Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Formosa [Feliu 1934-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Formosa [Feliu 1934-]. Mostrar tots els missatges

18 de setembre 2022

Batall

                    «Dels tambors al poema, imperceptiblement.»
                                                              FELIU FORMOSA


Fins i tot quan no ho vol,
sobretot quan no ho vol,
el poema és consol.

Truca al timbre del dol.
Truca al timbre del dol,
insisteix en l'udol
i destapa el llençol.

Fins i tot quan no ho vol.
Sobretot quan no ho vol.



Laura López Granell. Coratge. 2020

15 de juliol 2022

Des del mirador, ara,

es confonen els termes
de la vida i la mort,
s'anul·len diferències,
predomina una joia
prenyada de reserves.
El paisatge s'estén
als nostres peus. S'imposa
(perspectiva i record)
el temps donat a un altre
que ja ho ha viscut tot
i que fou un dels nostres.
Potser deixar-se caure
no seria tan buit
de sentit. Potser viure
per a l'esguard més ampli
seria com la mort
compresa finalment.
Amb tot, és impossible
arraconar un projecte,
un demà (simple trànsit?).
Cal començar a avesar-se
a la ratlla trencada
dels vells turons de sempre:
vull dir a l'amor que espera.



Feliu Formosa, dins,

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi


L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

06 de març 2022

Ells i jo

 I em veig ara tota estranya i no em conec.
                               GERTRUD KOLMAR


Des del lloc més remot,
l'estímul incessant
d'uns versos que em són pròxims.
Llengües que convivien
malgrat les amenaces
d'una època funesta
que creava estranyesa.
Ressons d'un orient
on sense por habitaven
els grups minoritaris:
antiga saviesa
lliurada a l'extermini.
La mirada profunda
de la dona jueva
encara m'acompanya.



Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2021

Pròleg d'Àlex Susanna.

Segona edició commemorativa.

29 d’agost 2020

Diuen

Poesia visual i musical per Teresa Grau Ros
Diuen: que el vers
et sorprengui en plena feina
és a dir: mentre el busques.

Però hi pot haver un obstacle:
la tensió
que pot durar anys
i t'impedeix trobar
justament perquè busques.

Arribar a treballar
sense esforç ni propòsits:
mirar, tocar, sentir
l'escalfor del sol al migdia,
acariciar
equival a crear.

Al mur hi ha un llangardaix
que escolta Debussy.



Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència. 1994


15 d’agost 2020

L'últim quartet

                                                                               Beethoven

Un intent repetit d'alçar el vol; un debatre's amb fúria contra 
l'hostilitat de les coses; un decantar-se cap a una tendresa que 
retorna des de temps remots; una necessitat de calma des de
la qual recrear amb insòlita minuciositat la història d'un amor
efímer..., quan l'edat et fa sentir per damunt i alhora immers 
dins una forma que se t'ha donat i se't torna a donar. Què es
tracta, en el fons d'aconseguir? Que s'imposi una única cosa
amb una força única: la música.




Feliu Formosa. Papallona de l'ombra. 2017

Il·lustracions:  Albert Novellon
Pròleg: Àngels Marzo

17 de febrer 2018

Venen les matemàtiques

Venen les matemàtiques
talment com les onades
que moren a la platja.
Pots saber-ne l'alçada,
la força i la freqüència
fins que toquen la sorra
on has fixat els peus.
Tan sobtós i incessant
com aquest moviment
són els versos, però
proves de calcular-los
conscient que la tasca
és d'allò més incerta.
I vas pujant escales
de baranes polícromes
fins al lloc on l'amor
(talment com les onades)
no para d'extingir-se.



De Llibre de les meditacions, 1973



Feliu Formosa, dins,


Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

08 de setembre 2017

Els ulls

Dels ulls de Picasso surten raigs paral·lels
que es projecten veloçment cap al lluny,
sempre enllà. Quan arriben a qualsevol lloc
fan esclatar la realitat per tal de recompondre'n
els fragments tot creant una nova realitat.
Dels ulls de Klee, estranyament profunds i
enigmàtics, en surten raigs que es disparen
en forma de ventall. El raig central és potser
el més penetrant. Qui s'hi posa al davant 
en sent l'energia. La resta dels raigs es
dispersen, però sempre l'encerten. Els ulls
de Miró s'obren tant, que la realitat arriba
a ser superada per la seva representació, i
el signe mínim n'explica el màxim. Els ulls
de Kandinky ressegueixen atentament i des
de molts punts de vista un teclat recorregut
per uns dits que toquen Schönberg.




Feliu Formosa. Centre de brevetat. 2006

28 de febrer 2016

La vella botiguera

Els arquitectes de l'Ajuntament
han declarat protegida la casa
on va néixer fa vuitanta-cinc anys.
L'acabaven de fer quan els seus pares,
acabats de casar, van instal·lar-s'hi.

Ara restauraran esgrafiats
i escrostonats, repararan mosaics,
renovaran portes i persianes
i la façana quedarà com nova.

A dues cantonades hi ha la plaça
on té la botigueta de calçat.
Té pocs clients, que saben del seu tracte
tan afable i sol·lícit, i quan plega
torna tot ranquejant al vell casal.

Caldria fer una instància perquè a ella
també la declaressin protegida.

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 1999

23 de gener 2016

Els anys

                              A Anna Murià



Hi ha aquest coratge tan teu
amb què fas front als estralls
del temps. T'aguanten l'humor
i el seny. Contemples els anys
emmirallant-te en exemples
de moltes vides tan plenes
com la teva, i per això
també ets el nostre mirall.
Veus l'inici i el final
del teu cicle amb un serè
equilibri. És natural
per a tu allò que temem
els qui voldríem tenir-te
per un sempre que durés
tant com duri el nostre sempre.



Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

16

Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat d'escoltar;

recórrer totes les rutes
entre paisatges que foren,
són i seran testimonis
de la teva inextingible
capacitat de diàleg;

veure't venir pel carrer
on cada vespre ens trobàvem
(en apropar-te, s'anava
fent perceptible el somriure)
i tornar a sentir la teva
eterna set de lliurar-te.

Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat de ser tu.

Feliu Formosa. Cançoner, 1999

22 de gener 2016

Anton Webern

Són bombolles de so
que esclaten en el buit.

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.

Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.

Són precs que condueixen
a una puresa estranya.

Són notes que procuren
ser alguna cosa més.

Són crides a un futur
de possible harmonia.

(De Perpectiva de cambra amb habitants)

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 2000

05 de juliol 2015

Estiu

Spiral staircase. Vienna, Austria, Western Europe per Mstyslav Chernov (Self-photographed, http://mstyslav-chernov.com/) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons
Al vespre calla el lament
Del cucut dins el bosc.
S'inclina més el gra,
La roja rosella.

Negra tempesta amenaça
Dalt del pujol.
La vella cançó del grill
S'apaga al camp.

Ja no es mou més el fullam
Del castanyer.
Escala de cargol amunt
Cruix el teu vestit.

Callada brilla l'espelma
A la cambra fosca;
Una mà de plata
L'apagava.

Nit sense vent, sense estels.

Georg Trakl. Obra poètica, 1990


02 de maig 2014

Una criatura molt menuda,

Luke Discovers the Beach
Una criatura molt menuda, caminant nua per la platja.
La meva filla Ester cantant una cançó napolitana amb
l'esplèndid acompanyament de Toti Soler a la guitarra.
La finestra oberta al mar, molt blau, que avui és
particularment agitat. Uns quants núvols en filagarses...



Feliu Formosa. El somriure de l'atzar : diaris II, 2005

17 de desembre 2011

Dins la memòria de la llum

I dia rere dia es va guanyant a pols
un grau d'humanitat



Amb aquesta bella i breu evocació d'una Trieste aturada en el temps es clou, 
de moment, la poesia completa de Feliu Formosa. Fa trenta anys, l'autor 
va escriure: "Soc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un 
poema / que no pot ésser escrit". Llavors aquest poema, que tancava el seu 
segon llibre, acabava així: "perquè el poema mateix no pot ser". 
Qui el busque ara, trobarà que el final és un altre: "perquè el poema 
mateix no té fi". El temps, certament, no passa debades, tampoc per 
als versos. Molt sovint els millora, perquè els fa més certs. 
Feliu Formosa, durant tots aquests anys, no ha deixat de buscar 
el poema, de buscar-lo i d'escriure'l. Per això, el foc apassionadament 
ocult dels seus versos ens escalfa l'estança i la il·lumina. 
La seua claredat ens acompanya ara, presència compartida, 
música insòlita, fèrtil enigma enunciat en veu baixa, 
en la tarda d'hivern.
2004



Fragment, p. 361


Enric Sòria. En el curs del temps. 2010


06 de desembre 2011

Paraules, silencis i mirades

"... la cascada ens sap d'espectadors.
Aquí, de matinada, l'aigua parla
de naixences, d'oblits, de llunyanies."

Feliu Formosa

Voldria fer arribar a la teva oïda
el ritme musical més bell del món:
el vers sublim que neix del cor
i viu en les paraules.
No diguis res!
No fos que despertessis el silenci.
Els ulls ja em portaran la veu.
Tot té sentit quan el silenci parla.
M'agrada de tenir-te vora meu!
Com la mar i els camins que m'apropen a tu.

Abrigallat de somnis et parlava...
La font de la mirada et denunciava.
Ploraves d'alegria.
Un riu de cristal·lines aigües
abellia el paisatge dels teus ulls.
Taules de verd i uns pins exuberants
guardaven el repòs d'aquella tarda
mentre cercava els mots per confegir el poema
entre paraules, silencis i mirades.

Premi de la Flor Natural de Calella 2001)


Joan Asensi i Barberà. Amb el fruit de les paraules, 2001

04 de juliol 2011

Immediacions

13

Torno a emprendre amb Telèmac el més bell dels viatges.

25

O aquests velams de Klee. Quin consol en el blau!

52

Les xarxes a la sorra: passeig amb esperança.

79

Al peu del xiprer, una àmfora amb ecos d'un vell himne.

117

Ulls verds al fons del bar: la llum d'un far llunyà.

122

Els anys van refermant-me en la tasca d'intèrpret.



Feliu Formosa. Immediacions, 2000

24 de gener 2010

El poema clava

fíbules a la polpa.

Compartimenta la boira.

Entreobre una mica
els serrells del teló.

Veu caure tot allò
que no té forma.

Es queda amb tot allò
que s'ha arborat.

Diu no sé què
del silenci.


Feliu Formosa (Al llarg de tota una impaciència, 1994)

12 de novembre 2009

Al llarg de tota una impaciència

Jo sóc el qui calla.
Des de la meva
condició de marbre,
observo tantes
transparències.

Des de la meva
condició de vidre,
espero tants
moments inevitables!

I sóc el qui calla.




Feliu Formosa. Darrere el vidre : poesia 1972-2002, 2004
Pr.: Enric Sòria