Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pirineus. Mostrar tots els missatges

14 de gener 2022

Jacint Verdaguer

Cim que et perds en les boires del Pirineu,
rosa mística oberta sota la Creu,
himne de veus heroiques, perfum d'abril.
El més gran dels poetes, i el més humil.




De Poemes inèdits, Apòstols de Catalunya



Jeroni Zanné. Poesia original completa. 2019

Edició a cura de Martí Duran i Mateu

14 de desembre 2018

I veiem que s'ajoca el Pirineu

                                                        Amb Xenòfanes



I veiem que s'ajoca el Pirineu, com una ocella enorme;
i, dormint, tota ella pensa i ens mira i ens escolta.

  


Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018

01 de juliol 2017

Núria

La nit se'n va i es fonen les estrelles
a poc a poc, cada una al seu albir.
La lluna es pon per coll de Finestrelles,
és hora de silenci o de sospir.

Sembla que apunta una lluor rosada
per orient, difosa en l'horitzó;
ja s'entreveu l'altiva serralada
com un gegant dorment esglaiador.

Les congestes als cims brillen porugues
empolsinades d'or amb claps d'argent.
Al pla hi graviten ombres i marfugues
en jaç de terra, cara al firmament.

I de prompte la llum es tornassola;
s'ha emmirallat en l'aigua de l'estany,
davalla pel coster, s'ajeu, rossola
i anguileja als revolts del viarany;

Omple les valls, esclata a les carenes,
rellisca pel pendís fins ara obscur
i resplendeix en les blavors serenes;
és el sol!... rel de temps, clau de futur.

Tusta a l'ample portal del santuari
bon punt arriba a baix cada matí
i es detura al cancell: no gosa entrar-hi,
que a la capella hi ha un brillant més fi.

Dessota l'arca de pedra arrecerada
Maria fixa els ulls en la foscor;
uns ulls càndids, oberts -posta i albada-
tallats, potser, per mà d'algun pastor;

Uns ulls que brillen en l'altura ombriva,
que ens mesuren el seny, el sentiment
i el fel desesperat de la geniva;
ulls miraclers que ungeixen sol i vent.

Al seu entorn sol aplegar-s'hi el poble
amb el mateix fervor avui que ahir;
són gent humil i recta, raça noble
avesada a lluitar contra el destí.

I aquesta Verge tosca, fronterera,
símbol de l'esperança que no mor
enmig d'un món de neu i venteguera,
els polsa el sentiment a dins del cor.

Venen de les contrades catalanes
per damunt, per davall del Pirineu;
tenen la sang i l'ànima germanes
i es commouen igual quan els mireu.

Tots són fullam de la mateixa alzina;
la neu i el torb no l'han pas abatut.
Li fruiten brancs a l'heretat veïna
mes, el lligam d'arrels no s'ha romput.

¿Com conserva el vigor aquesta soca
que amb tants brots esqueixats ha resistit?
Si bé no cull l'esplet que li pertoca
té nervi, ufana i somnis d'infinit.

A l'hivern quan l'ermot i la pastura
s'abriguen amb mantell immaculat,
dreta allà al fons de la capella obscura
la Verge és una flama, un punt daurat.

I vigila els pradells, el gris dels dels rostos,
les carenes batudes pel gran vent
que xiula en travessar els indrets angostos
i s'aferra al Puigmal omnipresent.

Verge de les set valls puixants, galanes,
guardeu-les bé, no els torbin el repòs;
les de França tothora catalanes,
i les d'aquí plançons del vostre clos.

Déu vos salve Maria, flor de Núria,
rosa d'argent que mira a dos vessants;
Verge de soledats que en la foscúria
ompliu de llum el cor dels catalans.



Viola


XXXIII Jocs Florals de Muntanya A. E. Icària

Teresa Badia i Vidal, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

26 d’abril 2015

Els Encantats

Els Encantats, en el Parque Nacional de Aigüestortes (Lérida, España) per Miguel303xm a Wikimedia Commons
Li fa veure Boí, eixa flor que es bada
d'un caos de granit en les entranyes,
i d'aqueix bosc de puigs, ombres estranyes,
la Roca dels dos Homes Encantats;
i, dant més brida a les esquerpes daines,
al cim de Neto maleït s'enfila,
com qui, vistos los baixos de la vila,
vol veure-la millor des dels terrats.





18 de maig 2013

Canigó

IMG_8956 per Jordi Payà a Flickr
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

(Fragment)



Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

31 de març 2012

El verd que busco

Vaig néixer en un pis de l'esquerra de l'Eixample barceloní, coincidint, cronològicament, amb l'adveniment de la República i l'arribada de les orenetes i del brot de les fulles tendres dels plàtans que vorejaven -i voregen- les calçades de la majoria dels carrers d'aquest barri. En aquella casa va transcórrer la meva infància i part de la meva joventut, llevat dels tres anys de la guerra civil i dels llargs estius que passava al Maresme, a la finca de l'àvia d'Arenys de Mar, alternant amb estades a Sant Joan de les Abadesses, al peu dels Pirineus.



(Fragment)


Núria Pompeia, dins

Barceldones, 1989
Dir.: Isabel Segura