Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

22 de febrer 2016

LLUNA MATARESA

El sol, estrac de la jornada de treball,
lent va i se colga als peus del mont.
La lluna, s'és posada en cent i un mal,
veient la llumera del tramont:
vestit de plata, llong, fi com seda,
que sigui estiu, hivern o primavera.
Així vestida, se senteix senyora,
té una estrella a costat, per li fer de servidora.
Si la nitada és freda, pren una nuvoleta,
se l'acucuja en el runco, com una flassadeta.
Ixi, està en giro tota la nitada,
com una dona lleugera, encervellada.
Quan no se veu, si plou, o és fent-se nova,
no és povidant, és colgada en qualqui alcova.
Fa candela als enamorats, ma és discreta,
i quan se basen, li foti la riseta.
Entre un bas i un carinyo lis hi dóna una ullada
però no és petègola, la boca té tancada.
Mira, uspieja el món a sota des peus,
no la trastoca arrés, afets bels o feus.
Se n'aixeca el sol, comença el maití,
se retira de pressa: és ora de dormir.
Forses se resenteix o s'és ofesa
però la veig així.....un poc mataresa.


Anna Maria Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009