Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esponellà [Núria 1959-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esponellà [Núria 1959-]. Mostrar tots els missatges

15 d’octubre 2022

Blanquíssimes parets

Blanquíssimes parets caminen entre passos,
m'endinso en els carrers, premo la mà dels murs,
als carrerons estrets eixamplo els braços
i al fons de cada plaça endevino la mar.
Hi ha terrats i talaies més alts que el campanar
que claven puntes vives en l'aire del celatge;
mentre la tarda alena un bleix salat de platja,
s'amaguen les icones en els carrers estrets
i el sol fornit i estricte porta l'olor d'encens
amb salobre de mar al pensament.
                                                       La tarda
és plena de portals, finestres entreobertes,
façanes empedrades i cortines de xarxes
on escric lentament postals d'aigua i maons.
Per les parets dels patis s'enfilen heures fosques,
sentors de tarongina, de romaní i de llor
i el cementiri vell dorm una estranya calma
entre veus apagades per un ruixim finíssim
de fulles i d'onades i remoreig del vent.
Tota la mar s'acreix en un ponent blanquíssim
que es replega en un caire d'horitzó.


De: Tres apunts sobre l'Escala, 1.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

24 de juliol 2022

Caminants

Qui no instal·la la casa en lloc incert?
La marxa és llarga, abunden les cruïlles.
Anem d'amunt les aigües i seguim
no pas altre vial que els solcs d'escuma.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg de Miquel Martí i Pol

XXII Premi de Poesia Goleta i Bergantí 2000

22 d’agost 2021

Tots els ocres

                                     A Girona

Tots els ocres que tens, ciutat madura,
penetren dins els traus i les clivelles
de les teves parets de pedra humida,
i em retornen a un matí vell d'hivern,
a l'esmolada, esquerpa adolescència
que vaig ésser.
Tots els morats que arranca el teu capvespre
damunt teules de blets i campanars
d'esglesioles i carrers ombrívols
m'esbandeixen els ulls i fan més vius
el brogit del mercat i de les fires,
la humitat que enfilava els meus palpissos
d'adolescent ingènua, l'esclat efímer
dels vilers a l'ombra de les fonts
i el desig contingut al vagó d'aquell tren
que arribava amb retard cada divendres.
Tots els blancs d'aquesta ala de gavina
que passa a frec de l'àngel mentre talla
la calitja borrosa del migdia
s'envolen al teu cos de jardins closos
espurnejant les aigües de tants vidres.
I et contemplo amb els ulls que vas obrir
a la bellesa rara dels teus dies,
un matí de febrer, ciutat madura.


Núria Esponellà, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

22 de maig 2020

Evocació

                                                                        A Celrà

                                           Més val pensar

                                           la vida com un únic moviment
                                           d'una tal volta llarga simfonia.
                                                                  M. Martí i Pol


Eren els anys seixanta, un banc de fusta
recolzat a la porta; cavalcàvem
les rònegues parets i els munts de sorra
que envoltaven el pati de l'escola.
Ens assèiem impúdics vora el pou
a recer de mirades i de fresses,
enfondats als xiprers ja centenaris
ens instruíem precoçment de sexe.

Creixien brots de menta dintre els porxos,
i l'avi, fària als llavis, retornava
camí de casa, a l'hora del crepuscle
sota un cel vimejat, ple de maduixes.
Els dissabtes anàvem a la font
de Les Escales, allí on començava
el bosc, embardissat, espès i obscur
de les alzines blaves, a frec de ginebró.
Regalimats de sol pels camps madurs
tornàvem enfilant difícils marges,
tallant el vent del món –com deia l'avi
parlant del mal xaloc–i fèiem via
per corriols d'agram i farigola.



Fragment.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

11 de març 2020

El matí

Un gavot temorenc aixeca el vol,
travessa esllavissat l'ampla vessana,
trencant l'alè del vent fa un giravolt;
mou els sembrats l'oreig que alça i espolsa
les espigues amb càlides remors,
i una olivera esquiva fa paisatge.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

01 de setembre 2019

L'olivera

He entrat dins la teva ànima esporgada
per coves i estimballs, nius de vesper;
amb socarrim de fusta i pols humida
el corc despietat et buida el cos
i, foradats, els músculs estantissos
s'estoven amb la pluja de tardor.
En l'escorça retorta el brot més tendre,
cobert de fulla nova, treu el fruit;
i en una terra de secà i d'eixut
que el pagès ja no llaura ni neteja
ーel camp obert se l'ha menjat el boscー
tossudament t'escates d'esperança.


Núria Esponellà. Un vent, una mar, 1994, p. 19

25 d’agost 2019

L'albada

Des de l'ombrívol miratge del somni
la nit s'aboca als renovats sorolls,
mentre s'escapoleix un raig pels finestrells
que desguassa en la teva pell tibada.

Tremolen flocs de llum que la paret captiva

en un desig sobtat de retornar a la nit;
llargs, els sons coneguts ens sedueixen
a recórrer els colors que el dia escampa.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

27 de juliol 2018

D'aquesta costa

D'aquesta costa brava i retallada
per les crestes marines de l'escuma
i les pinedes verdes que es decanten
ran de penya-segat amb una escorta
de peixos i gavines, en preservo la llum,
en preservo la fràgil consistència
de blaus i verds, els vells fonolls marins,
els tamarius i el bàlsam de les roques.
D'aquesta costa brava i retallada,
preserva'n, tu, la llum que jo no puc,
preserva'n, tu, els marges de turquesa,
preserva'n el que queda perquè mai
ningú l'esborri amb la devastació.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

19 de març 2017

De fet

De fet, si la poesia a hores d'ara -a hores d'ara!- encara
pot servir per a alguna cosa, jo crec que ha de ser per
reconciliar-nos amb el nostre jo reflexiu, analític,
exigent, gràcies a l'expressió acurada, generosa, clara
i senzilla del sentiment tal com passa en totes i 
cadascuna de les tres parts de La mirada de la gavina.



Fragment del pròleg de Miquel Martí i Pol.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

17 de març 2017

Vespre a Sant Martí

La llum de Sant Martí té la mirada blanca
dels albats que se'n van per l'horitzó dels pins.
Llum angèlica d'or que brilla al planetari
del cel i va per mar a cavall del garbí.
S'enceta dins la platja i es colga a les muralles;
pel xuclador del vespre cristal·litza en la nit.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg: Miquel Martí i Pol

05 de novembre 2015

Convit a l'èxtasi

Esborra't en el vent,
deixa't dur pels pendents de l'experiència,
rebrolla al fenollar
i en l'ametller florit,
llança la tele al mar de les notícies,
endureix-te en l'escorça
d'un tamariu gegant
i perde't a les arestes de la vida
o en l'espiral dels somnis
que no has conquerit mai:
imaginats per tu esdevindran reptes.
Recau, hora present, en cada espai,
addicte a tot l'amor, i parasita
en l'alliberament i l'alegria;
roda com un dervitx entorn de tu mateix
i fon-te en l'univers d'aquesta terra.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

31 d’octubre 2015

Despertar

De nou llevat, penses que has tingut sort
quan sents el frec proper de tramuntana
i el vol lleuger del tord. I a contracor,
sents sota terra créixer la basarda.
Tu, delerós, t'avens al pacte antic:
conrear terres i colgar vessanes
sota el rampí que estimes, abastar
el batec de la plana i les ventades;
com l'estornell que solca un cel d'hivern,
segueixes els camins de la natura.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

19 de juliol 2012

Sàkkara

Sàkkara és un monticle,
una esquerpa piràmide sola,
plantant cara al desert i al xaloc,
persistent, indomable.
A camell, és a un pas de les altres
piràmides: Keops, Mikerinos, Kefrèn.
S'assembla a la mastaba rústega
però té el posat únic, superb,
de la bellesa autèntica.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

10 de juliol 2011

Estimo

Estimo el mar, les vides submergides
que no coneixeré però existeixen
al cristall d'una roca, a les mol·lècules
d'aigua salada, als gens que ens configuren.
Estimo i existeixo en la paraula,
directa o retransmesa via satèl·lit
escrita a mà, impresa, escannejada.
Estimo les febleses i els defectes
dels qui conec, les mesquineses pròpies,
el gust amarg del vi quan s'acaba la festa,
la sal de les paraules de qui ens busca
per saldar un deute antic.
Estimo el temps que no cap al rellotge
que és relatiu, inútil i s'escola
per una subjectiva perspectiva
d'instants d'un sol present que ens presideix.
Estimo la foscor dins la claror,
el vincle antic que enllaça fill i mare,
la sort fidel i fràgil que ens atorga l'amic,
la bellesa de tota imperfecció.
Estimo o moro.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

24 de setembre 2009

Hora tardoral

Retorna l'escampall de fulles seques;
els dies, tèbiament vestits,
palpen raïms i desgranen magranes.
Hi ha un roig als ulls i un suc madur a la veu,
una feixina de brocs i d'estius.
Temps que te'n vas i tornes desvestit
fent escandall de brossa i fullaraca,
ens veus passar de pressa, i tu somrius
en la mort que no és mort sinó viratge.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg: Miquel Martí i Pol