7 d’agost de 2016

LA CREACIÓ

                        I

El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sopita.

                       2

El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se'ns liquava,
a poc a poc, tot l'enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
                                               A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plegar i ens en vam riure.

                        3

El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure del qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era a l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.

                        4
El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.

                        5

El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí de cel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.

                        6

El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.

                        7

El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents i vint-i-quatre
llarguíssims anys.
                              No res: una fotesa!


Miquel Martí i Pol. La fàbrica, 1981