12 d’octubre de 2016

La gàbia del llenguatge

El cap dels homes és un món petit?
¿Quants de mons em separen de la imatge
del món? ¿El dia és nit o bé la nit
dia? Quants d'arbres formen el boscatge?

La imatge és el real o bé ens confon?
Il·lusió real o fals informe?
El meu llenguatge ja no imita el món,
sinó que amb mots ben lliures el preforma.

Fora mons de segona mà! En l'intent
arrenco la disfressa del llenguatge.
Deslliura els mots, paisatge de la ment!
Xarxa conceptual, bon vent, oratge

i mar per córrer! Em sembla un mal ardit
si el món no és sinó un cap engrandit.

1974


Joan Brossa. Els ulls de l'òliba, 1996

2 comentaris:

Òscar Rocabert Ribera ha dit...

Aquest és un dels poemes més importants de la meva adolescència. Moltes gràcies per publicar-lo a internet!

Teresa Grau Ros ha dit...

Gràcies, Òscar, pel comentari. La poesia de Joan Brossa la trobo lliure, visual, vigent i reflexiva. Brossa va ser extraordinàriament creatiu.