Sempre que et veig, amor, se'm fa diumenge
per tot el trencaclosques dels meus ossos.
Ai, per això tinc por moltes vegades,
pensant en la distància que em separa
dels dies feiners, d'aquelles coses
que de tan senzilles,
no cal moure la mà per a agarrar-les.
Deixa la clau al pany de la certesa
si vols que passe avant, incontenible,
com un riu d'enyorances. Per les vores
-del riu i del meu cos-
ja creixen els baladres i la molsa.
Llibre d'amic e amada
Carmelina Sánchez-Cutillas. dins,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada