Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Duarte i Montserrat [Carles 1959-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Duarte i Montserrat [Carles 1959-]. Mostrar tots els missatges

05 de juliol 2023

Aquell qui encara no ha nascut

         més feliç que els uns i els altres és el qui encara
         no ha nascut. 

                   ECLESIASTÈS, 4.2


Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.

Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.

Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.


Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002

07 d’agost 2021

La Fageda segons Esther Boix

Xarxes o pells,
colors de llum,
clivells,
ordit de fulles.

L'aire silent,
un bleix,
una onada de pedra,
els negres glops
d'un foc antic,
un cel de fulles,
un fil que creix
i que teixeix
colors de llum,
l'iris dels ulls
des d'on la terra
et mira.


Sarrià, Barcelona, gener de 1993


Carles Duarte, dins,

Trobada de poetes a vora la pintura d'Esther Boix. 2008

22 de maig 2021

La pell

Ressegueixo els teus peus
amb un gest de tendresa,
n’intueixo els camins i les nafres,
els freds i les fatigues,
duent-te enllà de tu,
de les mans que coneixes.

T’imagino a la sorra,
el blau tacte de l’aigua llepant-te.
Mor el món.
Et recordo en la pell
que ara aprenc a estimar.



Carles Duarte. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart


19 de desembre 2020

Escala de la llum enlaire

Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.


Carles Duarte i Montserrat, dins,

El paraigua de Joan Brossa. 2020

Edició: Josep Gerona

05 d’agost 2019

Respira el món

«L'ànima de l'univers [...] s'assembla a l'ànima
d'un gran arbre que, sense fatiga 
i silenciosament, en governa la vida»



                          PLOTÍ, Ennèades (IV,3,4)



Respira el món en el silenci de la fulla; el vent,
l'onatge de la llum

l'ha despresa de l'arbre.

Respiro el món fluint,
la vida ressorgint-se.

La fulla brotarà de nou
a la mateixa branca
quan s'acompleixi el cicle,
i així, any rere any,
esdevindrà, sempre igual i diversa,
en la quietud de l'arbre.

Ressona, lleu, sense fi,
l'univers bategant.

Més enllà de la llum,
les arrels sense temps,
el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.



Carles Duarte, dins,

Reduccions : revista de poesiaFebrer 2001, núm. 73-74. p. 25

30 de juliol 2018

Barques al port de Londres

Com un bosc de ribera,
teranyines d'arbres indecisos
en una dansa lenta
allunyen la ciutat
del pas plàcid de l'aigua
― mons escindits
entre el mosaic de cases i carrers
i el riu estèsen la seva nuesa ―
cap a un destí de mar,
mentre en el seu repòs
les barques enyoren l'oceà,
navegar amb els dofins
solcant les onades,
àvides de nous cels i de nous ports,
somniant en el vent
inflant les veles,
en el perfil d'una illa imaginada,
des del silenci que anhela l'hora de salpar
i unes nits generoses d'estrelles.




Carles Duarte i Montserrat, Unpublished (2013), dins,

London's rivers : a collection of landscape drawings by Gaspar Jaén i Urban. 2015

26 de juliol 2018

Raja la lluna

        I

Raja la lluna

un doll de llum
entacada d'estrelles.

El vent perfuma l'ombra

d'aromes d'aigua.

La nit batega

muda,
nua,
exhausta.

El cristall de l'aurora

esberla l'horitzó.

Al cel ferit

comença Khepri a escriure
el nom del Sol,
la tesa pell del dia.



Fragment


De KHEPRI, Primera part, p. 29

Carles Duarte. Khepri. 1998

Pròleg de Joan Triadú

28 de setembre 2016

Ni jo ni aquest deler de fer

                    On eres tu quan vaig crear la Terra?
                                                    Targum de Job
                                                           JOB, 38.2


Ni jo ni aquest deler de fer

que m'omple els dies,
ni la mà que completa el meu gest,
ni els ulls que riuen
dels fills que hem engendrat.

Res d'això no existia

quan vas crear la Terra.

Ets anterior al temps

i arreu hi ha el teu silenci;
interpreto tan sols un instant
d'aquell somni que llavors et va néixer.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010


20 de setembre 2016

L'EMPORDÀ

El mar es deixa,
humit,
un bes sobre la sorra,
se n'allunya
i s'hi acosta,
i un altre bes encara.

I un altre bes d'escuma,
de neu salada,
entre les roques
escarides,
pures.

I el vent.

I els arbres verds
que s'enlairen i es vinclen
en onades de fulles.

Un batec d'harmonies construeix el paisatge.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

17 de setembre 2016

Terra

Terra,
pols,
plasmació del foc,
recer de mars,
matriu dels minerals,
sitja del gra,
aljub de l'aigua de la pluja,
nodridora de plantes i paraules.

Terra,
camí fressat pel temps,
matèria de la casa,
mesura de la sang,
escenari de pells i del desig.

Terra,
saliva,
teixit de fruites i d'aromes,
paisatge de la fam i de la mort,
t'estrenyo entre els meus dits,
et retinc entre els llavis,
t'esculpeixo amb el tacte,
et vesteixo de somnis.


Terra (1994)


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010


Pròleg de Marie-Claire Zimmermann
Edició a cura de David Jiménez Cot

30 d’agost 2016

EL MAR

                                       Per a Mayte Vieta


El mar és un retorn.

Matriu i sepultura,

gira el seu rostre d'horitzó
cap al cor de la tarda.

Deses els ulls

endins del cristall verd
travessat per la llum.

Ressona el lent batec

i un vell astre s'apaga.

Crema el Sol als teus llavis.


Neda el cos

i ets gest d'aigua dins l'aigua.

Són un somni les ones,

la pell.

I et commou el silenci,

el seu tacte.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010


14 d’agost 2016

BLAU

                      Per a Joan Hernàndez Pijuan

                   I

T'empeny, càlid, el vent
i allargues una mà
perquè el tacte del Sol
se t'escampi a la pell
amb la joia del blau
i t'abraci, lluent, el migdia.

I sents el nu batec

on al cor et ressona
el pols antic del món
i l'aire és un alè
que beus i que et dibuixa.

Tota la vida et cap als ulls

quan mires el silenci
i veure és un retorn.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : 1984-2009, 2010

02 d’agost 2016

Ressò de veus llunyanes

Ressò de veus llunyanes,
transparències,
núvols de fulles primes
que, blaves, suren,
s'embaulen
i davallen
sobre el mirall de l'aigua.




Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010


22 de novembre 2015

El viatge

                  Per a Jordi Pujol

Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l'horitzó.

Ferit i tanmateix àvid de ser;
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t'estimbes contra l'aire,
ressegueixes el rostre de la nit.

Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t'acull com un retorn.

Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t'esculpeixen.

Et mou, el cor; al viatge i l'aventura,
creix dins teu el gest d'altres mirades.

Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil·losament.

Encarnes el desig.
No desisteixis.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

08 de novembre 2015

Saber que hi ets

                              A la sombra de tu vida
                           quiero detener mi tiempo.
                            MANUEL ALTOLAGUIRRE

Saber que hi ets, 
com la mar als meus ulls, 
encara que no et vegi, 
que allà on els dits s'acaben 
em neixen els teus dits:
en el teu cos em torno
un objecte d'amor;
en el teu ventre hi ha
les onades dels somnis.

Saber que hi ets
i que amb tu puc sentir
la força de l'oblit
sense desesperar-me,
el dia desvetllant-se
i celebrar-ho amb goig.

Saber que hi ets,
que dins de tu em retrobo,
que en els teus pits de seda
i en els teus ulls tan càlids
hi ha escrits, un a un, els meus dies.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar. 2010

25 d’octubre 2015

Poema dels ulls

          I
Badava els ulls
i m'adonava
d'unes ombres vagues,
la vida enllà de mi.

         II

M'embadalien
el sostre blau sense límits
i la mar infatigable.

        III

Vaig comprendre sorprès
la força de l'esguard
en sentir-me observat,
i, de cop, l'estrebada del desig.

        IV

He mirat el desert
i els colors de la fruita,
els astres i les roques,
la lluna i les onades,
els cims i el gessamí,
la bellesa dels cossos,
la mort a dins els ulls
i, trèmula, em naixia,
ferida com un crit,
la llàgrima de fang.

        V

Tanco els ulls,
obro els ulls,
estimo amb foll amor
la màgia de la llum.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009, 2010

23 d’octubre 2015

Ones roges

Ones roges,
capçades que escriuen
una alba de coure que s'allarga,
brases de terra,
lava de fulles
que avança arreu del bosc.

S'aquieta el món,
tanca els ulls,
mentre espera l'hivern.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Pr.: Marie-Claire Zimmermann

Ed.: David Jiménez Cot

21 de març 2015

Empúries

El cel empal·lideix de tanta llum,
la mar va resseguint la sorra,
rere el verd dels xiprers
la terra bruna
i els vells cims escarits.

La serra desolada
esdevé una illa.

El dia s'alenteix
i el vent del temps amaina.

Carles Duarte. Maríntim, 2008

15 de juny 2014

Art

Rastoke - Slunj - Croatia
Amides l'horitzó,
camines cada gest de la matèria,
esquinces com un crit l'ordit de l'aire,
amanyagues les formes de la llum.

T'aferres a la pell,
a l'escorça de l'arbre,
de la terra,
al frec silent d'un núvol
o d'uns llavis.

Ressegueixes el tacte dels colors,
teixeixes mons insòlits,
hi esculpeixes uns ulls que has enyorat,
construeixes imatges que perduren,
desarreles el temps.

I creix del teu pinzell
com si et vessessis
un glop de mar, de vent o de saliva,
un somni
que uns altres ulls habiten.

Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

04 de juny 2014

VI

5 Pêches de Kervy
El refugi del temps,
la terra que respira
amb un gest mineral.

Un horitzó de vida que flueix,
incessant, incansable,
de blat tendre onejant
contra els límits del cel.

A les mans duus
el nom de tots els dies,
l'esforç de fer anar l'eina,
la cura del ramat.

Guardes als llavis
el tast del pa
i el préssec saborós.

Aquest capvespre té una pell
que regalima una llum llisa.

La terra, fèrtil,
germina i creix.

Carles Duarte. S'acosta el mar, 2010