Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

05 de novembre 2017

Poema a la durada

Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.

He experimentat la durada més d'una vegada
a l'inici de la primavera a la Fontaine Sainte-Marie,
en el vent nocturn a la Porte d'Auteuil,
al sol d'estiu del Kras,
de matinada, tornant a casa després d'una unió.

Aquesta durada, què era?
Era un espai de temps?
Una cosa mesurable? Una certesa?
No, la durada era un sentiment,
el més fugisser de tots els sentiments,
sovint més fugaç que un instant,
imprevisible, ingovernable,
intangible, immesurable.
Amb la seva ajuda, però,
hauria pogut riure'm
de qualsevol adversari i desarmar-lo,
hauria canviat la idea
que soc dolent
per la convicció:
«És bo!»,
i si hi hagués un Déu,
seria el seu fill durant el sentiment de durada.


Fragment


Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció: Marta Pera Cucurell