Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 d’abril 2018

La llum

Aquesta llum que sento
envair el meu pit quan et veig,
¿no deu ser una espurna de la llum
creada el primer dia,
d'aquella llum tan assedegada de vida?

El no-res jeia en agonia
i sol surava en la foscor quan donà
l'Impenetrable senyal:
«Que hi hagi llum!»

Una mar
i una tempesta folla de llum
nasqueren a l'instant:
hi havia una set de pecat, d'amor, d'aventura, de patiment,
una set de món i de sol.

On es perdé l'encegadora
llum d'aquells temps −qui ho sap?

Aquesta llum que sento
envair el meu pit quan et veig  −meravella meva,
és potser l'última espurna
de la llum creada el primer dia.



Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016
Tr.: Corina Oproae


A través dels matins verds

Han viatjat a través dels matins verds
sobre les aigües de l'enllà,
han girat tants cops dins els cels clars,
han saludat les mils de morts dels astres
i han tornat als camps pobres
a centenars
dins l'emmudiment del temps present,
els ocells del blanc matí.


——————————————————

Tras los matins verds


An viatjat tras los matins verds
Subre las aigas de l'ailà,
An virat tantes còps dins los cèls clars,
An saludadas las milantas mòrts dels astres
E son tornats als camps paures
Per centenas
Dins l'amudiment del temps present,
Los aucèls del cande matin.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

Text en català i occità

Els rellotges

Els rellotges
marquen el pas del temps;

que s'aturin
que no corrin
que no toquin

i nosaltres serem eterns.




Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pròleg: Anna Aguilar-Amat

29 d’abril 2018

Quina hora és?

Quina hora és?
El tren marxa, l'ocell metàl·lic dibuixa un arc.
Segueixo amb els ulls aquests senders que travessen l'aire,
viaranys que han esculpit el rostre a cops de vent.
La distància és una cortina blanca.
A l'altra banda tu, Isis, que dia a dia m'has infantat.

La terra s'alegrarà del meu retorn.
Exultarà el desert que ha fruitat.
Ho vas escriure, Penèlope, en un paper de drap
perquè pogués abeurar-me
en la font que raja en una diana de llum.
Ara sé que els altres són jo mateix.


De RETORN

Moisès deixà l'Egipte
no tement la còlera del rei.
Sostingué l'esperança en l'invisible,
com si el veiés.

SANT PAU, epístola als hebreus




Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent. 2002

28 d’abril 2018

el vent bufa

el vent bufa entre les canyes de vora riu
sense trobar-hi resistència
esvara per damunt la pell
però la petjada hi perdura
fora del temps



De: El mosaic de la creació, segon cercle, 7


Josep Maria Balbastre. Iconòstasi, 2017

Cançó de bressol

                                   Com l'herba, com la pluja
                                                       M.-M. MARÇAL


Veus aquesta foscor
que ho guarda tot, que no
sap què és el Temps, la nit
o el dia? Veus com mor
dins l'ull i dins el cor
tot el que saps del món?
Ho veus, que tot es fon?

  I ara és l'Amor que et guarda
i s'obre com la tarda
s'obre al vespre, l'Amor
que mou el sol, l'Amor
que et té quieta i és
els ulls, els pits, després
la nit i la foscor

  que em diu pels dits que ets tu,
que és el teu cos que ens duu
units com per un déu
petit que no diu res
i ens veu de lluny, sorprès
com ho estic jo. I, ho veus?,
se t'obre sota els peus

  el dia, que ho fa tot,
que et torna el món i el brot
que ets tu dins seu, dormint.
Deixa'l que ens guardi, aquest
Amor: aquest deuet
poruc massa sovint
que ens va ensenyant a viure.



Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt. 2018

Istme

D'Armènia a Srebrenica
sucumbeix la condició
a l'extermini:
l'òrbita d'un crit
separa tots dos noms,

idèntics en el mètode.



Jordi Solà Coll. Ulls de glaç. 2017
Pr.: Maria Josep Escrivà

27 d’abril 2018

Les hores

Hores, ai!, misterioses,
invisibles, voladores!
Ai, les hores que ens arriben
lentament i després corren!
Corren ràpides quan fugen
i s'enduen coses bones...

Ai, les hores!, se'ns escapen
tan enllà, que mai no tornen!




Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glòria Garcia

A Picasso

El seu camí, tan llarg, tan ple,
on els anys no fan pols
perquè tot és viu.
Els colors
i les línies,
el bronze,
els blaus
i la rodona humanitat de l'argila.
El cos,
la fe,
el treball
i el testimoni.
A les seves mans que no cerquen l'aixopluc del repòs
els anys no hi fan pols.
El seu camí tan ple, tan llarg, m'admira.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017

Hauràs de mirar

Hauràs de mirar el món de manera
diferent: nua, sense prejudicis,
descalça la mirada.
Quasi sense adonar-te'n, buidaràs la casa,
només la mar moblarà la cambra.
Jauràs damunt les hores mudes de la vesprada
com fan les dunes al caire de l'aigua.
o les roques capolant l'escuma.



Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada, 2015
Pr.: Francesc Garriga

Vinc de lluny

Vinc de lluny
i tinc aquella certesa
que s'amaga en cada
petita paraula.

I es queda clavada
dins meu en el batec de l'amor
viscut al llarg dels anys.

Essència i raó
d'aquest meu viure
inquiet i       persistent.




Montserrat Abelló. Més enllà del parlar concís. 2014

Pròleg: Oriol Izquierdo

25 d’abril 2018

Qui sap...?

A una pregunta
de la mestra
s'alcen vint-i-cinc dits:
són els mastelers
d'uns vaixells
a punt de salpar
cap als mars
de la imaginació,
impulsats pel vent
de la resposta,
ajudats per les veles
de l'atreviment.



Carles Cano. 29 poemes per al dia a dia i un per a la nit, 2015
Il.: Paco Giménez

La parpella del dia i del matí

La parpella del dia i del matí,
una casa. La llum, com una casa.



Amb Plató


Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018

21 d’abril 2018

20 d’abril 2018

Arbre

Tinc unes mans que no són les meues,
amb ratlles que trepitgen un destí:
l'esgarip de caminar amb mi.
Com pot l'arbre enfonsar les arrels
i fer, al mateix temps, d'hoste de l'amor?



Noèlia Díaz-Vicedo, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.41

IV. DIÒPTRIA

Sempre s'escau un desencaix de peces,
esquerda entre el que mira i el que entén.
buit entre la projecció i el que és.
Son vuits i nous i miralls que no lliguen.
Li van trobar fins a mitja diòptria
i el diagnòstic, criteris científics,
deia que no li calien ulleres:
ocultista de veritats paral·leles,
deu ser aquí l'error, ara ho veu clar.



Anna Ballbona. Conill de gàbia, 2012

18 d’abril 2018

Tant de bo

Mira com pinta el sol les galtes
i s'esmuny entre les persianes
de la casa on dormen els moments.

  Sent la pressa de la calma
al llindar de la finestra
des d'on et mira el pas del temps.

  Mulla amb una gota d'aigua
de la font més encantada
el desert que se't fa immens.

  Deixa que et vegi la cara
i eixuga't amb la meva màniga
la llàgrima que et tapa el cel.

  Tira aquesta moneda a l'aire
i aposta fort que sigui cara,
que avui pot no sortir creu.

  Tria casella de somriure
al gran joc d'aquesta vida
cada cop que surti un tres.

  Digues que sí, que tu hi puges,
que no tens por de l'aventura
i potser aquest és el teu tren.

  Només veuràs ballar les dunes,
de bracet la foscor i la lluna,
si amb el cap alt mires el cel.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

15 d’abril 2018

Castellers

Joves castellers (Barcelona 15.04.18) per Teresa Grau Ros
Joves castellers.


Teresa Grau Ros

Altres versions no subtitulades

Centre international de poésie Marseille per Teresa Grau Ros
Armo un més dòcil
contra l'altre fomento
la secessió
de la regió cobejada

o

armo els dos camps
entremato i comento
la salvatjada
dels que manipulo

o

ajudo a pacificar la regió amb napalm
després pobles per cases per caps
descarrego cada nit una pila
de caps de rebels a la plaça

continuo

armo un que encenc
contra l'altre després
em capgiro
inverteixo les meves aliances

o

poso en escena l'execució
d'aquell que no puc posseir sinó mort
perquè l'endemà comenci
la primera extracció de

o

organitzo la penúria amago
els queviures que mengen
les rates
perquè s'alcin contra mi
els que em resisteixen

més fàcil

ordeno l'assassinat
d'aquells de qui la paraula
masa potent frena
l'accés a allò que em reservo

i

continuo devastant l'espai al meu voltant.



Oscarine Bosquet, dins,

14 d’abril 2018

caminar

caminar per les vies que obre el poema
dir l'endins i l'enfora — la durada — la vida lenta

gosar assolir al cim
           i preguntar-se
                      què hi havia sota la boira.







Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà. 2017

Pròleg de Marc Romera

13 d’abril 2018

Allò que el vent no s'endurà

    L'Amor és l'essència, la més subtil de les energies,
que es flaira arreu de l'univers, i el sustenta.
                                                           Joan Estruch


El dia que travessem aquell horitzó de Llum,
el vent s'endurà paisatges, s'endurà el pol·len del temps,
el tel de núvols i boires, la flaire dels verds novells,
la flor que enjoia la terra, la pols de tots els camins...

S'endurà, a coll, per bagatge, el nostre mantell de foc
que ens embolcalla, latent, com un amant delerós.
S'endurà els plecs de la pell, la calidesa del sol
i les ombres fugisseres d'aquell ahir tan llunyà.

Mes el vent, malgrat la força i la seva plenitud
no podrà mai arrencar-nos les clarors del sentiment:
l'amor que brolla tothora, el plaer d'una besada,

les llàgrimes de tendresa fixades en nostre esguard,
el somni de cada dia i el despertar de la nit,
el ressò d'unes paraules enceses de dolç embruix...

El vent mai no s'endurà el miracle de l'Amor!




Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
Pròleg de Josep Colet i Giralt

Ofrena

L'aigua clara del llac
reflecteix una estrella.
De la llum argentada,
goso prendre'n un bri.
Us el dono a vosaltres
i entendreu que us estimo.

Millor que amb llum d'estel
no us ho sabria dir!


Als nois i noies


Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracion: Glòria Garcia

10 d’abril 2018

Pas a pas

        Pas a pas...
i amb la rosa vermella a la mà,
        caminem
sota els porxos d'un vell carreró.
        Sol d'abril,
primavera que es va engalanant...
        Xiuxiueig
dels ocells amb ressò de cançons.

        Pas a pas...
arribem a tocar un tros de Cel,
        on l'amor,
com Sant Jordi, ha vençut tots els dracs.
        Nostre escut
té la flama del goig més etern
        i l'or pur
de l'espiga madura del blat.

        Pas a pas...
        Flama i or,
i una rosa vermella en el cor!


Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions: Carme Bonafont i Giménez
Pròleg: Josep Colet i Giralt

Meditacions mediterrànies

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978

07 d’abril 2018

PRIMAVERA

Narcissus obesus per Teresa Grau Ros a Flickr

L'estació estava
acabada de pintar
de verd, groc i roig
i del color de la mar.

Les flors i les fulles
aguaitaven en filera:
cantant alegre, xiulant,
ve el tren de la primavera.
Il.: Paco Giménez

Transito

Acacia dealbata per Teresa Grau Ros a Flickr
Transito foll a l'hora ufanosa
en què núvol i paraula
esqueixen la claror del cel



Travesso núvol i paraula

amb un deix de claror



reposa l'esma del foll




en partícules d'aire bo





Ricard Mirabete. Esdeveniment, 2017
                  

Avui la pluja no duu espines

Avui la pluja no duu espines. Vine.
Té, serva'm a les mans aquest cor, com si fos
un molinet de vent desbocat, de colors.
Corrents, baixa les graus on l'amor s'endevina!

Para-li cabaneta al racó dels follets
i atansa flors i fulles d'olor a la fogaina.
I jo amb polsim d'ales de voliaina
et sembraré els cabells de missatges secrets.

Deixem, al circ desert, xarxes de teranyina
i la sang que ha brollat del nostre nom ferit.
Avui la pluja no duu espines: vine!

Que hi ha un cel de setí al fort de la tempesta
i, a tocar de la llinda d'un paisatge proscrit,
castells de foc oberts a mar, torres de festa.



De Tríptic per a una quimera, 3

Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988. 2000

02 d’abril 2018

Tres tannkas

Diré «¿M'estimes?»
i esperaré el silenci
on, com solies,
sota el sospir, fulguren
milers d'adverbis dolços.


Quan tu somreies,
l'ombra es partia, pura
com una fruita;
vol de claror als teus llavis,
quanta dolçor per l'aire!


Digues, silenci,
per què mon cor s'enjoia,
si tu, maldestre,
arbores en mos somnis
el glavi del teu riure.



Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

Nana blava després de visitar un museu

Podeu dormir, fills meus.
Heu vist?
Eren coloms, coloms de pau.
Avui,
són als Museus,
els coloms de pau.
Hi ha Museus de coloms
de pau.
Avui.
Demà,
obrirem les finestres
i sortiran volant.
Demà,
cobrirem els cels
de coloms de pau.
Podeu dormir, fills meus.
L'albada s'està atansant.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017