30 d’abril de 2017

Interior amb àvia llegint

Ah, mais oui, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde,
deies, quan, amb els ulls mig tancats,
ves a saber quins somnis, quins desigs
apagats sota la teva pell
ja resseca dels anys i dels hàbits submisos,
t'explicaves als vespres -veig cretona esvaïda
de flors blavoses, dàlies extravagants i zínnies
postnoucentistes, una mica art-déco-, sí, les mateixes
del menjador de S'Agaró, però allà
eren de tots colors i ara aquí són blavoses,
descolorides, tot és com descolorit
ara, i abans, ai abans de la guerra
tot era de colors i teníem el cotxe,
-és el mateix dibuix-, ens el van prendre els rojos,
el papà el conduïa quan vàreu anar a França
i quan éreu a Lourdes, sí, bonic, molt bonic,
l'aigua baixava pels carrers com un riu
i tot era tan verd...


(Fragment)


Narcís Comadira. Àlbum de família, 1980