Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comadira [Narcís 1942-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comadira [Narcís 1942-]. Mostrar tots els missatges

06 d’octubre 2022

Dies de goig

Deixa que tot s'esborri
i, a l'alba dels desficis
(quan tot es fa visible i gràcils
ens retornen els corriols del bosc
vora el riuet on les maduixes tempten
la dent sagaç), coronats
de xuclamel i pèsols d'olor i vidalbes,
dansem,
lliures del tot de nosaltres mateixos.
Oblidats, som déus.



Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001

22 de desembre 2020

Boca seca

Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.

Tenim la boca seca.


Narcís Comadira, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

31 de maig 2020

L'esgarrifança

Quan em llegiu –ara fantasiejo–,
vosaltres, els poetes
adolescents dels temps que han de venir.
i em desxifreu, tan pacients, a cop
d'il·lusió, intuïcio i diccionari,
potser pensant en quins estranys costums.
en quina llengua tan misteriosa
d'esses sonores i sordes, pronoms
febles enclítics, guionets i apòstrofs,
com un missatge de guerra xifrat,
que no l'entengui
l'enemic del futur, travessareu
el temps amuntegat darrera vostre
i davant meu, ja ben perdut per tots,
i entrareu a les meves paraules desolades,
ruïnes d'una història inconnexa,
per trobar allò que us fa, allò que em fa
a mi com els vells mestres, a vosaltres
com jo, ni vell ni mestre però atent
a aquesta esgarrifança
–que no es perdi!–
que traspassa
com una llançadora de desig
aquest ordit tan tossut de la vida,
i deixareu també fragments en llengües
que es perdran com la meva
per tal que us els desxifrin
altres adolescents
d'altres temps que vindran –tot per l'esgarrifança!–,
i així de temps a temps,
d'un codi a un altre codi,
sempre el mateix missatge vagarós
–ramades populoses de paraules–,
fins a la fi dels segles
si és que hi ha fi dels segles?

[En quarantena, 1990]


Narcís Comadira, dins,


Poesia i + 2010 : del 25 de juny al 25 de juliol : 
Caldes d'Estrac : programa de mà, 2010

Nit de poetes. Pèrgola de Can Muntanyà, 9 de juliol de 2010


28 de febrer 2020

Jo

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m'entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l'amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull fer carrera de poeta.
Lletraferit de la A a la Z
en llengua fosca i en país petit!


D'El verd jardí. 1972



Narcís Comadira. Quan em llegiu : poemes triats i comentats per quaranta-set lectors en el setantè aniversari de l'autor. 2013

Ed.: Carme Arenas, Josep Maria Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana

31 de gener 2020

Triomf de la vida

                      Into something rich and strange
                        WILLIAM SHAKESPEARE


Vida, tu, ¿d'on sorgeixes?
¿Quin afany poderós
pot desvetllar-te mínima 
al més imperceptible
pòsit dur de la pedra?
¿De la pols mineral
que va, s'alça i es mescla
al metall decidit,
pur en cossos perfectes,
en macles de pirites,
o suspès en argiles,
en la carnal ortosa?
¿Del cristall absolut, 
guspira d'oliví
al magma corsecat
de la pedra volcànica?

Llisques damunt del quars,
llum en la llum del nombre,
absorta en els teus límits
eterns però amb llavor
d'un destí molt més alt
que passa per la dura
mancança de la forma.
Gasos, vapors, sacseig
en boires absolutes
damunt estanys de febre!
En la caiguda arrela
la mínima estructura.
Tendresa imperceptible
del codi més lleuger,
immarcescible llei,
neguit etern, neguit 
de retornar al cristall
mental del pensament.
Neguit enterc del liquen,
neguit carnós del fong,
doll fresc de la falguera,
música de l'espora!


(Fragment)


d'Enigma, 1985


Narcís Comadira. Quan em llegiu : poemes triats i comentats per quaranta-set lectors en el setantè aniversari de l'autor, 2013

Ed.: Carme Arenas, Josep Maria Fonalleras, Esteve Miralles i Jaume Subirana


24 de setembre 2019

To the youngest poet

Els teus setze anys són una platja oberta
que jo em miro de lluny, gairebé amb por
d'enterbolir amb la compassió
les aigües de la teva vida incerta.

Tu campes al teu grat sobre la sorra
i et capbusses al mar del teu menyspreu
de tot el que no ets tu. I escrius arreu,
vora l'aigua, el teu nom, que l'ona esborra.

Corre i neda i capbussa't i contempla
aquests setze anys que duren un estiu
i que et fan, als teus ulls, heroi de faula.

I encar que un llamp ha d'ensorrar el teu temple,
jo sempre, esperançat, et diré: Viu!
I mai contra el teu fat diré paraula.



Narcís Comadira. Enigma. 1985

24 de desembre 2017

Les ciutats

He llegit que Morosini,
general, ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d'un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d'algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes de membres sagrats...

Així s'han fet les ciutats:
construïdes lentament
amb perdres que ahir van ser
vides humanes: amors,
sofriments que ningú no recorda.



Narcís Comadira. Les ciutats, 1976

04 de novembre 2017

Tardor

Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins,
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i els camins,
que omples de melangia
els passadissos del cor
i que duus a cada cosa
tendrament la seva mort,
fes-me entrar a la teva dansa,
sol de tardor complaent,
ves mirant sense recança
els poders que té la ment,
apilona'ls amb les fulles
que cansades del seu vol,
amb un esclat incendies
i es perden en fumerol.


Narcís Comadira, dins,

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.
Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig
Il.: Nöelle Granger

17 d’agost 2017

Dibuix

La captació del món, real i imaginari, dins d'una línia.
El primer pas de l'arquitectura, de l'escultura i de la pintura.
L'arrel de tota creació plàstica tradicional. La més simple,
però no pas la més senzilla, de les pràctiques artístiques manuals.
El batec carnal i el filtre intel·lectual de la mirada. Síntesi i llavor.


Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals, 2014

30 d’abril 2017

Interior amb àvia llegint

Ah, mais oui, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde,
deies, quan, amb els ulls mig tancats,
ves a saber quins somnis, quins desigs
apagats sota la teva pell
ja resseca dels anys i dels hàbits submisos,
t'explicaves als vespres -veig cretona esvaïda
de flors blavoses, dàlies extravagants i zínnies
postnoucentistes, una mica art-déco-, sí, les mateixes
del menjador de S'Agaró, però allà
eren de tots colors i ara aquí són blavoses,
descolorides, tot és com descolorit
ara, i abans, ai abans de la guerra
tot era de colors i teníem el cotxe,
-és el mateix dibuix-, ens el van prendre els rojos,
el papà el conduïa quan vàreu anar a França
i quan éreu a Lourdes, sí, bonic, molt bonic,
l'aigua baixava pels carrers com un riu
i tot era tan verd...


(Fragment)


Narcís Comadira. Àlbum de família, 1980

25 de gener 2017

Bon dia, memòria

Bon dia, memòria,
porta'ns altra vegada
el record que, de cop,
ens torna un món sencer,
porta'ns el temps que ens torna
altres vides i altres
goigs i remordiments
i un poquet de certesa
que no som sols ni absurds,
que ens movem
en aigües de sentit,
vides afins,
vides dispars unides
en un breu clapoteig
dins la mirada líquida
de Déu.
Bon dia, memòria.

Ric per vides de pocs,
ploro per ulls de molts,
parlo per boca de tots.
Ja no parlo per mi.


Narcís Comadira. Usdefruit. 1995

El dibuix de la coberta és de Narcís Comadira,
a partir d'una peça d'argenteria atribuïda a
Georg Jensen.

30 d’octubre 2016

Reivindicació de la pintura

..Jo reivindico la passió de Picasso, la visió sensual
de Sunyer, les entremaliadures de Miró,
la màgia musical de Paul Klee, la tendresa
contemplativa de Morandi. Jo reivindico la pintura.




Fragment


Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals. 2014

10 de setembre 2016

AL CAP DELS ANYS

Amb immortal esplendor 
viuen en tu les coses, poesia.
Te m'has fet transparent
i et miro travessant-te.



Narcís Comadira, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura, 1997. 

Vol. 4, De Maragall als nostres dies, 2a part. P. 1053

16 de març 2016

Geometria

L'ànima del món. La reducció formal més admirable
a què han arribat els humans. Instrument bàsic de tota
representació. Símbol de la intel·ligència humana. 
Imatge de la raó. Principi i fi de tota construcció.



Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals. 2014

14 de febrer 2016

Quan et miro

Quan et miro
xiprer, o pedra, o flor,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
dels teus pètals que es marceixen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.




Narcís Comadira, dins,


5 poetes de Girona. 1966

11 de juny 2015

Pluja fina

Ara que està emplujat,
va bé d'estar-se a casa,
escoltar música, parlar
de coses i més coses.





Fragment.




Narcís Comadira. Poesia : 1966-2012. 2014

i també a:  e-Biblio Catalunya

03 de maig 2015

Paisatge amb ruïnes

Landschaft mit dem Hl. Matthäus de Nicolas Poussin [Public domain or Public domain], Source/photographer: The Yorck Project: 10.000 Meisterwerke der Malerei. DVD-ROM, 2002. ISBN 3936122202. Distributed by DIRECTMEDIA Publishing GmbH, via Wikimedia Commons
                                A Xavier Barral

Es veu, al fons, un casalot amb torre,
enfilat sobre el riu,
sota un núvol mandrós.
Segurament, vigila el gran meandre
que no es veu, que l'envolta, i també,
des de lluny, el que porta el corrent endavant,
cap uns blocs escairats i uns fusts trencats
de columnes antigues.

A la dreta, la de l'espectador,
un pi, tofes i tronc, fa de marc a la imatge,
juntament, a l'esquerra, també la nostra,
amb un xiprer que no es veu pas sencer.
Entre els troncs d'aquests arbres, les ruïnes,
les restes d'un passat, sòlid i ambiciós,
bastit amb voluntat de ser i de poder
-columnes i carreus ho manifesten-.

Hi ha més arbres, posats a segon terme,
-no queda clar quins arbres-,
més pins, possiblement, però poden ser verns,
darrere del xiprer i, una mica més lluny,
un saule rabassut, inclinat cap a l'aigua.
Mates i una atzavara
sota el pi de la dreta, i una altra d'amagada
darrere les ruïnes.

Hi ha un equilibri plàcid, una pau tesa,
no pas gens desesmada,
que flota entre els contrastos
del riu que corre, mòbil, i les pedres estàtiques;
del núvol esponjós, arrodonit,
com una gran balena,
i els caires dels carreus; del casalot amb torre,
que ho mira tot de lluny, i les ruïnes.

En aquesta pintura, paròdica d'una altra,
obra del vell Poussin, hi ha menys ruïnes.
Poussin n'hi va pintar moltes més, emboscades
entre els arbres, i al fons. Al celatge, els seus núvols
són més tempestuosos. No hi ha cap casalot.
Però la placidesa del moment aturat
és la mateixa. En qualsevol paisatge,
les ruïnes, tossudes, diuen la veritat.

Néixer i morir,
baules de la cadena de la Història.
Però la Forma, espinada de l'Art,
salva els instants fugaços, fa que durin,
i aquella seva càrrega de vida,
ja fixada per sempre, feta immortal,
travessa els segles,
fa companyia als homes i a les dones.



Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals. 2014

08 de febrer 2015

Ferran Lobo. P. Restante. Johannesburg

A tu, Ferran, que pesques lluços al Sud
de l'Àfrica i en la quietud,
segur que tòpica, del mar, destries
de la xarxa de les filosofies
el fil més fort, i que, entre lluç i lluç,
repasses cada nus
del pensament,
deixa'm escriure't, un moment
que tinc, una carta, set anys
i mesos després d'aquella que nevava.


Fragment.



Narcís Comadira. Somnis i runa. 1992

Edició:  Rossend Arqués.

18 de juliol 2014

Matí feliç

Per la Dolors Folch, a la manera de Lu Yu



M'aixeco tard, esmorzo
fruita i torrades i cafè,
mantega i melmelada.

Vaig al mercat, compro tomates,
mongetes tendres i un cap-roig.
Torno a casa i ho endreço.

Ara soc vora mar, al xiringuito.
Mentre em bec una canya
de cervesa glaçada, contemplo

com van d'aquí d'allà,
sobre l'aigua de líquid lapislàtzuli,
les veles ocioses.
                         I escric.




Narcís Comadira. Lent. 2012