Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Raimon [1940-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Raimon [1940-]. Mostrar tots els missatges

01 de juny 2017

LIV

 ha vingut la meua cosina
 i m'ha dut un disc de raimon.

cantava raimon
i cantava la pedra i el vent.

oprimia jo la mà d'isabel.

en acabar el disc
 la meua cosina estava plena d'alegria,
isabel i jo ploràvem.

quan voldran els déus o qui siga
que acabe aquesta situació.

arraparia les parets.
isabel se n'ha anat a la cuina

i m'ha dut un got d'aigua.


Vicent Andrés Estellés. Obra completa, 1974 ; v. 2

25 de gener 2017

Si em mor

Si em mor,
que el cant siga realitat,
les esperances siguen fets
i que d'altres continuen
el que nosaltres continuem.
Si em mor
- quin absurd descans -,
ja per sempre
lluny de tot el que més estime,
lluny de tot el que més vull.
Si em mor,
que el cant siga la realitat.
Si em mor,
que el nostre treball
haja guanyat.
Si em mor.
Si em mor.


Raimon, dins,

Antologia de la poesia social catalana, 1970
Ed.: Àngel Carmona



20 de novembre 2015

Diguem no

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.


Raimon, dins,

Dinou poetes dels seixanta, 1987

16 d’abril 2014

Treballaré el teu cos

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.

I seràs tu el fruit,
seré jo el fruit,
serem junts el fruit.
Tu i jo, terra i força.

I obrirem junts els camins
que la vida ens tanca
desesperançadament.
Ens farem, serem junts.

En l'únic camí nostre
-font i mar, terra i arbre-,
l'únic camí cert,
el camí de l'amor,
el difícil camí de l'amor
on som junts tu i jo.

Treballaré el teu cos...


(1964)

Raimon, dins,

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

05 d’octubre 2013

Tretze que canten

El fet que siguin casualment tretze em fa pensar
en una expressió molt bonica i alliçonadora de
la llengua euskera: ez dok amairu. Significa:
no hi ha tretze. És a dir, no ens excusem mai
amb la pega i la fatalitat. Tot depèn de nosaltres,
de la nostra voluntat. Als catalans, la cançó
ens ho ha demostrat ben clarament.



Fragment del pròleg.


Josep Maria Espinàs, dins,

Joan Ramon Mainat. Tretze que canten. 1982

13 de juny 2011

Becada

Aquesta au, que ofereix un rotit excel·lent,
se serveix sobre llesques de pa torrat i
banyada amb el seu suc i llimona. Es trinxa
com la gallina i, després d'haver-ne alçat
les quatre parts principals ja dites, es
talla transversalment la carcanada en parts
iguals.


Joan Perucho (Monstruari fantàstic, 1976)

22 de febrer 2011

Oasi

No feia fred al desert. Sota les columnes
del cel els cossos s'abraçaven. Els llavis bevien
la llet tèbia dels estels. És ara,
ací, que em solca el cos un tremolor.
I l'aigua de cap deu no m'apaivaga la set.

Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009

07 de novembre 2010

Algú m'ha dit

que certament les meues poesies
no canviaran el món.

Responc que és cert
les meues poesies
no canviaran el món.



Patrizia Cavalli. Recull, 198- ;  tr. Josep Ballester

02 de juliol 2010

Nova Cançó

El risc d'obrir camins,
el so de trencar esquemes.

Un munt d'actes de cor,
intèrprets d'una terra,
inspiració i romanços.

Peces fornides i suaus
bastint la raó del poble,
d'escollir raimon capacitat
serrat uc entesos llach
notable sisa creativitat
rossell progrés traginada
brillants bonets al tall
ovidi toti dignitat majoral
motta feliu tete espinàs i
xesco, lladó i veus vitals.

Que no us sàpiga greu,
algú ho havia de dir
la democràtica revolució
continua.


Teresa Grau Ros

06 de juliol 2009

Veles e vents

Veles e vents han mos desigs complir,
ffahent camins duptosos per la mar.
Mestre y ponent contra d'ells veig armar;
xaloch, levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
ffent humils prechs al vent tramuntanal
qu.en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.

Bullirà .l mar com la caçola .n forn,

mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur hun punt al jorn;
grans e pochs peixs a recors correran
e cerquaran amaguatalls secrets:
fugint al mar, hon són nudrits e fets,
per gran remey en terra eixiran.

Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,

de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.

Yo tem la mort per no sser-vos absent,

per què Amor per mort és anul·lats:
mas yo no creu que mon voler sobrats
pusqua esser per tal departiment.
Yo só gelós de vostr.escàs voler,
que, yo morint, no meta mi.n oblit;
sol est penssar me tol del món delit
-car nós vivint, no creu se pusqua fer- :

aprés ma mort, d'amar perdau poder,

e sia tots en ira convertit,
e, yo forçat d'aquest món ser exit,
tot lo meu mal serà vós no veher.

Amor, de vós yo.n sent més que no.n sé,

de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joch de daus vos acompararé.


Versió cantada per Raimon del poema d'Ausiàs Marc.


27 de febrer 2009

Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat.


Raimon. El recital de Madrid, 1976