Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roses (ciutat]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Roses (ciutat]. Mostrar tots els missatges

08 d’octubre 2022

La riera de Pedret

Mare, vaig a viure a Roses,
m'entristeixo terra endins.
No em doneu res: vull ser pobra
per anar a pescar a la nit.



De: L'Aplec de les Nyacres.


Carles Fages de Climent. Trena de set aigües. 2014

Edició, introducció i notes a cura de Jordi Pla Planas

02 de gener 2017

Martí

Martí, font de remors coents i dolces,
d'arquets als cels i animalons que salten,
de poblaments hel·lènics i estiuets,
de trobadors i reis, rebels i humans.

Voliaina vehement quan mous les mans,
belluguet amorós, rampell alat,
terratrèmol tossut d'afermaments;
atrevit, petoner i entremaliat,
rialla o grémola segons els vents,
defensor pertinaç dels mots darrers,
amant de cotxes, grues i carrers.

Martí, a tu no et puc llegir el poema,
que no has pas de comprendre'n el sentit.
Prou que et plaurà, més tard, preuar-ne el tema,
propòsit i esperit. Dos anys no és res,
que no fa gaire temps que fas camí
i encara caus estès tot petjant l'aire,
vacil·lant i fidel en el destí.

Tu has estat més que l'antull que batega
als nostres cors, el fruit d'una requesta
que s'encengué amb la flama de la brega,
i que es fongué amb el gol de l'Iniesta.

Tu que ens peixes l'estança de tabola,
al teu costat, la vida és una festa
que sempre hem de dansar a la teva banda:
giga, galop, corranda, farandola,
l'acompliment encès de la conquesta.


                                            Roses, gener 2012


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012
Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano
Fotografia de la coberta cedida per Joan Boix


31 de març 2013

Darrer comunicat


Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius
s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats
han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les
cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells
i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com
si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una
sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca,
les darreres cigales i els primers grills vesprejants.

(Fragment, p. 67)

J.V. Foix, dins, Dotze poetes catalans contemporanis.1, 1979

15 de febrer 2013

Des de Roses

costa brava

De matí en matinet, tot just la mar es llevava,
sortia del llençol net per rentar-se bé la cara,
i ara es voldrà pentinar; les sirenes, totes elles
amb pintes de corall blanc, la deixen lliure d'estrelles
i la immensa cabellera, feta d'escuma i argent,
lliris de lluna a la trena, cabells d'aigua transparent.
Avui vol un nou vestit, potser aquell de tons daurats
o el blanc amb puntes, tan fi, o el blau cel, ple de brodats.
Les sirenes ai!... li canten, cançons de bells mariners
perduts entre roques blanques, que no tornaran més
perquè els tenen ben lligats, entre els coralls i les xarxes.
Varen morir enamorats, somrient dins de les barques.
La mar ja neta i polida, vestida i ben pentinada,
la seva tasca no oblida, des de l'alba a la vesprada.
Bon dia primera onada, sap que tothom l'encoratja,
per la primera besada, ja l'està esperant la platja!