23 de març de 2013

De la terra que s'obre,


De la terra que s'obre,
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.

Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.

La matèria es transforma,
es desclou una flor.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997