'n va anar
i en arribar vora el pou es va asseure a reposar.
-Deixa'm, bona noia, deixa'm, deixa'm que dormi una estona,
que jo mataré aquest drac per poder-te alliberar.
Quan Sant Jordi s'adormí, el drac començà a pujar.
Retrunyien les muntanyes, s'estremien tots els arbres
i els ulls de la pobra noia ploraven com una font.
-Alça't, alça't, senyor meu, que l'aigua és plena d'escuma
i el mal drac les dents afila i el mal drac les dents esmola.
Alça't, alça't, senyor meu, que encara se't menjarà
aquesta fera salvatge que ara se'm vol menjar a mi.
Sant Jordi es va despertar, atordit, esmaperdut,
i brandí la seva llança com sols ell sabia fer.
Li va clavar una llançada i a la boca el va colpir
i ferit com el tenia mort el deixà estès a terra.
-Vés-te'n, bona noia, vés-te'n, torna-te'n amb els teus pares,
vés-te'n i digue'ls qui ha estat que avui t'ha salvat la vida.
El rei tost el va cridar, el rei així li va dir:
-La meva joia és la teva i teva és la meva filla,
teva és aquesta corona que ara porto sobre el cap.
-Gaudeix, bon rei, gaudeix, gaudeix de la teva filla,
i gaudeix de la corona que ara portes sobre el cap.
-Però digue'm, gran heroi, digue'm quin és el teu nom,
perquè et pugui fer un present, un present que t'abelleixi.
-Jordi em diuen de nom i vinc de la Capadòcia.
Si és que vols fer-me un present, fes-me construir una església:
a mà esquerra pinta-hi el Crist, el Crist i la Verge Maria,
i a mà dreta un cavaller que empunyi una llança d'or,
que empunyi una llança d'or i brandi d'or una espasa.




Centre de Recerca del Folklore Grec, manuscrit núm. 1151, pp. 91-93, 
versió recollida l'any 1938 per Maria Ludaki a Sinope, El Pont, Àsia Menor




Balades gregues, 1999 ; pròleg, trad. i notes d'Eusebi Ayensa