31 de juliol de 2017

L'últim espectacle d'èxit

Som tots aquí a New Eros
a un lloc diferent dels qui van a la feina,
a l'últim espectacle d'èxit,
tothom qui coneixes, i tothom
qui t'agradaria no conèixer

empenyent-se cap a la llotja
i al patí de butaques, totes
les hordes celestials amb les ales
recollides, déu allà dalt
menjant crispetes amb els vips,
el dimoni apinyat
a l'última fila amb
les noies i els nois dolents.

El judici final no serà avorrit.
Oh no, res de documentals,
res de blanc i negre, sinó la teva
malaguanyada vida en gloriós tecnicolor,
90 mm, dolby digital,
s'escoltarà cada so que vas fer,
cada alè, gemec, l'estrèpit i el brogit
de la sang i la joia i,
amb sort, el pecat,
seqüències  hàbils, la càmera s'apropa
per a un primeríssim primer pla,
s'allunya vertiginosa cap a les escenes d'acció,

primers ministres que ballen damunt
de trens, polítics que amaguen
bitllets als llençols, dones
grosses amb capes a prova de bales,
filmats amb grua i helicòpter.
Això és un pla general còsmic,
la vista des del cel
de tu.

***

A fora, les masses
supliquen entrades,
tiren a terra les portes.
I els de la revenda
fan el gran negoci.
Allà fora hi ha disturbis,
tots els enemics que mai has conegut
criden que volen entrar,
per veure què has fet,
cada paraula dura, cada traïció,
perquè et puguin proscriure, cremar,
fer fora.
Potser el judici no és més que això.

Però imagina't quin rebombori
si els captives. Què passaria si
alguna cosa que vas dir
travessés del jo
al nosaltres?

***

Sona la teva cançó,
tots l'estan cantant,
un gran himne,
han sentit les cassets
i han donat molts diners
per comprar la teva veu.

La, la, la, ara feliços, però
una mà de King Kong
podria esclafar-nos a tots,
un cicló, un volcà, un terratrèmol, una inundació,
seients esmicolats, pantalla
rebregada, rostres de sis metres
espurnejant fins a consumir-se,
crispetes escampades sobre el fang.

Per algun miracle encara
som aquí, beneïts
amb samosas i patates xips a la fila JJ,
mentre a platea esclata una ovació.

Els ha agradat
aquell test nuclear,

que ha espantat els ratolins de sota
els seients, els ha fet córrer
xisclant per sobre els nostres peus.

I tu allà, Bubbles Kapoor,
i la senyora Dimple, tots dos
no estaveu sols al Heavenly
Cold Ring Home,
bevent faludas rosa un a cada
banda de les flors de plàstic
quan la sala sencera pot veure,
per sota la taula,
les acrobàcies dels vostres genolls.

Al costat de déu, el mòbil del governador
sona. Les portes s'han tancat,
no es pot sortir
ni marxar de l'auditori per raons de seguretat.
Han tancat la màquina de granissats.

La música martelleja al ritme de les embranzides pelvianes,
hem de ser part d'això.
Ens hem posat les ungles, portem el pintallavis,
ara és tot el que tenim, hi ha joia
als malucs que se sacsegen.

***

Plaers innocents. No és que
haguem fet res de dolent.
Només
mirar cap a una altra banda,
no dir res,
continuar caminant.

Són persones
que no sé si vull conèixer.
Llavors, per què, sense invitació,
posseeixo els seus records?

Per què tinc flashbaks de la seva vida
sento nostàlgia de la seva infància
sec al seu sofà,
com si fos meu?

Al fons,
el dimoni planeja
un atac terrorista,
pensarós, fent esclatar
les bombolles de l'embolcall de plàstic.
Plap!

Agafarà magranes i te les ficarà
a la butxaca, taronges
de pell aromàtica, t'enviarà
pinyes en flor, t'engarlandarà
amb plàtans.
Sota els seus dits, aquesta fruita
cantarà.

***

Ningú no s'espera per veure la llista
dels crèdits, els noms dels de la
il·luminació, dels qui et van portar el vestuari
i les sabates.
Ben aviat tindran el seu moment
de glòria, els arribarà l'hora
de ser protagonistes d'una història pròpia.

I continua arribant-hi gent
de tots els racons de la ciutat
per sobre els passos elevats,
per sota els ponts,
a veure la pel·lícula,
nois mantegosos amb palets de peix
en comptes de mans, dones
sense rostre, a veure
si poden trobar la vida
més enllà de la seva mort recent.

Una respiració
comença i s'eleva, ens eleva
de la tribuna
cap a l'aire buit, i allà,
pertot arreu al voltant  nostre, entre els peus,
les ales i les crispetes que floten,
uns dits es despleguen; déu obre
el puny tancat.




Imtiaz Dharker, dins,

18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2002
Tr.: Laura Manero

Dir.: Gabriel Planella