Bibliopoètiques

Tannkas

2012-01-28T23:40:00.000+01:00

Miralls, sorpreses,
fals horitzó de pluja.
Cada pregunta
pot desvetllar tempestes;
deixem que ens arrosseguin.

En pur silenci
hem preservat uns àmbits.
Edifiquem-hi,
Tenaços, una pàtria,
l'àmbit de tot els àmbits.

Terra -no somnis-
i també mar immensa:
coses tangibles.
I una llengua comuna;
i la gent que la parla.

Miquel Martí i Pol (Amb els ulls oberts, 1999)

Orfebre

2012-01-28T22:21:00.001+01:00

Ets un orfebre que a l'aurora espera
la massa informe, roja, a l'horitzó.
Plenes d'albada, vestides de llum,
les teves mans modelaran la imatge...
Cap element que la Natura et dóna
menysprearàs per recrear de nou
totes les formes que evoquen els somnis.
Si ets pacient contemplaràs el dia,
la nova creació.

Quima Jaume (Pels camins remorosos de la mar, 1989)

Néixer

2012-01-28T21:48:00.003+01:00

Vas néixer als meus ulls amb tretze anys.
Així, de cop i volta.

Va ser un part molt original,
perquè vas néixer mentre sopàvem una pizza.
No hi va haver embaràs,
ni nits sense dormir, ni bolquers.
No et vaig acompanyar a escola el primer dia,
agafat de la mà.

No et vaig ensenyar a jugar a cuit
ni a la xarranca.
No et vaig portar a la platja
a veure aquell dofí malalt.

Però et prometo que m'agradaria haver-ho fet,
i que ho trobo a faltar cada dia.
Però vas néixer amb tretze anys,
i així, de cop i volta, amb una pizza.

Sé que en realitat vas venir al món
en una freda primavera de Dinamarca.
I que els prats estaven glaçats en el teu dia.
Ja sé que tens pare,
que tens gent que t'estima al teu voltant.

Amics, cosins, ties, avis
I, evidentment, una mare.
I és que ningú no és només per ell mateix.
Cal aprendre a compartir les persones que estimem.
I jo sóc un més, l'últim a aparèixer a la corrua.

Només et diré
que sóc jo el nen quan estic amb tu,
i que aprenc molt quan sóc al teu costat,
com si no tingués ni idea del joc de la xarranca,
com si fos el primer cop que veig un dofí malalt.

Només et diré,
que tu has nascut de debò per a mi,
encara que hagis nascut amb tretze anys,
així, de cop i volta, i amb una pizza.

Kirmen Uribe (Bilbao-New York-Bilbao, 2011) (Tr.: Pau Joan Hernàndez)

Com un actor imperfecte a l'escenari

2012-01-27T17:34:00.004+01:00

que oblida el seu paper per la frisança,
o la fera amb furor extraordinari
que el propi cor amb tanta força cansa,

jo, sense confiança, oblido dir
la perfecció del ritu de l'amor
i sembla el meu amor tan fort cedir
pel propi amor i el pes del seu furor.

Que siguin els meus llibres eloqüències
i muts presagis del meu pit confés,
que implora amor buscant correspondències
més que cap llengua que hagi dit molt més.

Llegeix bé el que l'amor silent ha escrit.
L'amor que escolta amb ulls és exquisit.

William Shakespeare (Sonets, 2010) (Tr.: Txema Martínez)

Mediterrània

2012-01-26T20:11:00.002+01:00

Mare nostrum

Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.

Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.

Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.

Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...

Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava

i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!

Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.

Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.

Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!

Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!

Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.

Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...

I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.

Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,

com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"

En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!

Miquel Costa i Llobera (La veu de l'inefable, 1999)

Saber narrar en llenguatge vigorós

2012-01-22T20:31:00.002+01:00

Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós,

-Oh dolç fallir!- coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar
Sense esperar, i essent, ardit, del segle,
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I enmig d'orats i savis, raonar.

J.V. Foix (Sol, i de dol, 1975)

Llum de dona

2012-01-22T01:41:00.005+01:00

Dona, algú que estimes se t'acosta
i de cop el teu rostre s'il·lumina:
¿què ho fa, que de tanta biologia
l'amor en sostregui tanta bellesa?
D'aquesta claror de dona enamorada.
¿de quin axioma cruel se'n deduiria res
segons Darwin?

Potser en diríem ànima, esperit
immortal que puja de cap al rostre
i atorga a les dones enamorades
tanta llum com una lluna.

Valentí Puig (Blanc de blancs, 2000)

Flor de llessamí

2012-01-22T01:07:00.001+01:00

Mentre, porta endins,
estrenyies entre les mans
una flor de llessamí,
em deies, riallera,
que t'havia tornat el singlot
-sempre en tens
quan et ve de gust un tros de vida.

David Escamilla (La casa del temps, 1993)

La rosa

2012-01-22T00:09:00.001+01:00

Dóna nom a la rosada.
La més bella del jardí;
a l'albada, engalana
els seus pètals de setí.

Després ve el sol i la besa,
arriba el vent i l'esbulla.

Jo estimo, de la rosa,
cada fulla.

Mercè Macip i Gich (Petits poemes, 2011)

Dolçor atàvica

2012-01-21T23:48:00.002+01:00

S'estén la calma,
el dia declina.

L'estela de l'astre-foc
pampallugueja
entre les fulles
neulides.

Els troncs rugosos
destil·len
licor de resina.

Les orenetes,
en estol,
passen xisclant
i s'enfilen.

És l'hora dolça:
un plomall de cotó
que els colors
difumina.

La petita cadira
de pita trenada
davant de la porta
atreu companyia.

A l'ampit de l'eixida,
la síndria roja
es balanceja humida.

El cavaller
de l'armadura d'escorça
s'apropa de gairell
fent tentines.

Pedra contra pedra:
el so metàl·lic
del single atàvic
de la Terra.

La guitarra rep un cop
i s'escampa
la buidor oprimida.

És l'hora dolça:
el matís amable,
la Vida.

Montserrat Riba (El bol del mendicant, 2011)

Hivern

2012-01-20T18:51:00.001+01:00

Els mesos de desembre,
gener i febrer, vesteixen l'hivern
que té per cabells vents terrals
i vol rentar-los amb l'aigua

de la mar, ara
relativament càlida,
que sembla bullir
donant fumeres de boira.

L'hivern camina sota flocs de neu,
no té set i no dorm,
amb el seu alè deixa l'aigua
de reguerons i basses glaçada.

L'hivern s'ha fet
en la gelera una casa
i toca tots els objectes
amb la seva mà gebrada.

Assumpció Forcada (Meteorologia = Meteorología, 2011)

Ordre partit en dos que creua l'ordre,

2012-01-17T21:23:00.002+01:00

casa adormida que descalça la casa,
vent amainat a la falda del vent.
Aigua represa, temps, inici d'aigua,
vida ajornada en el record de vida,
fred que a les mans ablaneix el seu fred.
Ventre partit a la boca del ventre,
arrel que enfonsa i beu, boca i arrel,
dol de la carn que desvesteix el dol
del temps teixit a l'esquena del temps,
llunes de blanc que segueixen les llunes
del port obert entre els braços del port.

Teresa Pascual (El temps en ordre, 2001)

Llençol del cel,

2012-01-14T19:06:00.002+01:00

l'estelada ha portat
un llit de son.

*

Blanc com si blau,
dintre els nius de la neu
gener s'ha fos.

*

L'única altura,
la grandesa de l'aire...
¡ni pesaria!

*

Tots els auguris
els duus a la mirada.
Per això calles.

*

Contra la roca
l'aire de tramuntana
lliura la lluita.

(Selecció)

Isidre Martínez Marzo (Sense mi, 2001)

somnis de molsa

2012-01-14T18:23:00.002+01:00

He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l'enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per a quan el vent bufi
falsos reis d'ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l'entrada
per si les ombres blanques s'acosten
folles sota el glaç.

Laura Dalmau (Solsticis en minúscula, 2010)

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen,

2012-01-13T19:17:00.000+01:00

vull dir les que no es veuen a cop d'ull
perquè s'han ajaçat fent niu al pit.
Qui sap si algú pressent que endins dels ulls
he vist passar la vida arran de sang.
L'encert d'un viure intens i sense treves,
amb rebel·lió constant per por de perdre
algun bocí malmès. Temps a les venes.

Mireia Lleó i Bertran (Parc encès, 2000)

Record que tornes

2012-01-12T20:57:00.006+01:00

amb branques de rialles
i fulles vives;
jo corono d'estrelles
els teus somnis de lluna.

Esther Martínez-Pastor (Trenes de sucre, 1996)

Naturalesa i art

2012-01-10T21:24:00.005+01:00

Quan un es pren el temps d'observar la natura amb calma i atenció, de seguida es fa evident que la natura és immensament superior a l'art, en tots els sentits: més complexa, més rica, més sublim. I, ben mirat, com podria ser d'una altra manera si l'home no és altra cosa que una creació de la natura?

(fragment)

Ramon Farrés (Sobre poesia i sobre la meva poesia, 2008)

vocabulari

2012-01-08T23:19:00.002+01:00

el xiulit prim d'una merla
travessa el cristall
del vespre.

*

cau la tarda núvols
avall a través del vel
que el crepuscle esquinça.

*

de matí, la plaça;
de nit en nit, els carrers
sota els plàtans.

*

un fil de llum:
per un instant
s'hi suspèn la tarda,
atònita.

*

més tard vindrà la nit
com un bram solitari.

la nit,
de fugida en fugida,
tan fonda.

*

crepuscle:
esclata el foc
quan el dia mor entre tenebres.

*

bedolls, lilàs, aigua.
memòria d'una infantesa
que entre dues llums hauria pogut
estar la teua,
d'un poema que podria haver estat
entre dues llums.

(selecció)

Anna Montero (Serenitat de cercles, 2004)

El Serrallo

2012-01-08T22:45:00.002+01:00

A l'Ariel, que de l'Argentina
em va dur Borges, Charly García, el tango,
el mate i altres devocions.

Caminem damunt les columnes vertebrals
del Serrallo i a banda i banda, com vèrtebres,
les barques. Les ones han fet saltar la pintura
i el nom retolat en negre. Un pescador recorda
una xarxa per trenar i un peix mort llega al fons
l'espina. Quan el sol entra dins els turons
per enfosquir-se, un peu llisca dins la sabata
de xarol o un ham en la negror, només es veuen
els fanals d'oli i alguna estrella, l'Ariel i jo sabem,
malgrat la distància que separa les nostres terres,
que això que acabem de presenciar, alhora tan complex
i simple, se'n diu imatge poètica i que el conjunt d'aquestes
algun dia salvarà el món i que tots som cada vegada més
uns deixebles bords de Copèrnic quan pensem que la Terra
no gira al voltant del Sol sinó dels poetes.

Guillem Troté Daroca, Les llars, dins, (Alçar la veu, 2003)

I el vent deixava

2012-01-08T22:02:00.003+01:00

i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
-només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics

quan surt el sol

Joan Salvat-Papasseit (El poema de la rosa als llavis, 2009)

Cap a les deus

2012-01-08T21:40:00.000+01:00

Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però
sovint els interpreta.

Joan Vinyoli (Antologia poètica, 1994)

Vellesa

2012-01-08T20:56:00.000+01:00

Sóc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l'esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l'han cobert de flaire
l'amor de tantes flors.

Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m'abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament.

Joana Raspall (Jardí vivent, 2010)

Colors

2012-01-04T17:55:00.002+01:00

!

S'inflama el matí amb la rialla:
la figura contenta
de l'alba groga.
Esclata, però, de robins, com una gresca.

Aquesta batussa feliç commou el dia.

!!

a mi

Atens encara el temps com precipita
la joia nua en el fullam distret.
I veus content com riu la criatura
que collirà la primera rosada.

Naix amb el dia l'esperança roja
com un vi negre que engendra les albes.
a'ig en l'eufòria que el matí diu,
tresque murades d'hores eixutes.

L'ombra s'atansa a la paret malva:
el trenquívol mainell de la finestra,
del migdia estilitzada còrpora.

Com deuen haver fet aquesta sintonia
d'hores noves que la nit proclama
com un missatge que és irrepetible?

!!!

L'amiga s'il·lumina, sota la lluna,
amb les colors secretes.
Com és polit i net el rostre de demà.

Josep Mir (Ésser per a l'Ésser, 2001)

Una llengua

2012-01-01T00:51:00.002+01:00

Dia d'any nou de 2004

Una llengua no sap res
del bé i el mal.
Això és cosa nostra.
Una llengua és com una ombra.
Si aixeques un puny,
ella també l'aixecarà;
si fuges, ella també
fugirà darrere teu.

La llengua no sap res
de la veritat i la mentida.
Això és cosa nostra.
Una llengua no aixeca parets,
les pinta de colors.
La llengua no mata ningú,
ens uneix.

Però, això sí, una llengua,
una llengua es pot morir.

Kirmen Uribe (Mentrestant agafa'm la mà, 2010) (Trad.: Jon Elordi i Laia Noguera)

tornar lentament i suau

2011-12-27T23:08:00.000+01:00

com si mai no haguérem marxat,
com si la pluja, com si el vent,
com si la terra, com si el temps
encara foren possibles.

tornar lentament i suau
sense recança, sense miratges,
sense ferides, sense dolor.
lentament tornar
i romandre
sota el plugim de l'alba.

Anna Montero (Serenitat de cercles, 2004)

El que sabem

2011-12-27T22:45:00.002+01:00

Sabem que les estrelles ens miren,
que l'aigua ens fertilitza,
que la terra ens aguanta,
que som germans del llop i la cigonya,
que el mar no deixarà mai de llepar
la sorra de la platja,
que el foc és vida i és devastació,
que arbre i vent no es cansaran de batre's.

Sabem que sempre ho hem sabut
i mai no sabrem més que això.

Ramon Farrés, dins, (Els marges, núm. 85, 2008)

Canigó, cant 1, l'aplec

2011-12-27T22:01:00.001+01:00

Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare –respon–, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
só cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge
o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrencant-te que no sabràs honrar–.
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir, i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;
per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós, ¿Què se li'n dóna
de la margaridoia que aixafa sota el peu?

Far grandiós que un promontori amaga,
darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,
cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Dels fallaires al ball la gent s'atansa,
les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:

(fragment)

Jacint Verdaguer (Canigó : llegenda pirenaica del temps de la reconquesta)

Arbre d'hivern

2011-12-27T19:12:00.003+01:00

Infant

Et vaig acaronar
com l'arbre que amanyaga l'aire llis,
amb les branques brodades de molsa i de paraules
que encara no sabies.
El vent s'havia fos entre les canyes
que cenyien el riu.

Et vaig ensenyar l'aigua

lliscant entre els joncars, les pedres enllustrades,
el mar forjant la llum. I tu em vas donar els ulls
perquè hi gravés els mots que t'han de protegir.

M. Rosa Font i Massot (La llum primera, 2005)

Esporles

2011-12-27T18:54:00.000+01:00

Alzines esporlerines,
alzines de bona arrel,
que alçau les branques al cel
per haver les pluges fines:
jo us salud de pas, alzines
d'aglans dolços com la mel.

Maria Antònia Salvà (Llepolies i joguines, 1946)

Propostes innovadores en la governança

2011-12-26T20:41:00.006+01:00

"Les auditories socials són una altra eina valuosa per assegurar-se que els donants i les corporacions impulsen una agricultura veritablement sostenible. L'objectiu és avaluar amb detall els efectes socials i ambientals de les accions econòmiques."

"Cada vegada s'accepta més la idea que per corregir el problema de la fam al món, que està arrelada en la pobresa i en la degradació ambiental, calen una intervenció i un canvi paradigmàtic que reconeguin l'agricultura com una part fonamental del benestar de totes les persones , tant pel que fa a l'accés a aliments segurs i nutritius com perquè és la base de comunitats, cultures i un medi ambient sans. I encara més, cal que l'agricultura es vegi com una lluita per assegurar el dret de la humanitat a rebre aliments. Per aconseguir tot això cal posar l'èmfasi en la identificació de les causes reals de la fam al món perquè es puguin abordar amb eficàcia, més que no pas en la recerca de la solució del milió."

(fragments)

Anuradha Mittal, dins,

(L'estat del món 2011. Innovacions que alimenten el planeta)

El "sentit de l'humor"

2011-12-26T18:51:00.004+01:00

Hi ha una major "naturalitat" en les nostres conductes. La "naturalitat" exclou la petulància, l'èmfasi, la hipocresia: exclou l'anquilosi del seriós. I per consegüent, ens fa menys susceptibles i puntimirats. Res més lluny del meu propòsit que afirmar que avui dia ens encanta la humorada o el sarcasme com a mitjà de relació: seria grotesc. Però és evident que aquesta "naturalitat" a què al·ludíem ens guareix de "serietats" fictícies i excessives. El "sentit de l'humor", ¿ha guanyat terreny? Si més no, ens hem desprès de molt enravenament, cosa que ja és un avantatge.

(fragment)

Joan Fuster (L'home, mesura de totes les coses)

A Cartago amb música de Purcell

2011-12-26T12:00:00.002+01:00

A Carles Riba, en homenatge

No sé si amb un déu advers
vaig començar d'escriure...

(No sé si roman pols encara
en els vostres versos,
ostentosament arrenglerats
a les biblioteques
dels fabricants del meu poble.)

Sé massa bé, però,
que rera del mite hi ha dolor,
barbàrie rera la història.

Sé massa bé que Dido
és un paper en excés escaient
per qualsevol dona;

i Virgili i Ovidi
i vós mateix
podíeu cantar-la.

Sé que Pigmalió no és
un germà distint
de tants d'altres;

ni Eneas un amant
menys sedentari
que l'Ulisses
a qui donàreu veu nostrada.

Delenda est...?
No! Vós
heu estat
ben explícit:

"La Poesia, cal cercar-la
on se sap que és...",
sense coneixement, potser,
si amb un déu advers
vam començar o vam entestar-nos
d'escriure.

Marta Pessarrodona

(Eros més que Thànatos, dins, Tria de poemes, 1994), dins,

(Deu poetes d'ara, 1996)

Cambra de tardor

2011-12-25T01:47:00.004+01:00

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater, dins, (Antologia general de la poesia catalana, 1979)

La lluna, la pruna

2011-12-25T01:03:00.005+01:00

vestida de dol
son pare la crida
sa mare la vol...

La lluna, la pruna
i el sol matiner,
sa mare la crida
son pare també.

conte d'Oriol Toro, il.: Sebastià Serra

Enmig del camí

2011-12-24T23:14:00.002+01:00

Vaig prou al bosc
i no m'amoïnen els paranys
que ells armaren
així que m'han pres

Vaig prou al bosc
i no m'amoïnen les velles
lliçons dels trampers
així que m'han pres

Mentre el bosc siga llur bosc
no he de creure
que els dracs no siguen dracs
que les bruixotes no encisen

Aprenc llurs regles
per a trencar-les
Sols qui occeix el drac
entén el que li canta el bosc.

Erich Fried (Al bosc, 1988)

Al·legoria

2011-12-24T21:03:00.001+01:00

La bella falena desperta la nit
que vetlla, tendríssima, el dolç xuclamel.
El joc, la llaçada que trena el delit
i el gaudi, en presó, dins la seda d'un vel.
L'amor vol uns signes si deixa ser dit.
Les castes paraules reclamen un tel.

Hermínia Mas, dins, (6 poetes 83)

El futur de l'aire

2011-12-24T20:37:00.002+01:00

-Tants anys d'experimentacions ja són prou anys
perquè l'experiència s'hagi de donar completa.
Ara, doncs, prou experiències. Ara, a fer el balanç
i a treure'n les conseqüències.

Joan Brossa (La memòria encesa, 1998)

XXIII El parc d'estàtues velles de Budapest - Paràbola

2011-12-24T19:44:00.002+01:00

No totes les estàtues poden canviar fidelitats.
Aquestes són recusants que han estat confiscades
i portades pel nou règim a aquest parc
on seran penjades amb grua per delictes polítics

i gestos passats de moda. Un vent històric
bufa pantalons de ferro contra cames comunistes
des de diverses direccions, mentre homes ben vestits
(hi ha tres Lenins a la porta d'entrada)

contemplen herois nus, tot muscle i energia,
que van descobrir feliços els seus pits col·lectius
per dirigir el poble. Ara dirigeixen
el tràfic dels estornells i les tropes dels horts

fins al bell mig de la tarda
en què no s'esdevé res, on gesticulen tots sols.
Abans eren oradors: els homes eren llurs paraules
i les foneries de ferro els seus verbs més potents

per bé que ara eviten mirar-se als ulls
però senten els treballadors quan descansen,
fumant a sota d'ells, i es veuen obligats a veure
un mesclador de formigó decidir la seva història.

Gwyneth Lewis (Paràboles i faxos, 1995)

Biblioteca

2011-12-23T22:06:00.001+01:00

La Biblioteca es una esfera cuyo centro cabal
es cualquier hexágono, cuya circunferencia es
inaccesible. Jorge Luis Borges

La meva Biblioteca és una torre vora el mar
enclavada a l'extrem d'una escullera.
Té finestres petites, lobulades,
i cortines de plata: al centre hi ha una escala
de cargol. És de vidre el passamà
i de metacrilat tots els graons.
L'aire que surt d'un vell ventilador
projecta cap al cel l'Home del llibre,
el déu ordenador d'infinitat
de signes: comes, punts i lletres negres
que habiten els milers de toms i manuscrits.
Del sostre, fet de bigues i rajoles
esmaltades amb vinces de colors,
penja una aranya en forma de magrana:
amb cristalls d'or encès, nervis d'escorça,
i al bell mig les esferes d'un roig intens de sang.
Hi busco sempre el mateix llibre: parla
de l'origen del temps, de l'univers,
de com va néixer aquesta Biblioteca.
Es multipliquen els volums al meu voltant
i quan en trec un del prestatge i l'obro
es bifurquen els fulls
i mai no arribo al punt central.
Només avui, en agafar Maimònides,
he llegit a la Guia dels perplexos:
"tu que estàs fet de por, de temps i de bellesa,
has de saber que en cadascuna de les síl·labes
de tants milers de llengües hi ha escrit el nom de Déu."
La Biblioteca és infinita.

M. Rosa Font i Massot (La llum primera, 2005)

32

2011-12-23T21:37:00.000+01:00

El vent aixeca la faldilla a les margarides i el
món comença a rodolar cap per avall. És evident
que les fades són totes rosses i viuen amagades a
la punta del tacte -les margarides, que ho saben,
han esclafit el riure-. Per què tanta resistència
a la felicitat? D'acord. La llum, el gir, el vol:
vet aquí els tres desitjos.

Gemma Gorga (Llibre dels minuts, 2006)

Sopa de menta

2011-12-23T21:15:00.000+01:00

Per gaudir d'un plat de sopa
cal bullir una bona estona
aigua, pa, un poc de sal,
un gra d'all i un rajet d'oli.

Si afegiu un brot de menta
la menja esdevé suculenta.

Roser Ros i Vilanova (Petites històries vegetals, 2009)

Cançó d'amor a la llibertat

2011-12-18T22:13:00.002+01:00

Ni sé com, Llibertat,
hem vestit la teva imatge en el temps;
per no haver-te conegut
t’hem ofert cançons d’amor
per a fer-te un poc menys absent.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

I el teu nom, Llibertat,
poc a poc l’abarateixen, meu amor;
sabent-nos enamorats,
venen ombres del teu cos
per calmar la nostra antiga set,
però així no ets tu.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

I potser, Llibertat,
ets un somni fet bandera, tant se val.
Cridarem sempre el teu nom
com si viure només fos
ésser pelegrí a la teva font.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

Lluís Llach

Tinc, ja, un estil definitiu: la llum,

2011-12-18T21:24:00.002+01:00

com part d'ordres més grans, la trobaré
al cup de pedra grisa, vora el mite
d'un rude basament de travertí.
Parets de vidre i marbre verd, i sostres
plans i blancs contruïren la noblesa
de l'espai, fa molts anys, a Montjuïc,
amb uns arbres darrere d'unes llàgrimes
tan sumptuoses com ho és la pluja.

Joan Margarit, dins, (Deu poetes d'ara, 1996)

Dins la memòria de la llum

2011-12-17T21:30:00.007+01:00

I dia rere dia
es va guanyant a pols
un grau d'humanitat

Amb aquesta bella i breu evocació d'una Trieste aturada en el temps es clou, de moment, la poesia completa de Feliu Formosa.
Fa trenta anys, l'autor va escriure: "Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema / que no pot ésser escrit". Llavors aquest poema, que tancava el seu segon llibre, acabava així: "perquè el poema mateix no pot ser". Qui el busque ara, trobarà que el final és un altre: "perquè el poema mateix no té fi". El temps, certament, no passa debades, tampoc per als versos. Molt sovint els millora, perquè els fa més certs. Feliu Formosa, durant tots aquests anys, no ha deixat de buscar el poema, de buscar-lo i d'escriure'l. Per això, el foc apassionadament ocult dels seus versos ens escalfa l'estança i la il·lumina. La seua claredat ens acompanya ara, presència compartida, música insòlita, fèrtil enigma enunciat en veu baixa, en la tarda d'hivern.
2004

(fragment, p. 361)

Enric Sòria (En el curs del temps, 2010)

Em venc el pare

2011-12-16T19:41:00.002+01:00

El pare perfecte (de vegades) és una llauna

Tot plegat tenia una part bona i una de dolenta.
La bona: era fantàstic que el pare fos a casa.
La dolenta: era horrible que volgués ser el pare perfecte.
Us ho explico:
Abans m'agradava molt fer coses amb el meu pare.
Tenia molt sentit de l'humor i ens ho passàvem molt bé junts.
Però des que va decidir tornar-se perfecte, sempre estava
encaboriat per alguna cosa o llegint llibres horrorosos
que el feien posar (crec) de molt mal humor.
La primera nit, després de sopar i rentar-me les dents,
li vaig preguntar si podia fer servir l'ordinador.
Ell, que s'estava a la taula de la cuina llegint un
llibre que es deia Com allunyar els infants de les pantalles,
va aixecar el cap, va somriure i va dir:
-Més val que posis menjar al lloro.

(fragment)

Care Santos (Em venc el pare, 2011

Energia neta

2011-12-11T16:57:00.001+01:00

¿Com ho hem de fer per transferir
a mòbils importants l'energia destinada
als mòbils mesquins?
Acostumem a saber algun temps després
allò que havíem d'haver fet a temps.

Joan Brossa (La memòria encesa, 1998)

Paulina Pi de la Serra Joly

2011-12-10T23:04:00.002+01:00

Als anys seixanta, però, en les nostres tertúlies del meu Bloomsbury local, la Paulina era una conversadora intel·ligent, culta, ocurrent, que sabia prou bé que nosaltres no érem ni de lluny de la Lliga! Érem músics (Moviment Socialista de Catalunya) si alguna cosa érem, i no tots, i també força ateus. Ella, a l'hivern, amb un abric d'astracan que hauria provocat l'enveja de la mare dels germans Moix, es reunia amb nosaltres (ressacosos tots) a Amics de les Arts a l'hora de l'aperitiu dominical.

(fragment)

Marta Pessarrodona (Donasses, 2006)

Aromes d'infància

2011-12-10T22:31:00.003+01:00

He respirat infància. Joan Vinyoli

Quan era petit i estava malalt,
m'agradava entretenir-me mirant
les fotos familiars... Abundaven
les d'Alger, perquè la meva germana
gran, empleada en una perruqueria,
i estalviadora, va comprar
una càmera fotogràfica. La vida,
allà, ens anava bé... Teníem l'aixopluc
d'un magatzem, amb porxada
i balustrada protectora. A partir
d'allí, el terreny, en forta pendent
i cobert d'esbarzers, baixava cap al riu.
Aquell riu de la vida primera
a Frais Vallon, cap a la banda
de Bab-el-Ued, a la falda de ponent
d'un puig plegat de barraques
habitades per àrabs espoliats
de les seves cases i de les seves terres.
Eren humils, hospitalaris i gallards.
Duien amb dignitat la condició
d'exiliats en la seva pròpia pàtria,
segrestada amb ignomínia sanguinària.
Dalt del puig s'estenia El-Biar,
on el meu pare treballava en una barberia.
El meu germà estudiava a l'Institut,
on aviat va ser un alumne destacat,
i estimat pels professors... Les altres
tres germanes -Antonyita, Marcela i Fina-,
anaven a una escola graduada,
part darrere de l'església cristiana
d'El Carmel, on em batejaren.

Avui, amb aquelles fotos a les mans
torno a flairar l'aroma de la infància.

Jean Serra (Lluna de foc, 2010)

"Però encara hi ha esperances.

2011-12-10T21:40:00.008+01:00

Les economies africanes han anat força bé si es comparen amb els seus iguals del Primer Món - el Fons Monetari Internacional preveia que el creixement del producte interior brut de l'Àfrica subsahariana augmentaria prop del 6% el 2010 - i això fa que el continent sigui un camp cada vegada més atractiu per a la inversió privada."

"Conduint pels camins rurals que duien cap a aquesta explotació es veia clarament que la terra estava clivellada, i el bestiar insinuava les costelles sota el pelatge marró apagat. Els preocupats agricultors deien que aquest any la temporada de pluges s'estava endarrerint a Rift Valley. Si no arribava aviat, la fam hi faria presència."

(fragments)

Andrew Rice (La inversió en terra africana: crisi i oportunitat), dins,

(L'estat del món 2011. Innovacions que alimenten el planeta)

Magenta

2011-12-10T20:37:00.002+01:00

Idea i realitat. Símbol. Ànima. Amalgama. Polaritat. Radiació. Absorbir i reflectir. Retina. Sensació.

El blau intens
trobà el vermell
un dia clar
dins d'un estany.
Un peix rogent
iridiscent
llepava el riu
aletejant.
Vermell i blau
van fornicar
al fons del llac.
S'aturà el temps,
s'eixamplà el cel
i es va engendrar
el nou color,
arbre o arbust:
un magraner.
I allà a Istanbul
un traginer
es beu d'un glop
un got de suc.
Rubí: magrana
d'on se n'ha tret
tot el color.
No hi ha cap mot
ni religió.
L'odi s'ha fos
i en el magenta
no hi ha banderes,
no hi ha fronteres,
no hi ha voreres,
no hi ha nacions.

Anna Aguilar-Amat (Càrrega de color, 2011)

Nomenclàtor

2011-12-08T20:26:00.000+01:00

els comerços, qui comercia,
comerciant i comercianta,
la direcció, la distribució,
el forn, la gerència,
la presidència, l'equip de redacció,
la redacció,
la regidoria, qui signa,
qui sol·licita, sol·licitud,
la clientela, l'assessoria,
el consell assessor,
qui presenta la demanda,
qui denuncia,
el públic lector, qui llegeix,
les parades, la/una representació,
els establiments de restauració,
la plantilla, les persones treballadores,
el personal, les persones admeses,
l'associació, els associats i les associades,
les persones autònomes,
les candidatures, la secció,
el personal responsable de la secció,
la ciutadania... veïnat, comunitat

(fragments)

(Manual per a la incorporació de la perspectiva de gènere a l'àmbit del comerç urbà, 2011)

Paraules, silencis i mirades

2011-12-06T21:42:00.003+01:00

"... la cascada ens sap d'espectadors.
Aquí, de matinada, l'aigua parla
de naixences, d'oblits, de llunyanies."
Feliu Formosa

Voldria fer arribar a la teva oïda
el ritme musical més bell del món:
el vers sublim que neix del cor
i viu en les paraules.
No diguis res!
No fos que despertessis el silenci.
Els ulls ja em portaran la veu.
Tot té sentit quan el silenci parla.
M'agrada de tenir-te vora meu!
Com la mar i els camins que m'apropen a tu.

Abrigallat de somnis et parlava...
La font de la mirada et denunciava.
Ploraves d'alegria.
Un riu de cristal·lines aigües
abellia el paisatge dels teus ulls.
Taules de verd i uns pins exuberants
guardaven el repòs d'aquella tarda
mentre cercava els mots per confegir el poema
entre paraules, silencis i mirades.

Premi de la Flor Natural de Calella 2001)

Joan Asensi i Barberà (Amb el fruit de les paraules, 2001)

També

2011-12-06T20:55:00.003+01:00

El poc respecte que s'ha tingut per unes
obres admirables contrasta amb el gran mirament
en obres trivials, fet que demostra
que les coses poden anar bé quan es vol.

Joan Brossa (La memòria encesa, 1998)

Poema de tot l'any

2011-12-06T17:51:00.007+01:00

Aquest poema de tot l'any
és una endevinalla,
ningú no sap de quin any és
i, si algú ho sap, s'ho calla.

És d'aquest any?, de l'any passat?,
de l'any vinent tal volta?,
és d'un any digne i assenyat
o d'un any poca-solta?

Potser no cal saber-ne res,
o no saber-ne massa,
i vigilar on cau el pes
quan fem alguna passa,

perquè del temps, el que se'n sap
és que no té mesura
i que jugar-hi és com jugar
amb una criatura.

que, tant si plora com si riu,
segur que no ens enganya
i que, per més que fem el viu,
al capdavall ens guanya.

Aquest poema de tot l'any
és un poema lliure,
si ens el prenem amb prou afany
ens pot ajudar a viure.

Miquel Martí i Pol (Mataró a Martí Pol, 2000)

Ribera interna

2011-12-06T14:20:00.003+01:00

Ribera interna convexa,
al·luvions, pendent suau,
així l'amistat seria
terra no erosionada,
ni pel bé ni pel mal.
La ribera externa còncava
s'erosiona amb l'engany,
es perden fragments sensibles,
tenyeixen el riu de fang.

S'abandona el meandre
a la seva solitud,
lluna al cel, lluna a la terra,
lluna plena i quietud.

I les ombres allargades
que fan dansant tots el joncs,
fimbreixen amb vels de l'aire
suggereixen llunyans mots.

Assumpció Forcada (Caducifolium, 1994)

Tan clar tenia el braç

2011-12-04T21:44:00.001+01:00

Tan clar tenia el braç quan, riallera,
donava el pa, l'aigua o la sal,
que hom pensava en la neu de la gelera.
Son pas era una dansa natural.

Era filla de Grècia per son pare
i per sa mare filla de Conflent,
i bosc avall li encenien la cara
les mil roses del vent.

Josep Sebastià Pons (Cantilena, 1979)

Cultura i comunicació científica a la societat del coneixement

2011-12-04T20:43:00.003+01:00

Els conceptes del científic i de l'humanístic ja no estan avui tan diferenciats. Però és veritat que m'agradaria estimular el paper científic de Barcelona. Em preocuparia que la ciutat perdés el tren pel que fa a les biotecnologies o les telecomunicacions, i estaria encantat de contribuir també a la popularització de la ciència. En realitat, estaria encantat de contribuir a una reconciliació del públic amb el coneixement, que em sembla un dels reptes més urgents de la nostra època.

Joan Clos, dins El País, 21-IX-1997

dins, Vladimir de Semir, Cultura i comunicació científica a la societat del coneixement,

dins, (Pensament i ciència als Països Catalans, 2011)

Pau Casals

2011-12-02T23:41:00.005+01:00

Avui he fet un treball
sobre un músic,
un músic molt important,
que ha viscut fora de Catalunya
per culpa d'un general.
General Franco es deia
i un dictador era.
El músic es deia Pau
i el seu cognom Casals.
Era Pau Casals
i ell ja se n'ha anat
amb la seva música al cel,
al cel blau que veiem
cada dia de l'any.

Caoutar Arohun (10 anys) dins,

(Homenatge poètic a Pau Casals, 1999)

Tu ets com un pont,

2011-11-27T22:45:00.004+01:00

un pont de llum.
Tallamar de sentiments
que arremolinats
pugen cap a la llum.
Cordó de records
que lliga dues ribes.

Montserrat Manent (Camí de Petra, 2000)

En els somnis joves, Grècia era la mar

2011-11-27T21:59:00.001+01:00

desitjada de llum, de goig salat.
Eren parets de calç rient d'estiu
i un cel tot blau entre marbres divins,
un got de vi daurat amb gust de bosc,
una tallada de meló a les mans.
Ara, que hi he tornat, si mai es torna
enlloc, no sé ni on vaig, em deixe dur.
Davant, la lluna al ple, l'Olimp nevat,
la mar molt lluny i jo mirant la nit,
la foscor transparent de l'hivern grec.

Josep Piera (En el nom de la mar, 1999)

Vaixells

2011-11-27T20:08:00.001+01:00

Les gavines naveguen contra el vent,
travessen el mirall de l’horitzó,
arriben els vaixells,
uns cavalls fatigats.
Del cos del mar
s’enlairen les onades,
davallen blanques, nues,
cap al gris, dens silenci.

La tarda és una mà,
la terra, una illa.
La pell del món,
els còdols del capvespre,
els núvols i el seu gest.
El mur de vidre es trenca.

Carles Duarte i Montserrat

Al roserar

2011-11-27T01:55:00.001+01:00

Pues i flors té el roserar;
¿Cal que respir o que em defensi?
-¿Qui, per les roses, en silenci
no es deixaria esgarrinxar?

Maria Antònia Salvà (Lluneta de pagès, 1952)

Desembasto els anys

2011-11-27T01:26:00.013+01:00

Desembasto els anys
que damunt del cos
s'han tornat cuirassa.

Em miro al mirall
i ni veig altra cosa
que aquesta pell

que se m'adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps.

Però em queden els ulls i sé
que dins d'aquest cos
encara m'hi corre ben roja la sang.

Montserrat Abelló (Són màscares que m'emprovo, 1995)

Cel a franges

2011-11-26T23:19:00.001+01:00

a tires esfilagarsades
que van inflant-se
corrents, amatents...
lliscant dins la bossa
que llepa l'horitzó
Cel flama i or
contra la negror
que avança de la nit
descús traus, lleuger,
i esquiva el drama
per la senda de la llum.

Paolo Ruffilli (Diari de Normandia & Núvols, 2007)

No parlo de claror per dir la llum,

2011-11-26T22:34:00.002+01:00

sinó de l'olivera i el desmai
que flanquegen la porta de la casa,
ni parlo de l'amor per dir l'amor,
sinó d'una discreta melangia.
Tot és debades, l'horitzó i la nit,
l'esclat i el vent, la ruta i la temença.
No parlo de la mar per dir la mar,
només parlo de mi, cansat, adust,
però, en secret, colpidorament tendre.

Miquel Martí i Pol (Suite de Parlavà, 1991)

Al cap dels anys

2011-11-26T21:34:00.002+01:00

Amb immortal esplendor
viuen en tu les coses, poesia.
Te m'has fet transparent
i et miro travessant-te.

Narcís Comadira (Usdefruit, 1995)

Cauen gotes a l'estany,

2011-11-26T21:18:00.001+01:00

dolçament arriba l'ona
a l'espina del roser...
Llei, fretura, captinença,
infortuni, tremolor,
la falena me'ls fa enfora...
Observant-ne tot l'encert,
tanco el llibre que em bescanta.

Miquel Bauçà (El crepuscle encén estels, 1992)

Mar en verd

2011-11-19T02:42:00.003+01:00

Repòs de la barca
com el vestit reposa
a la vora del mar.
Perquè potser hi ha una esperança
de línia verda
que ens consola en l'horitzó.

Vicenç Llorca, dins, (10 de Barcelona, 2008)

Pamflets

2011-11-19T00:25:00.002+01:00

No és cert que fos dolenta: va impostar
com un home.

Que si ella es defensava, no era contra ningú.
Va néixer, com tothom, perquè es lliurés
l'herència. I aquest cop no eren cases...

¿Volíeu canviar el sistema? Si els fills duguessin
el cognom de la mare li serien deutors
perquè en podrien ser signataris.

De la beutat total: tampoc no la volia perquè
és un altre invent si acabes per odiar el dolent.

La veritat no existeix, però si ets un escriptor,
igual l'has de cercar. Es troba al lloc on
no hi ha cap mentida; i és com la Pau,
que és allò obviat en el telediari.

I la cordura? Ens n'hem de protegir.
Del disbarat? Que té a veure amb barat.
I és la passió que a voltes esternuda.

Allò gros i allò xic: doneu-li, si podeu, en un.
I allò que s'ha d'aprendre: a no fugir d'estudi.
Mira: va fer moltes errades, però es va estalviar de
donar-vos menjar per a fer-vos callar.
I sobre els vostres pares: seran els vostres néts.
I allò que no fem net, tornem a rebre-ho brut,
i del que s'ha rentat, en rebem la lluentor.

I si Déu no existeix, amb qui parlava ella cada dia?
Que cadaqual s'ho sap, i els quins documentals ha vist.
El cas, com deia el jardiner, és que cal ser coherent.
Tant com es pugui... Perquè també pot ser
que a la coherència la sorprengui la son.
Si són les quatre del matí i Sant Joan s'ha acabat,
ja cremareu els trastos per Sant Pere o amb
els rostolls el proper mes d'octubre
quan s'acabi la veda
dels incendis.

Anna Aguilar-Amat (Càrrega de color, 2011)

Notes breus, 5

2011-11-13T18:02:00.000+01:00

Duc gravats al front
joncs, anemones, pinsans, caragols de mar desperts,
espígol, una barca verda, branques de cirer
i neu fosa construint cases noves.
Els braços vessen murmuris redons.
M'assec a la vora de la carretera.

És tard. He de marxar.
És hora d'entrar a l'oficina,
i allà dins no hi ha finestres.

Miren Agur Meabe (El codi de la pell, 2006)(versió de Maria Josep Escrivà)

Anhel del cercle

2011-11-13T17:27:00.000+01:00

L'aire encalmat com una vall.
Unes mans florides com la vall sota el sol,
remotes com la vall petita.

Un cos primitiu davant la vall despullada.
Unes mans benèfiques com les sèquies
que recorren la vall.
Un cos fondo com la vall
oberta com un cos,
com dos cossos esqueixats.

Tota l'amplària de la vall
dins d'un únic cos, en calma.

En el vertigen blau,
l'eternitat voreja
l'anhel del cercle.

Maria Josep Escrivà (Flors a casa, 2007)

El poder de la literatura

2011-11-12T22:53:00.005+01:00

Jo havia acabat d'escriure
en un full ocasional
que la poesia era el lloc de l'absència.
Les mans se n'havien anat:
cadascuna tindria ara la seva solitud
com a coixí immediat.
En l'escriptura, el seu rostre ofegat
cantava al bolígraf. Jo somniava
la mà que es posa en una ròtula
i amb aquell gest hipoteca la mort.
Aleshores vaig obrir un llibre de Lezama Lima:
ell definia la poesia
com una Metàfora de la Resurrecció.
El sol es va descordar del tot. Brillava
als esculls, s'obria als pulmons.
Les ciutats guanyen relleu
en estat de passió. La veu
del vidrier s'allunyava. Vaig quedar
sentint com desapareixia. Res no feia mal.
Podia continuar donant la notícia.

A Corunya, 1993

Egito Gonçalves (I tanmateix es belluga..., 1995)(trad.: Vimala Devi)

Un ramat de bens,

2011-11-12T21:33:00.005+01:00

lent, avança pel cel
vers l'esclat ardent
llisca la broma, es
destria ploma a ploma.
Cap pastor no guia
ningú no governa, però cada
cop més esberlat baixa
s'escola el ramat
cap al fons caient, avall
entre les brases del ponent.

Paolo Ruffilli (Diari de Normandia ; Núvols, 2007)(trad. Miquel Edo i Julià)

Quatre coses

2011-11-06T14:57:00.000+01:00

M'abelleixen quatre coses:
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar.
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.

Maria Antònia Salvà (Poemas = poemes, 2006)

La pluja

2011-11-06T14:24:00.002+01:00

Ara que la pluja ja llepa els finestrons,
omple d'encenalls aquest xubesqui vell.
Mira-la com ve i s'acarnissa als vidres
-timbaler enfollit o gat amb urpes d'ombra.
Seurem vora la finestra, callats,
perquè un dia puguem requisar aquest record
i fer-ne un poema diferent: desconfiança
en el silenci, o carícia en el sospir.
Les paraules del que serà no importen massa,
importa aquesta aigua que davalla amb peu lleuger
i la certesa més enllà del neguit que ens desespera:
que els cossos canten junts,
que et brillen els ulls en el silenci,
que les coses que et dic a cau d'orella
et repeteixen que és bo que siguis tu
qui ara calla i sent l'amor com una llengua nua.

Francesc Parcerisas, dins,

(II Festival de poesia de la Mediterrània, 2000)

La matière heurese manoeuvre encore

2011-11-05T15:58:00.005+01:00

presumeixo que el dia s'aixeca en diversos indrets i com que
aquest pensament em ve enmig de la realitat i les seves
innominables poses, per tal de testimoniar el temps i els
llenguatges immòbils, em valc del pensament que res no és massa
lent ni massa breu per a l'univers

Nicole Brossard (Au présent des veines, 1997, dins,

(18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2002) (trad: Mireia Porta)

Venies de l'apocalipsi.

2011-11-01T17:37:00.001+01:00

Vas aparèixer amb trompetes de foc.
Ningú no t'havia sentit,
tots dormien, els rostres tranquils
escampats sobre els coixins.
Et vas acostar a casa amb pas ferm.
Una figura blanca com la neu
que venia del sol.
De sobte es va fer de dia.
Un esdeveniment.
Una certesa.

Teresa Costa-Gramunt (Cinc visions, 2006)

Ja t'ho vaig dir:

2011-11-01T10:20:00.008+01:00

Ja t'ho vaig dir: les papallones blaves neixen de la tinta
blava dels teus dits, volen en quadrícules per ales i les
antenes pesen. Els colors, al cap i a la fi, es fan feixucs.
El taronja és obsolet, el vermell fa nafra, l'ocre encega.
Quin és el color definitiu? El color del gregal? El de
l'absència? Aquest color transparent que et recull
la pell i et fa l'ànima un bolic. I s'enfonya ben dins el
novembre, dins l'escarabat, dins el centre vital que és
paral·lel i pla. Ultrasònic. Telefònic. Simfònic. I la
gargamella, profundament silenciosa, remou les cordes
vocals amb indiferència. Ja no m'importa, al cap i a
la fi, recollir les vocals i entendre-les al sol de
ponent, al poble on es varen perdre les sabates i els
concerts. De fet, no importa res. M'agraden les
papallones de tinta blava. I ara vull anar amb els
cordons desfets.

Marta Bertran Perelló (Metamorfosi de colors, 2010)

El món on som

2011-10-31T20:29:00.005+01:00

Mostra de refranys de com ha anat veient el món, al llarg del temps, el poble català.

Abans d'ensenyar, aprèn.
Bé a son país servirá, qui el cultiu millorarà.
Fonoll i ruda fan la vista aguda.
La sàlvia, salva.
Allò que atura el fred atura la calor.
Vent xaloc, vent avorrit, a la mar barques i a la terra humit.
Quant l’octubre està finit, mor la mosca i el mosquit.
L’hivern dóna les cartes i la primavera fa el joc.
Fem per la vida que la mort ella vindrà.
El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.
Qui només llegeix un llibre no sap més que una cançó.
Vera justícia, ha compassió, i la falsa, indignació.
Dotze oficis, tretze misèries.

(selecció)

De: (Refranys i frases fetes populars catalanes, 1994)

Al goig

2011-10-31T01:09:00.006+01:00

Joia i aroma de la meva vida
és el record dels moments
que he trobat i que he fet meu
el goig tal com jo el volia.
Joia i aroma de la meva vida,
per mi sol, que he detestat
de satisfer-me amb amors de rutina.

Joan Ferraté (Les poesies de C.P. Cavafis, 1999)

Els rius de l'ànima

2011-10-31T00:35:00.001+01:00

No tenen veu; tal vegada, color.
Els rius de l'ànima, tacte sense pell.
s'esllavissen -cor i sang-
per dintre dels teixits que mai veurem,
però els omplen d'una humanitat sentida
des del pit a les galtes.

Són distints dels grans rius navegables,
dels més petits que criden la pluja
perquè els faci galants i respectables.
Són diferents dels tolls, on els capgrossos
passen a ser granotes quan la lluna
s'amaga darrere una argelaga.

Els rius de l'ànima saben poc de la terra,
tampoc coneixen la planúria de la mar
salada. Els rius de l'ànima no han vist
mai el sol, ni saben què és la posta,
o què és la matinada. Si vols parlar amb
els rius de l'ànima, recull tot el silenci
de la tarda i escolta:

-que l'ocell no els trenqui la paraula.

Àngels Cardona (Les veus del riu, 2001)

Som una arrel en el temps

2011-10-29T20:27:00.004+02:00

Som una arrel en el temps
Quima Jaume

Durant molts anys
hem estat arrels d'aquesta terra,
hem donat suport a branques
que creixien lentament,
cobrint-se de fulles, en l'esperança
que un dia una bona florida
podria donar molts fruits i llavors
als nostres poemes.

Hem passat per climes adversos:
temps de sequera, inundacions,
plagues d'erugues, podades innecessàries,
silencis fora de temps, però sempre
les arrels interiors xuclen l'aigua
i les sals de la vida i som saba vella i nova,
passat i present, circulen pels nostres vasos.

Hem posat la il·lusió, com si fos clorofil·la,
en totes les fulles per absorbir
la llum de l'amor.
Hem transformat les paraules, l'aigua,
les sals, l'aire que ens envolta en versos.

Ara ja tenim saba nova que circula,
l'oxigen que es desprèn amb la seva lectura,
creixen les gemmes, arrels, branques i fulles.
Es formen els fruits i les llavors
que esperàvem.

Assumpció Forcada (Germinació, 2000)

Jo en tenia una cançó

2011-10-29T12:39:00.004+02:00

La tècnica de la santa paciència, la saviesa
immemorial i un xic d'inspiració d'última hora

Albert Canadell, Òpal de foc

Jo en tenia una cançó
la tenia del meu pare
que feia riure i plorar
i era un crit de parracaire

Sabíem una cançó
que el pobre i el ric i el lladre
la cantaven ajustats
al trencant del camí ample

Vam aprendre una cançó
que el dia que la cantàvem
el món perdia la por
i els llums pampalluguejaven

Enric Casasses (BES NAGANA, 2011)

Dins l'esfera del temps

2011-10-29T12:04:00.001+02:00

contemplo sempre la mateixa imatge
que esquiva de mi se'm perd
entre fulls de quaderns inacabats,
on un i un altre cop veig escrit
el meu amor de tu.

Tu que no t'has volgut lliurar
mai al plaer dels mots, i t'has
endinsat en el silenci.

Montserrat Abelló (Dins l'esfera del temps, 1998)

Com...

2011-10-23T23:12:00.000+02:00

Com aquell que se'n va amb la maror i el crepuscle,
com la pluja s'adorm en les fulles del salze,
com petjades d'amant devers l'amor que bleixa,
com el vent que transforma ta immòbil faç de l'aigua,
com el conquistador que uneix bandera i terra,
com les vocals d'escuma de la mar riallera:
així voldria jo que entressis, Poesia,
amb l'ocell, ja foguera, el somni i les estrelles...

26-III-78

Agustí Bartra (La fulla que tremola, 2009)

Amic

2011-10-23T16:32:00.003+02:00

Des de la tèbia tardor dels meus anys
t'he anat retrobant i he anat confegint
pensaments, somnis i després paraules
per poder expressar moments irrenunciables.

Potser en l'ample riu de l'existència
les nostres vides es varen creuar,
silencioses, en l'atzar dels temps, i
com dues gotes d'aigua intemporals,
per breus instants, lliscaren dòcils
pel llindar de l'embruix del desig.
Però l'amor és un cabal d'esclavitud
i escollirem, per sempre, compartir
els immensos i eterns mars de llibertats.

Montse Gibert (Somnis de tardor, 1999)

L'hort de les palmeres

2011-10-22T19:03:00.005+02:00

Com en convivis d'èpoques antigues,
eren el pa i el vi de veritat.
I, al costat del raïm i les espigues,
relluïa la flor de l'amistat.

Les abelles melífiques de l'Àtica
eren ara paraules en saó:
de vegades amb punta epigramàtica,
de vegades amb pauta de lliçó.

Gran silenci per l'hort, gens espontani,
que no es trobava mort, sinó dormint:
bategava el gesmil vora el gerani
i el cinamom a prop del terebint.

Les palmeres, dins aires penumbràtils,
muntaven i muntaven cap als cels.
I va arribar un temps que, en lloc de dàtils,
ostentaven la joia dels estels.

Francesc Almela i Vives (Els arbres a la poesia catalana, 2007)

Vint-i-u d'octubre

2011-10-21T20:41:00.002+02:00

Damunt la sorra de la platja, de nou,
he vist dibuixat el perfil del poble
on, tantes vegades, vaig retrobar-te.

La ment ha ancorat, una a una, les imatges
en la mar del pensament i, amb saviesa,
ha recuperat totes les mirades perdudes
en la dolça intimitat de l'estança antiga,
que càlidament ens acollia, en un hivern
que ja mai més recobrarem.

Montse Gibert (Somnis de tardor, 1999)

L'amistat

2011-10-21T19:58:00.009+02:00

De vegades, tal com diu Jean Tannery, és bo tenir amics
absents per tal d'escriure'ls el que hom no s'hauria atrevit
a dir mai, ni tan sols a ells. L'espai virtual ens permet
comunicar-nos veloçment, transmetre els dictats del cor,
sense experimentar el temor de la presència de l'altre;
ens dóna la possibilitat de sincerar-nos, perquè l'altre
és lluny. No és un acte de covardia; és una facilitat.
Amb tot, hi ha comunicacions, transmissions, que
solament poden fer-se en l'espai presencial, en
aquell màgic encontre rostre a rostre.

(fragment)

Francesc Torralba (L'amistat, 2008)

Petons fugitius a les parpelles

2011-10-16T18:01:00.003+02:00

La mirada us acull, regions serenes,
petons fugitius a les parpelles.

Però entre tanta estesa dolçor del blau
cap joia, cap bàlsam per a l'ànima...
Oh llunyanes lluites de la torbada terra
on la guerra perdura amb tèrboles flames!

Petons fugitius a les parpelles,
vosaltres, regions serenes, clares esteses d'olivars,
constel·lades de blancs encantats refugis,
vosaltres, grans arcs de mar somrients,
com llavis d'inhumans Déus...

Sibilla Aleramo (Selva d'amor, 1987)

Lletra a lletra m'he fet un lot d'imatges,

2011-10-15T21:16:00.005+02:00

m'he buscat, poc a poc, pels meus prestatges
plens de pols, com el pis dels meus projectes
de somnis i passions, que és cert que ens mouen.
Els dies van passant; les nits reclouen
el vent tan estimat de plors i afectes
i el plat més quotidià té les més noves
sensacions, com ahir; podríem dir
que de tot trec el bell, petit bocí
romàntic, com de tots quan som tan joves.
Jo puc tenir més nervi i més afanys,
tots sabem i hem tingut uns dinou anys
(i tots també hem canviat les nostres robes).

Josep Pedrals, dins, (Barcelona poesia, 1998)

Cicle menor, 2

2011-10-14T23:08:00.002+02:00

Amants adormits
al flanc de l'aurora
la nit ja s'arbora
d'àlbers estremits

i perquè la llum
que el sospir li qualla
en molsa que calla
i en fulla que brum

no geli dins l'ambre
que us balma la cambra
son poble morós

pel mirall la buida
d'ombres i es descuida
de vosaltres dos!

6.10.50

Armand Obiols, dins , (T'estimo... més de cent poemes d'amor i de desig, 2002)

Lectures

2011-10-14T22:45:00.003+02:00

El que hi ha a fora té un llenguatge
que no sé com llegir:
el xiuxiueig del vent
mentre abraça les fulles i el carrer,
els sons de cada insecte,
l'olor de cada pedra,
les paraules dels núvols en aquest mar de cel.

Si miro amb ulls de cec, llegeixo
aquell altre llenguatge que hi ha en mi:
les mans del meu jardí escanyant les heures,
els mils camins de l'ombra,
els límits de la llum,
el silenci de tot el que s'ha escrit
sense llenguatge.

M. Rosa Font Massot (Un lloc a l'ombra, 2011)

una declaració sincera

2011-10-12T19:25:00.006+02:00

Declarem
que estem amb el nostre poble
i que el nostre lloc és aquí
/com a molt a Suïssa si,
Déu ens en guard,
tot hagués de tornar
a anar de gairell/

Václav Havel (Anticodis, 2003) (trad. de Monika Zgustová)

I a l'habitació,

2011-10-12T17:58:00.001+02:00

de les flors pintades als rajols
en faig un ram,
i amb els meus dits et busco
com abelles per fer dels records
mel.

Manuel Forcano, dins, (4 poetes 92, 1992)

El somriure

2011-10-12T16:39:00.002+02:00

Tinc el somriure,
el que tenies quan vas anar-te'n,
en ser que la pluja agredolça et difuminava
cap al final de la primavera.
El carrer era amb corbes, empedrat.

Embellida però no del tot falsa.
Un poema s'assembla a un bes
des de la distància.

El carrer era llis
i acabat d'asfaltar.
El sol s'allargava moltes milles
abaltit amb vanitat.

L'aire era tebi
i perfumat amb quitrà.
Vaig notar que les parpelles em suaven.

Una pedra rodolava pel carrer.
Una brisa rogenca acaronava les fulles
i les deixava immòbils.

Em treia la pedra de la sabata
i quan et vaig tornar a mirar
tenies aquest somriure.

Em va fer més mal quan va sortir;
la pell esbossada pel fregadís,
la coïssor afilada d'alleujament.
Desitjava que plogués
però no plouria.

No somriguis, et volia dir.
Ara només desitjaria haver-te preguntat per què.
Per què somreies?

Rosalyn Stewart (versió catalana de G.P.)

dins, (Barcelona poesia, 1998)

Poema simple

2011-10-09T22:23:00.006+02:00

(per a un punt de llibre amb poema visual d'Edu Barbero,
en commemoració dels 18 anys de l'Aula de Poesia de la
Universitat de Barcelona)

A la manera de Chesterton

Fóra bo que sempre estiguéssim contents,
però de vegades estem tristos.

Fóra bonic si estiméssim per sempre,
però a voltes ens trobem odiant.

Fóra veritat si sempre la diguéssim,
però a cops mentim.

Avui m'has somrigut.
M'has dit que m'estimaves.
I crec que era veritat, i que era
avui.

¿No et sembla extraordinari?

Anna Aguilar-Amat (Càrrega de color, 2011)

Era un vell pou, tot guarnit d'heura,

2011-10-09T01:16:00.008+02:00

on els ramats solien beure;
i allà, murmurejant alegres cantussols,
un al·lotell veu qui jugava
sota el brocal, a on cercava
la mica d'ombra que donava,
i, allà en terra, un paner al ras de caragols.

I l'infantó, dins sa mà bruna,
les agafava, una per una,
les pobres caragoles, i així se posà a dir:
-Caragolet, treu la banyeta,
caragol, caragol, mongeta,
surt aviat de ta cel·leta,
o, si no, esclafaré ton petit monestir.-

La bella, amb cara assoleiada,
qui ja al poal s'era abocada,
arbora tot d'un cop son caparró eixerit:
-¿Què fas aquí, minyó? -demana-.
¿Véns a aplegar, de bona gana,
caragolets per dins la plana?
-Sí que heu endevinat! -li respongué el petit-.

Veus-els aquí, en ma canastreta,
són de platet, de la mongeta,
del segador. -¿I en menges?... -¿Menjar-ne, jo? Ni mai!
Al mercat d'Arles nostra mare
els porta a vendre, és menja cara!,
i ens du pa tendre; més bo encara.
¿Hi sou estada, a Arles, algun camí? -Jamai.

-¿Ai! no? ¿Mai, mai hi sou estada?
Jo hi som estat, qualque vegada!
Pobreta, si sabíeu quina gran vila que és!
¿Arles? Talment ja s'és estesa,
que del gran Rose i sa riquesa
i ses set boques ha fet presa!
Arles té bous marins amb un banyam remès.

(fragment: cant vuitè, la Crau)

Frederic Mistral (Mireia, 2004) trad. de Maria-Antònia Salvà)

Conversa

2011-10-08T18:51:00.004+02:00

M'has besat al front o a la boca,
no ho sé,
m'ha arribat només una veu dolça
i la densa fosca
ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes.

Al front t'he besat de pressa,
car m'ha trastornat
el perfum del teu alè tot fluint,
però no ho sé,

-m'ha arribat només una veu dolça
i la densa fosca
ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes,
m'has besat al front o a la boca?

(De Poma de la falda)

Jaroslav Seifert (Els galls, els morts i l'amor de les dones, 2005)

Fulles d'auró a l'octubre

2011-10-07T20:55:00.006+02:00

Rogenc fullatge
que caus a dalt la serra,
com una pluja:
atura't una estona,
que vull veure l'amiga.

Kakinomoto Hitomaro

Després d'un seguit de males anyades

De dalt la torre
guaito tènues fumeres
als meus dominis.
Les cuines del meu poble
comencen a refer-se.

Emperador Nintoku

dins,

Miquel Desclot (Per tot coixí les herbes, 1995)