Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reduccions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reduccions. Mostrar tots els missatges

20 d’abril 2018

Arbre

Tinc unes mans que no són les meues,
amb ratlles que trepitgen un destí:
l'esgarip de caminar amb mi.
Com pot l'arbre enfonsar les arrels
i fer, al mateix temps, d'hoste de l'amor?



Noèlia Díaz-Vicedo, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.41

08 de febrer 2018

Dimitrios

                                                a la meva filla

A la tenda s'acosta
el petit enemic
Dimitrios i em sorprèn,
d'ocell piulet fi
sobre el vidre del migdia.
No torça la boca pura
la gràcia que pa demana,
no s'entela de llàgrimes
l'esguard que fam i por
deixata en el cel infantil.

Ja és lluny,
eixerit remolí
esvanint-se en la calitja,
Dimitrios ー pel garrigar avar
amb prou feines creïble, amb prou
feines viu ensurt
de mi, de la meva vida
vacil·lant vora el mar.


                                      Pireu, agost del 1942


Un dels poemes del Diario d'Algeria

Vittorio Sereni,

Reduccions : revista de poesia, núm. 86. p. 69
Tr.: Lourdes Escardívol

27 de gener 2018

Ressol

Et vaig dansar sol i de ràbia
amb el crac de les dents.

Visc a to de tu
i amb tu, em recordo
amic de l'ombra
i viu per misèria.

Canviem com fulles d'afaitar de les barates,
no recordes mai que duren tan poc. Tan sols t'hi trobes,
com quan t'anunciaven el mite del teu joc amb la resta,
en suma,
no res.

Mentre em faig gran i ample
camino sol.

De manera previsible, ara començo a veure-ho,
-Ets prou amunt per caure? Au doncs! Avall
i fes consell a la gravetat,
que ella
sempre té raó.



Núria Martínez, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm.: 76, p. 34


18 de febrer 2010

Després

Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d'anar lluny,
quan el cel és seré,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s'instal·la la poesia.

———

Dopo
che hai fatto la valigia, spento il gas,
spente tutte le luci, chiuso l'uscio,
chiuso il portone, quando
ti appoggi a un muro e temi di cadere
e aspetti un mezzo, un modo
per andare lontano,
quando il cielo è sereno,
blu e sterminato sul cavalcavia
e tu non hai passato né futuro,
in quel momento vuoto
si accampa la poesia.





Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91