Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

28 de febrer 2015

Senyera 1942

IMG_2799 per Jordi Payà a Flickr
Ets blava en el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, llençol de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.

              Barcelona, gener del 1942

Josep Palau i Fabre. Obra literària completa I, 2005 


Quan el sol es pon


  A les postes de sol de Formentera

Ratxes de sol atravessen blaus marins
                  
 Antònia Font





És una síndria.
És un iglú.
És mitja lluna.
És un tall de meló.





Clàudia Viladrich. Si fa sol, 2007

27 de febrer 2015

Estramps d'unes lleialtats

corinne bailey rae:put your records on per Lali Masriera a Flickr
...
Ets com t'ha fet una estirp d'homes lliures
en extremosa lluita antiga i aspra
contra tot frau i esclavitud i oprobi,
perquè de tu i la terra alguns curaren.

Sigues lleial al teu i al just designi
d'un vell sentit que enclou país i llengua,
perquè t'afermis a l'arrel profunda
del que et pertany i et confereix caràcter.


(Fragment)


Josep Romeu i Figueras. Temps, 1995




Poeta és...

Poeta
és...

qui escriu no per dir-se
sinó per fer-se
com les boques quan besen



(Fragment)


Pere Antoni Pons. El fibló i la festa. 2003

Cançó d'hivern

Una mica de fred, una mica de vida.
Què daria de més a l'amor si vingués?
Si s'esqueia l'amor a mon braç, pressentida,
li daria aquest fred amb l'escalf que abracés.
(Una mica de fred, una mica de vida.
Què daria de més sinó un bes?)

Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,
somrient, amb vestit vermellenc de cotó.
O potser aquest amor que em glateix a la gola
l'endemà de matí serà mort de fredor.
(Jo no sé si vindrà com un nen que tremola,
somrient, el vestit fent-li olor.)

Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera!
Baldament el meu cor sigui tan fredolic,
dins el glaç hi ha els espills per a la primavera
i en la mà de qui sap reviurà un ocellic.
(Oh nit fina d'hivern a la dèbil pitrera,
baldament m'estremeixi a l'abric!)



Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I (1924-1933, 1995
Ed.: Rosa Sayós


Dels teus gestos als meus, amiga

Esdevinc tan assimilat a la teva imatge,
que ets tu mateixa aquesta gran dolcesa
que em dibuixa els pensaments.

Detures alguna cosa com qui empara.

Amiga meva,
els moments que gomboldo recordant-te
se'm reclinen al pit.

Els braços creuant-se'm fins als muscles,
em sento emmantellat per tu.




Sebastià Sànchez-Juan. Poesia completa I : 1924-1933, 1995
Ed.: Rosa Sayós i Santigosa

Toni


         a vegades se segueixen coses en una hora
                 que no s'esdevé en mil anys, diu lo Tirant xcviii.



Així l'arbre que s'esberla
el riu canvia de curs
i s'esbadellen els murs
de la vella mareperla

Tota cosa que perdura
té la vida al grat del cerç
ni que sigui l'univers
no hi ha tutia més pura

Com la fulla que es desfulla
com el vell i nou bon sempre
l'única cosa que ens tempra
és la dolçor que ens despulla.

                                 12 de febrer 1997




Segimon Serrallonga, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 73-74, p. 82

22 de febrer 2015

Aquest és un,

Holding hands with a newborn baby per Bridget Coila a Flickr
Aquest és un,
aquest és l'altre
tant és aquest
com aquest altre.
Aquest que fuig,
aquest l'encalça,
aquest s'ho mira,
aquest es gira,
aquest s'hi ajeu
i aquest fa deu.

Gabriel Janer Manila. Pedagogia de la imaginació poètica, 1986


D'esperança

Escola Ramon Llull (Barcelona) per Teresa Grau Ros a Flickr

Quan per l'estela en l'albor

e s'aparèllon tuit li flor
que el sol montiplic llur color
d'esperança,


mi vest alegrança

d'una douçor, confiança


que hai en la Dona d'amor:

e adoncs deman confessor,


a tuit m'acús per pecador,






e que ell me man
que reta tot lo dan
que hai donat gran, en pecant,
a cells que estan servidors
de la Regina de valors,
per ço que n'esper tal secors
que a null pecat
no sia obligat,
pus que en sia bé confessat.






15 de febrer 2015

17 - Tete Montoliu


cake - Grand Piano per aalphotos a Flickr
Cap mirada no et pot trair rítmicament inimitable
els teus dits són percussions sonores amb l'articulació
de les visions que no veus. Si perds les estructures
és perquè les estructures maten la llibertat. Pianista
de les sensibilitats humanes ets la il·luminació de les notes.


Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990). 1990


Prop d'uns llavis que algú

Prop d'uns llavis que algú
et pren, orador pacient,
refàs el dir i el desdir,
des dels límits del discurs.



Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995

2

Dew in mist per Susanne Nilsson a Flickr
Quina llàstima, un senyor en retir refinat component poemes:
conforma el seu estil al del clàssic vers de Xina,
la seva poesia és elegant, plena d'artificioses frases.
Però si no escriu de coses íntimes de dins el seu propi cor,
quin sentit té escampar tal quantitat de paraules?



Daigu Ryokan. Gota de rosada en una fulla de lotus, 2001
Ed. i Tr.: Natàlia Barenys

14 de febrer 2015

La felicitat

Sí, la felicitat, ja ho veus: el meu invent.
Té unes plomes que són d'un tros d'ala eixalada,
i una remota llum: el cop de la mirada
conquistadora d'un infant, i el pèl lluent,

com el d'un cavallet de coa pentinada,
i aquella tebior del plomissó calent,
i la son que amuntega somnis de l'aiguardent,
i fins i tot la sang rebel d'una forçada.

Ah, la felicitat! Creix, si vols, una mica
cada dia i a poc a poc, fins a sobtar
les deus de l'esperit i la carn que s'esmica;

arriba dret al cor, entra i ja reposa:
s'agita, convulsiva, ben igual que una rosa
que es volgués, aviat i de pressa, esfullar.
                                                    

                                                      5.6.61


Jaume Vidal i Alcover. Antologia poètica. 1991

I les violes

Violaceae Violas 3 per Emma Forsberg a Flickr
I les violes, tan cantades pels poetes,
pels més joves i humils, qui les oblidarà?
Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar
d'una herba un ramellet, violes violetes!


(Fragment)

Josep Sebastià Pons. Poesia completa, 1988

08 de febrer 2015

Ferran Lobo. P. Restante. Johannesburg

A tu, Ferran, que pesques lluços al Sud
de l'Àfrica i en la quietud,
segur que tòpica, del mar, destries
de la xarxa de les filosofies
el fil més fort, i que, entre lluç i lluç,
repasses cada nus
del pensament,
deixa'm escriure't, un moment
que tinc, una carta, set anys
i mesos després d'aquella que nevava.


Fragment.



Narcís Comadira. Somnis i runa. 1992

Edició:  Rossend Arqués.

Els nens voladors

La narrativa curta al segle XX / Jaume Figueras per Teresa Grau Ros a Flickr
Els nens voladors una fada geniüda i 
malcontenta atorga a la Roser de fer-ho
gravitar tot, inclosa la senyoreta, la nevera,
altres nens..., fins que la família ho converteix
en un negoci i la nena n'acaba ben tipa!


(Fragment)



Jaume Figueras. La narrativa curta al segle XX, 1993


El Maravellós desembarc dels grecs a Empuries

Un paratge on s'atura el temps per Albert Torelló a Flickr
... la bondat de l'espectacle del mar
i la planúria fa bona la gent; la tramuntana
l'ha fet impulsiva i franca, i l'excel·lència
d'aquestes condicions de la terra i els homes
fan de l'Empordà un país per quedar-s'hi.

p. 84


Manuel Brunet, dins,

Jaume Guillamet. L'Empordà dels escriptors, 2009


Versos esmaperduts

Danmark O, Fohn Fjord, Renodde.70°N/26°W per Rita Willaert a Flickr
...
Com la tinta bullent
o la febre dels mots
que perleja en el front
del poeta. Les perles
de sal i d'aigua són
els seus versos trobats

(Fragment)
Daniel Silva. Primera persona singular, 1998

El nom

Sur les merveilles des nuits
Sur le pain blanc des journées
Sur les saisons fiancées
J'écris ton nom

                          Paul Eluard



Vindrà un dia, potser, que les paraules
s'ensorraran, inútils, com un castell de cartes.
Direm això, i no voldrem dir allò altre.
No direm res,
i el sol pentinarà les aures.

Cada cosa al seu lloc, dos i dos faran quatre.
L'alosa de matí, rossinyols a la tarda,
i una brúixola esvelta senyalant nords intactes.

Farem uns bells poemes
del tot respectuosos amb la santa gramàtica.
Proclamarem el goig
de confegir estructures molt ben estructurades.
(Serà un poc ensopit, si voleu, però vaja!)

Subjecte, verb i complement: tot qualla.
Un arbre sota el vent no és més que un arbre.
Ah, ¡què farem, companys, quan ens eixuguin
-si és que mai ens l'eixuguen-
definitivament la mala bava?

(Aleshores, però, escriurem el nom)



Josep M. Llompart. Obra poètica. 1983

Jo

White-throated Swallow, Hirundo albigularis at Marievale Nature Reserve, Gauteng, South Africa per Derek Keats a Flickr
Veient-me en un mirall emmirallat,
a aquest li he preguntat:
Aquest que veig aquí, sóc jo?
-No- m'ha contestat -. No, no!
Tu, ets aquell poeta somniador,
pioner profeta d'un esdevenir alat;
que cerques il·lusionat
una nova i lògica versió
d'un món que no has trobat...!



Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995

Pedra

Living Stones per Andesine a Flickr
Certesa de la pedra, a flor de mà!
Escultura de l'ésser, moviment
misteriós, toc de silenci: pura
harmonia dels àtoms, equilibri
d'unes forces antigues i secretes.
Negació del llamp, veu oposada
a la tempesta brogidora, còdol
arrodonit i gris, callada música...
Contra la fútil aparença, pedra.

La nostra vida s'esmicola: pols
que el vent s'enduu. Romboll, fràgil matèria
que empeny l'atzar. Només l'amor ens salva
-un diamant de límpida duresa.



Jordi Pàmias. El camí de ponent, 1990

06 de febrer 2015

Llinda

Ermita de Santa Fe del Montseny (Fogars de Montclús)
Que em doni forma
la veu! Jo sóc l'esclava
de la paraula.

Carles Torner. Viure després, 1998

Colliràs la rosa

M'han sobtat una i altra vegada
el vendaval rondant els meus murs
o el ventijol i la fresca brisa
amanyagant l'herba dels marjals.
He sentit la maltempsada dura
abatent-se al pas dels meus instants 
o l'auroral i clara naixença
d'una inèdita felicitat.

Com són indefinibles vent o aura
i dissort o ventura clement,
així ho són els minuts i els dies
d'aquest temps que ens fuig i esquiva els senys.
Concepte i símbol, la consciència
el capta en la devastada carn,
en l'enyor de les hores esplèndides,
en l'extrema fuita del plaer.

Colliràs la rosa ans no s'esfulli
i mentre l'aire al parat matí
magnifica el seu perfum escàpol
i el moment present en plenitud.



Josep Romeu i Figueras. Temps. 1995