12 de gener de 2017

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
       d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
       i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
       i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!

....

Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
       als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...    

                                                     República Dominicana, 1940

(Fragments)

Agustí Bartra, dins,

Nova antologia de poesia catalana, 2013