5 de febrer de 2017

Poema

Vaig viure en el primer segle de guerres mundials.
Molts matins estava més o menys embogida.
Els diaris arribaven amb relats sense solta.
Les notícies rajaven per diversos canals,
interrompudes pels intents de vendre productes a qui no veien,
i parlava amb els amics fent servir altres mitjans.
Ells estaven més o menys bojos per raons similars.
A poc a poc agafava paper i ploma i
escrivia poemes per a altres no nascuts i no vistos.

Durant el dia em feien pensar en aquells homes i dones
valents, que establien comunicacions travessant grans
          distàncies,
pensant en un viure innominat de valors gairebé increïbles.
A mesura que els llums s'enfosquien, i els de la nit s'encenien,
intentàvem d'imaginar-nos-els, tractàvem de trobar-nos
per construir la pau, per fer l'amor, per reconciliar
el dormir amb el despertar, a nosaltres amb els altres,
i nosaltres amb nosaltres. Tractàvem per tots els mitjans
d'arribar als nostres límits, d'arribar més enllà de nosaltres,
de deslliurar-nos dels mitjans, de despertar.

Vaig viure en el primer segle d'aquestes guerres.


Muriel Rukeyser, dins, 
Cares a la finestra, edició, trad. i pròleg de Montserrat Abelló