Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferre [Maria Rosa]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferre [Maria Rosa]. Mostrar tots els missatges

19 de gener 2018

Mallorca

Serra de Tramuntana, Mallorca per Maria Rosa Ferre a Flickr
El rei més ben plantat, Jaume Primer,
mira la mar d'un tremolor que brilla
i el tempta el camí blau vers la dolça illa
on fruiten l'olivera i l'ametller.

Tot blanc de veles, l'estol mariner,
l'embravida verdor, cobreix i abilla;
l'onatge fa sageta de la quilla
disparada a Salou amb ull certer.

Conquerida la terra filial
i conreada per catalans braços,
la fe serà llavor de catedral

i seny i llengua volaran audaços
fins esdevenir geni universal,
de Turmeda i de Llull seguint els passos.



Albert Pera i Segura
Mataró


26 de juliol 2014

Vora la mar

Vista de la Costa del Maresme, des d'Alella
Al cim d'un promontori que domina
           les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
           me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
           contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
          m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles
          me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en ellles
         mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
          que m'ha aterrat lo vent,    
amb ses torres i cúpules altives
          de vori, d'or i argent:

poemes, ai! que foren una estona
          joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
          per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
          en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
          del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència
          duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
          l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
          les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
          digueu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
           tinc de rodar al fons,
per què, per què, enganyosa poesia,
           m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
          Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
          los escriuré amb estels?



Jacint Verdaguer (10.01.1883), dins,

Nova antologia de poesia catalana, 2013

10 de novembre 2013

Cançó de la vinguda de la tarda

Ajuntament a la Plaça de la Vila, Arenys de Mar, Maresme -1443
Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.

Casa, carena, barca,
ample respir de l'aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre noves vestia
la tarda ja nascuda.

La nua tarda,
que de la llum sortia
al mar i a la muntanya.



Salvador Espriu. Poesia, 2013;
a cura d'Olívia Gassol