23 de gener de 2016

NO CANCEL·LIS LES MANS

De vegades tems el propi respir.
                                                  Com la mar,
amb desig de campanes
deixes entreveure la gorja
misteriosa del teu viure,
Vols, a l'hivern, tardes de tardor
i, a migdia, heure el somriure
dels pàmpols de setembre.

Oscil·lant entre espills inquiets
vius escassa de terra.
Vols, amb ànsia, que la veu
retorni als matins terrossos.
No dubtis. Alçat davant la tela.
Pinta, si cal, monocrom,
però no emmudeixis.
Quina altra raó de viure
et pot donar l'art?

Joan Fortuny. Les hores roges, 2000