Soc la branca més vella que resta en aquest arbre que ara llueix l'esplèndid brancatge vigorós. Passant, les primaveres hi han fet riques brotades, i l'han cobert de flaire l'amor de tantes flors. Per la mateixa rel em sento sostinguda; en la mateixa saba hi trobo nodriment. Quan la destral m'abati, caduca, improductiva, jo, lluny de la brancada, sentiré enyorament. Joana Raspall. Jardí vivent. 2010 |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parc de Montjuïc (Barcelona). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parc de Montjuïc (Barcelona). Mostrar tots els missatges
08 de gener 2012
Vellesa
Etiquetes de comentaris:
arbres,
branques,
brotar,
enyorament,
fotografies,
lluir,
Parc de Montjuïc (Barcelona),
primavera,
Raspall i Juanola [Joana 1913-2013],
saba,
saviesa,
sentir,
vellesa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)