Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montero [Anna]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montero [Anna]. Mostrar tots els missatges

17 de gener 2024

Cireres com ocells

tirar del fil de les paraules
fins a omplir la pàgina blanca.
una paraula en porta una altra
o una llum o un cric-cric
d'insecte dins la fusta.
brollen les paraules com les cireres
ixen de la cistella, paraules
com cireres, com records,
melodies d'un temps, d'un món
que endevine sota la crosta fina
del paper.

paraules com cireres,
com murmuris, com ombres
d'ocells que volen blau enllà
i tot ho abasten.


Anna Montero (Logronyo, 1954)
On els camins s'esborren. Del Buc. 2018


A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

17 de juny 2022

l'aire de la muntanya

          tutto è santo, tutto è santo
          tutto è santo

                 pier paolo PASOLINI 



l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.


I

Anna Montero, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15

12 de desembre 2021

Sempre

així hauria de ser per sempre.
per sempre.
el llibre sobre els genolls,
el foc a la vora
i el matí d'hivern
que anuncia la pluja.

que petita la paraula,
entre dos matins
o dues absències.
així hauria de ser,
per sempre.



Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

13 de novembre 2021

les estacions

hi ha els comiats i els adeus
com un vol de papallones grises.
hi ha els solitaris enmig de la gernació
i els porucs en busca de recer.
hi ha els brics de vi roig els dies de pluja,
hi ha uns ulls que potser esperen
ajaguts en algun banc o potser
miren com s'acosta la fi del trajecte.
i tu que passes i mires
l'aire que embolcalla
cadascuna de les mirades
que esperen o que llisquen
sense esperar o vagament esperant
alguna cosa o algú.
i tu que saps
que no esperes, sinó que passes
de mirada en mirada,
d'estació en estació, sentint sobre la pell
un picar tènue de gotes de pluja
o de gotes d'instants que et plouen a sobre
i que hauràs d'eixugar amb les mans,
amb els records, amb un gest
que t'acoste a aquesta mirada
que llisca d'estació en estació.


Anna Montero. El pes de la llum. 2017

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

04 de novembre 2021

benedicció

trobaràs la llum
entre les arrels del temps.
et buscaràs al cor
de les paraules
i et trobaràs
dins del darrer revolt
de la teua ànima.
la terra per a tu
estendrà l'ordre infinit
dels seus camins.
seguiràs els camins de l'ombra
i de la mar.
trobaràs el temps on naix la terra,
on moren els somnis.
miraràs l'horitzó
i a les mans et floriran els dubtes.
seràs gran i et faràs petit
quan caiga la nit.
els crepuscles per tu
cantaran amb la veu fonda
dels volcans.
sentiràs la solitud del cel
i l'alè tèrbol de la terra.
sentiràs el silenci del cel
al cor de l'home.
sentiràs la llum del cel
al cor de l'home.
sentiràs l'aigua profunda
del cel al cor de l'home.



Anna Montero. El pes de la llum. 2007

31 de juliol 2021

autoretrat urgent

escolte el pas d'aquella que camina
sobre els meus passos.
entre la flama i la fusta,
entre l'ara i el sempre o mai,
soc una altra als ulls
d'aquella que em mira
i en mi canta i plora i aguaita,
mirada fosca que des del fons alena
i es recorda flama i fusta
d'un bosc cremat.



Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

13 de novembre 2020

traducció

passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.


Anna Montero. El pes de la llum. 2007

14 d’agost 2020

eternitat

podria dir-te aquesta nit
que el temps no passa,
que no s'escola la llum
al cor de la llum,
que viurem en el record
i serem paraula en altres llavis.
podria dir-te que no creix l'oblit
ni el silenci a les avingudes
solitàries, que el foc ha cremat
la brossa quotidiana,
que no s'esborren els camins,
i sempre bategarà una mar
darrere del darrer horitzó.
podria dir-te aquesta nit
que totes les nits se'ns assemblen,
que el temps dels rius
retorna amb cada pluja
i cada núvol porta el record
dels peixos més foscos
fins a la llum primera.



Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006


31 de desembre 2019

l'hora blanca

Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda (Barcelona) detall del grafit de Roc Blackblock per Teresa Grau Ros
jo soc aquella que disposa els mots
sobre el tauler quan la partida ha començat.
jo soc aquella que habita una por petita,
una por d'anar per casa,
de diumenge a la tarda,
amb futbol al desllunat.
jo soc aquella que escruta el solatge
al fons del dia i cerca els mots
quan ja la partida s'acaba.
jo soc qui travessa el laberint de la ciutat
quan els homes dormen i les dones
corren pels seus somnis amb els cabells
incandescents d'abans del temps.

i m'agraden els carrers
on encara ressonen els passos dels absents
i m'agrada mirar-me en cada finestra encesa,
ferida o llum d'un cos encara intacte,
abans que arribe el dia,
com una allau.


Inèdit


Anna Montero Bosch, dins el 30è



Fotografia de Teresa Grau Ros.

20 d’octubre 2019

deixar el temps escolar-se entre les paraules

deixar el temps escolar-se entre les paraules.
en aquest silenci que compartim
naix la veu que ens acosta.
de tu a mi creix la mirada com un llenç
inèdit, com una imatge a penes esbossada.

deixar el blanc del temps entre tu i jo,
el buit que el poema encercla,
dibuixar la llum amb ritme d'aigua,
amb ritme de foc i de terra,
sobre la pàgina blanca de l'aire.




Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

31 de maig 2019

això és el que hauria de dir

això és el que hauria de dir,
el que hauria de ser dit per mi.
el que ningú no pot dir
d'una altra manera. dir
per no morir, per no emmudir.
dir la mort. dir el que se'n va
i el que queda. el que veus
amb els ulls de l'ànima.
el silenci ensordidor
de l'arbre cremat, de la terra eixuta,
de l'aigua que corre profunda,
profundament amagada
als viaranys de la terra.
dir l'aigua i dir el desert
en la solitud plena de la llum
i de la nit que l'amaga.
en la foscor profunda de la nit
al cor de la terra.

ser cos i ser terra
i ser cruïlla on els camins
es troben o bifurquen.
on els camins s'esborren
a l'horitzó de la ciutat somiada.




Novena i última part de la poesia: 34. ciutat líquida, p. 53-61

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

19 de maig 2019

hi ha paraules que volen ombra

hi ha paraules que volen ombra,
com flors que moren al sol.
hi ha poemes que naixen
entre les roques profundes del somni
com hi ha plantes
que estenen arrels i escorça
sota un cel implacable
o sota l'arena cremant del desert.



Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

07 de desembre 2017

simfonia

                                                  a mónica.
                                                                              a guillem.
                                                 a la música que compartim.



aquest conglomerat de partícules,
de llums, de focs i de forces,
aquesta massa de cèl·lules
que pateixen fred, deleroses,
porugues, afamades, que criden,
que ploren, que riuen, que estimen
i odien, que trenquen la llum,
que vegeten a l'ombra, que viuen,
que sobreviuen, que moren,
aquest embull de líquids,
de minerals, aquesta barreja
d'humors, de dolors, de plaers,
aquest petit món que anomene jo
un dia es desfarà, s'escamparà
i esdevindrà llum, s'endinsarà
en la terra i serà terra,
crearà mons, esdevindrà peix,
esdevindrà escata o voltor,
serà aigua o brànquia, serà fulla
o saba, serà núvol i pluja,
pedra i volcà. galàxia avui que dansa,
planeta o sol al centre de l'univers,
primera onada d'un oceà primer
que romp contra la meua platja,
als acords d'aquesta música
on el món comença
un cop més.



Anna Montero. Teranyines. 2010

19 de novembre 2017

misteri

potser ara tot podria ser.
i potser tant seria
anar-se'n o restar
a l'aguait entre les ombres.
hi ha un jardí que amaga
sota les fulles daurades
l'humus profund on naix la vida.
hi ha una tardor que perdura
i el fruit que al fons espera
amaga la saba i la llavor
i en plenitud esclata.




Anna Montero. Teranyines. 2010

Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia XLVIII (2010).

18 de desembre 2016

Poesia i paraula

Fa temps, l'amiga i poeta Teresa Pascual em va fer notar
que alguns dels meus llibres s'inicien amb un poema on
es tracta d'un viatge. Si bé al principi em vaig sorprendre,
en pensar-hi, em va semblar natural. Què és la poesia sinó
un viatge a través de, dins, sobre les paraules. Maria-Mercè
Marçal va assenyalar que la paraula grega corresponent a
"trasllat" és, precisament, "metàfora". M'agrada pensar que
en el meu cas aquest sentit és una premonició. Perquè la
meua vida està marcada pels viatges, viatges per l'espai i
viatges per les llengües, més exactament, per les tres
llengües en què puc comunicar-me: el francès, el castellà
i el català.



Anna Montero, dins,

Reduccions: revista de poesia. [s.l.] : Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, 2012 0214-8846 2012:
Núm.: 100 Monogràfic sobre llengua i poesia, p. 289

05 de novembre 2016

Les gavines i el temps

                                                    a Marguerite Duras, i.m.


somia la vella dama a trouville.

amb un rerafons de gavines fosques,
somia: jo vaig ser bella.
i totes les paraules són belles
ara que han estat dites.

cau la nit a trouville,

on mai no hem estat,
i puc veure els ocells de salnitre
i la mar molt trista.
cau la nit a trouville
i totes les paraules
que han estat dites
són el nostre passat,

anirem a trouville

i veurem les gavines fosques
i els ocells de salnitre
com pedres d'un altre món.
i sabrem que el temps
habita les paraules
que el diuen.




Anna Montero, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

01 de març 2015

del cel

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
de les aigües, el riu. de la mar, l'escuma.
dels carrers, la pluja.
de l'amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
de l'amor, la paraula i la mar,
el cel, l'aigua. de l'amor, l'espai
obert que a dintre s'arbra
i ens fa paraula.



Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999

30 de gener 2015

presagi

avui les gavines volen altes
terra endins.
potser sobre la mar es congrien
el vent i la flama.

avui les gavines busquen
camins d'aigua
terra endins.



Anna Montero. Com si tornés d'enlloc. 1999

17 de novembre 2012

lluna dels càntirs




cada lluna, cada boca que l'acull.

en cada boca, una lluna.
en cada càntir, un ull de llum
que la lluna emmiralla.


jo, l'ull que sotja la lluna

de cada càntir en la nit.
jo sola, en l'ombra.
a la vora de l'aigua.



Anna Montero. Teranyines, 2010


12 de juliol 2012

s'escola lent el murmuri dels mots,

s'escola lent el murmuri dels mots,

l'aigua secreta
sota el bram del carrer,
quan a poc a poc veus passar
els estranys i les hores,
i res no atura aquest corrent
incert o mineral,
la saba elemental d'una altra terra.





saber l'aigua pròxima sota la roca. sentir la presència

de la saba al cor de l'arbre. la fulla que amb la tardor
cremarà amb foc antic. ens hi endinsem amb la paraula.




Anna Montero. Serenitat de cercles, 2004