Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costa-Gramunt [Teresa 1951-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costa-Gramunt [Teresa 1951-]. Mostrar tots els missatges

14 de febrer 2024

Vingueres de molt lluny

  Vingueres  de  molt  lluny.

  La  teva  faç, com  la  del  sol,  refulgia  tot  mirant  a
Orient.

  Jo  només  tenia  la  certesa  de  la  meva  perfectible
naturalesa humana: argila forjada pel vent i pels núvols,
somiava  tastar,  potser  massa  tard,  el gust plaent  dels
fruits  prohibits.

  L'ahir  no  havia  estat  res  més  que  esperar.
  L'ahir  és  quan? L'ahir  és  sempre.
  Vora  la  mar  assossegada vaig  gosar  despullar  els
peus.

  Darrere el teu somriure viatjaren, com barques camí
de  l'aigua,  les  meves  sandàlies.

I


De: Primer itinerari
       Camí de la mar: Unai

Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

05 de juliol 2023

Amants a l'autobús de Brno

Ell li besa les galtes de préssec.
Ella no té l'edat,
flor granada,
ni té por de la mort
que obre la boca
com un oracle a les parets velles.
No hi ha sol ni serena
per a aquests vells amants
que foragiten la tenebra.
El sol de mitjanit es filtra
en l'aigua dels quatre rius
que els retorna
a l'immortal jardí de les acàcies.



Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014

Pròleg de Monika Zgustova

25 de setembre 2022

Vigília

Ets al meu costat,
llegint.
Reposem.
I és en aquest instant
que tant s'ignora a ell mateix
que descobreixo
la bonesa de l'existència.
Estic fatigada.
El dia m'ha flagelat.
Però una claror difusa
s'enduu les ombres,
miro al meu voltant ...
No et creguis
que no veig res,
et dic.
Puc llegir
sense llegir.
Vigilo
molt d'aprop
el temps que compartim.


X.


Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999

Pròleg: Joan Callejón

Il·lustracions: Conxa Ibáñez

31 d’agost 2022

T'hi has endinsat

  T'hi has endinsat: el misteri és el rovell de tot allò
que és creat en el món i l'obscuritat del dubte t'empeny
a omplir papers. Avui escrius, vora la platja, una llarga
carta. Mentrestant, ones devotes et besen els dits dels
peus. Sobre l'arena, el vent de llevant passeja la veu
del Poeta que antany havies escoltat, embadalit.

   Saps que no s'han eixugat les deus, que el ventre
de la muntanya és sadoll de l'aigua que encara no has
begut.

   Ho sé: esperes confiat temps de bonança, guspires
de primavera. Estrenar el destí. Però no ho oblidis: et
va salvar la mar que un dia begué, per tu, d'una copa
amb regust de molts camins.


De: Segon itinerari: Unai: la ciutat submergida, II


Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

14 d’agost 2022

17 d'agost de 2017, a les 17 h

Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic,
les llàgrimes cremen com lava,
roselles de sang taquen el mosaic de Miró.
Una dalla sega la vida de vianants anònims
fins que en sabrem el nom.
Follia terrorista, diuen.
Potser crim d'estat.



Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021

17 de juliol 2022

L'amor que crea

Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.


Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

19 d’abril 2022

Romanç del cavaller Sant Jordi

La foscor era sota les parpelles closes.
Aquesta és la foscor dels ulls.
L'altra, la immensa,
era veïna de la clarícia.
El cavaller va obrir camí en el nu,
en l'espadat de l'existència;
va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;
sentia el plor de la rosa.
I ho va escriure.
I la nació va saber que hi havia hagut
nit en el terra humit,
camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.



Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021

Il·lustracions d'Adelaida Murillo

Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes

06 de gener 2022

Em sentia batre el cor

Em sentia batre el cor
com les ales d'aquell ocell.
Va començar a ploure
i no vam veure més la lluna.
Havia pujat al vagó amb un bitllet a la butxaca,
la màquina l'acabava d'imprimir.
El vaig guardar entre les pàgines del llibre
com qui guarda una flor premsada entre dos fulls.
A vegades collia una flor,
una fulla de terra,
i la desava al llibre que estava llegint.
Quan el reobria,
s'il·luminava el record de plegar la flor,
revivia l'instant de l'epifania.


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Finalista al premi Vila de Martorell 2004

02 de gener 2021

Carnet d'identitat

Enfilàvem ja els camins de Tessàlia...
En algun lloc de la cambra de Delfos
havia perdut el carnet d'identitat.
¿Com havia d'interpretar aquell missatge,
aquell subtil advertiment?
¿Per ventura la vella sibil·la ho havia profetitzat?
Al quadern de Delfos jo hi havia escrit un plany,
la remembrança d'un temps on l'amor
tenia els llavis fins com els pètals de les roselles
que havia plegat i deixat
entre les pàgines del llibre que estava llegint.
¿Tot era tan fràgil, doncs, tan evanescent?
Quan l'hostalera em feu a mans el document
va veure que havia plorat.
Discreta, solidària, em va fer un petó a cada galta
dient: «Les llàgrimes són el millor ferment...»



Teresa Costa-Gramunt, dins,

Poemes per a un món millor. 2002

III Premi "Poesia en acció"

22 de novembre 2020

Escriptures de la vida

La vida s'escriu amb les mans,
mans obreres dels dies i els afanys.
La vida s'escriu en els passos gràvids,
en els somnis alats.
La vida s'escriu en el joc dels dits.
La vida s'escriu en la dansa de l'amor,
i en el res que pren cos de l'infinit.




Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

08 de març 2019

Ser

Fa temps, algú et va dir que el teu nom també es traduïa
com «la caçadora». T'has mira't al mirall i t'has dit: 
caçadora de mirades, potser? Caçadora d'amors?

Enlloc com aquí no et podries respondre millor. Ho ets,
una sanyasin, una d'aquelles persones que renuncien a tot?

Fa molt de temps que vas decidir no tenir sinó ser...


De La porra india




Teresa Costa-Gramunt, dins,


Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició de Vinyet Panyella


07 d’octubre 2018

Temps

No em canso de viure,
la vida em passa lenta,
no me n'adono i han passat vint anys.
El relatiu s'amaga en l'absolut,
la mort en la vida.
No em canso de viure,
el futur em tira endavant.
Contemplo el mar
sota el cel atzur,
sota un núvol blanc.
El pensament en braços d'una gavina.



Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

29 d’abril 2018

Quina hora és?

Quina hora és?
El tren marxa, l'ocell metàl·lic dibuixa un arc.
Segueixo amb els ulls aquests senders que travessen l'aire,
viaranys que han esculpit el rostre a cops de vent.
La distància és una cortina blanca.
A l'altra banda tu, Isis, que dia a dia m'has infantat.

La terra s'alegrarà del meu retorn.
Exultarà el desert que ha fruitat.
Ho vas escriure, Penèlope, en un paper de drap
perquè pogués abeurar-me
en la font que raja en una diana de llum.
Ara sé que els altres són jo mateix.


De RETORN

Moisès deixà l'Egipte
no tement la còlera del rei.
Sostingué l'esperança en l'invisible,
com si el veiés.

SANT PAU, epístola als hebreus




Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent. 2002

08 de març 2017

A la primera epístola

A la primera epístola,
no són només paraules
el que hi ha escrit:
són roses allò que ha florit al jardí.
Un jardí, una carta, són el mateix:
una ofrena.



Cinquena visió

Tu estàs dentro de mí y estarás viva
cunado digan de mí que ya no existo.

 Bronwyn, Juan Eduardo Cirlot



Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2004

05 de novembre 2016

Biografia

Dèiem que el món començava
quan començavem nosaltres.
Ignoràvem cap més pòsit:
veníem de la nuesa.
Ara sabem que hem poblat un paisatge
de mites, d'històries de civilitzacions.
Ens anem afirmant al pas de les estacions,
aquests trens efímers...
Però hem engruixit més que hem aprimat.
Hem afegit mirades,
ulls al vent.
Fins que ens arribi l'hora
de dir que la nostra biografia no ha estat
una terra erma
ni un preludi de la mort.


De Quadern de camp



Teresa Costa-Gramunt, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

15 d’octubre 2016

Res no acaba ni comença

"Res no acaba ni comença.
Les edats històriques es van superposant
i hi ha qui té cinc segles"
—em vas dir.
Fora del temps, contemplaves
el meu afany per escodrinyar
els plecs de l'univers.
"No hi ha res a saber.
Només es pot aprendre allò que se sap.
Que era i que serà després de nosaltres."
Però, quina consciència en tenia jo,
d'aquest albir?


Quarta visió, II


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

25 d’octubre 2015

Dona'm la mà

Dona'm la mà,
ara que estem junts.
Ha acabat de ploure,
el sol dialoga amb els núvols,
gotes de llum
dibuixen geometries
a les lloses fredes.
Quan s'obre la finestra
entra l'aire humit.
Els arbres es van daurant,
cauen les fulles mortes.
Tot és al seu lloc,
com sempre.


Tercera visió, I


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

05 de juliol 2015

Et vaig invocar en el temps

Et vaig invocar en el temps,
Elohim,
perquè em donessis ales.
A casa tenim la taula parada.
A fora, reverbera el balbuceig
d'una recerca, d'un desig.
Al tàlem,
alfa i omega es confonen
en el guany per la llum.



Cinquena visió, X


Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

30 d’abril 2015

És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.
La set de veritat del poeta és cosa certa.
Asseguda a les escales de la sinagoga
la meva set de justícia és cosa certa.
A les parets, per ordre alfabètic,
els noms dels tancats a Terezin,
dels ajusticiats als camps d'extermini
són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa
i estables plens de palla fresca restaren buits
quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.
Els fardells s'abocaren sense miraments
a les portes de la mort,
milers de vestits i sabates quedaren per terra.
Mai més no els vestirien ni les calçarien.
És cosa certa.



Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg: Monika Zgustová

03 de febrer 2013

Els poemes

Els poemes són els nostres fills, aquells fills privilegiats
destinats a sobreviure'ns. És per aquesta raó que els
hem d'alliberar d'afalacs, de sentiments de possessió.
És necessari que espiguin sols, que madurin, com l'herba
tendra, al cor del Temps, la seva Llar veritable.

Cal deseixir-se immediatament de l'autoria, donar-los
autonomia com fem amb els altres fills, els de la carn.
Hem de deixar que respirin aires salutífers al compàs
del moment present: la Contemporaneïtat.

Sempre majors d'edat, ens ensenyen. Hem de ser aliens
als poemes tan bon punt els hàgim escrit. Pertanyen al
seu món: la Immortalitat.




Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai. 2001