8 de desembre de 2016

Tot just encesa l'alba

A l'alba, el pare baixa de la nit;
roden ombres desfetes a l'escala.
Ve l'avi tot d'alcova entenebrit
i alena, el jorn, als vidres de la sala.

La germana fa olor del pa que llesca,
amb la cara rentada de fa poc,
groga de l'alba trèmula i del foc
que encén joiós les seves nines d'esca.

Ja som de cara al jorn ressuscitat
i encar presos del somni. A les palpentes
ens recerquem. Pel fred enrajolat
arrosseguem les nostres passes lentes.

Als dalts del mas se sent batre una porta,
mes, delerosos, esperem en va;
hi ha un silenci a l'escala i al replà:
no baixa, no, la nostra mare morta.

Creix, a pleret, el jorn. Seguts a taula
sentim el pes de l'esperit despert.
L'aire s'irisa al finestral obert.
Ja retorna a les coses la paraula.

                                     Rosada i celística, 1949


Jaume Agelet, dins,
Tres poetes simbolistes, 1986