Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sampere [Màrius 1928-2018]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sampere [Màrius 1928-2018]. Mostrar tots els missatges

07 de desembre 2019

Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies

Espai Pompeu Fabra - Institut d'Estudis Catalans - Barcelona_PA310146 per Teresa Grau Ros a Flickr
A dalt són els crescuts de cap i espasa ;
a baix són els minvats de cop de peu.
De dalt a baix, un daltabaix, però a casa
som quatre i el Pompeu.


Qui pega, puja ; qui no pega, baixa.

Qui paga, cuita ; qui no paga, jeu.
Passant-nos el porró entre caixa i faixa,
a casa som quatre i el Pompeu.


Amb una flor d'un dia per tot riure,

amb un cardot d'un any pertot arreu,
amb una flor i un cardot per tot queviure,
a casa som quatre i el Pompeu.


Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo

que potser sí potser no ; si em pregunteu
si som feliços a casa, us confirmo:
a casa som quatre i el Pompeu.


Que per no viure de cenyida gorra,

ni morir de rovellat trofeu,
ni dir tan malament: quin temps que corre!,
a casa som quatre i el Pompeu.


Ha plogut i ben fort, no es veu un ase

ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.
Ha plogut i ben fort, però a casa
som quatre i el Pompeu.


Perquè la nou del coll ens jugui a bales,

perquè les bales facin dring de veu,
perquè la veu s'expressi sense tales,
a casa som quatre i el Pompeu.


I per poder anar tirant de mala gana,

i per poder anar vivint a cara o creu,
i per poder anar morint tal com Déu mana,
a casa som quatre i el Pompeu.


Que cadascú faci en pau la seva basa ;

que cadascú es vengui el brou pel millor preu ;
que cadascú s'esmoli el gep, però a casa
som quatre i el Pompeu!



Màrius Sampere, 
Barcelona, 1928




Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 44

Pròleg de J. Triadú.
Col·lecció Les hores extres ; núm. 4






21 de juliol 2019

Oracle

Ho aviso, estic assegut
dins una cambra fosca, m'envolten
rates i gripaus, moltes dades
sobre rates i gripaus, també un simi
i les dades del simi, tots han sortit
dels forats de la presa de corrent.
Que ningú no prengui mal.

La història del món és aquesta:
una vegada va córrer la sang;
ben aviat, la resta.

Ja pugen les veus del carrer
i de sota l'empredrat, m'acusen
de robatori per haver-les sentides. Però el jutge
de les bèsties impures m'absol.

La bruixa va morir a la foguera,
la humanitat morirà a l'ordinador.



Màrius Sampere. Descodificacions : obra nuclear. 2018

Edició: Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte

Pròleg: Carles Duarte

26 de maig 2018

Els qui creiem en la solitud

Els qui creiem en la solitud
sabem prou bé que un sol déu és poca cosa

per a nosaltres. Per això li afegim,
al déu escàs, l'amor,
que no en tenia gens.

I per això l'amor,
l'última gota d'oli d'arribar al cervell,
ens unta d'or. I a l'infinit,
cau de laberints i mònades, es perd
un sentiment tan noble i nebulós. I ens fa plorar.

Car un sol Déu és divisible
per zero. I, doncs, per tots els éssers
vius. Llavors, cada ésser és un déu
dividit per l'infinit. I ja pot estimar.



Màrius Sampere i Passarell. Ens trobarem a fora, 2006

21 d’agost 2017

Mare, no em renyis

Mare, no em renyis, sí, ja sé
que m'he fet vell,
però jo no he sigut!

Jo no he sigut, deia d'infant
ben protegit per les primeres clarors.
Per què no dir-ho ara, al recer,
de les primeres ombres?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, fill, no tens remei!
Mentida, mare,
ha estat aquell, no el veus com fuig?

I sempre aquell, mare, el mateix que et va desfer
el llit, el pare gras, el dimoni pelut
que ens roba la força i la bellesa.

Potser és just, no ho sé pas: li devíem
l'alè, la pell llisa i fresca, fins i tot
el goig immens d'estimar-nos.
Però jo no he sigut, mare. No em veus?, mira'm,
jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.



Màrius Sampere, dins,


Nit de poetes. Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes), 2009


05 de març 2017

Segon himne a l'alegria

...
¿I què hi fa, doncs, la tristesa
entre nosaltres,
si aquell qui se'n va és l'altre que regressa?

En qualsevol punt del viatge topo amb mi,
i he d'aturar-me
per beneir-me. Sóc qui em barra el pas
i qui m'obre camí. Sóc tots dos,
i, encara, el qui fa tres: vida
damunt vida, damunt vida.



(Fragment del final)


Màrius Sampere, dins,


Reduccions : revista de poesia, núm. 75, p. 10


08 d’abril 2016

Pàtria meva

Conreu d'arròs per Biblola (Obra pròpia) [CC BY-SA 4.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons
T'estimo terra meva, cor endins,
viva de llum i lliure d'agonies,
messes al vent, boscatges verds de pins,
treball mogut i goig de tots els dies.

Terra d'avantpassats, escut i fur,
sembra de fe i amor, senya nostrada.
El cim t'escau, del mar ets porta i mur.
Quanta bellesa de conreu i prada!

Bressol i fita, llàgrima i sardana,
recer viscut, escó de foc i roc,
amb tu creixo o devallo en l'enderroc

i perquè vius, sóc viu, gleva germana,
ruta plaent, mar blau, mas i camí.
Aquí vaig néixer, aquí vull morir!



Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria, 1998

Pr.: Màrius Sampere

21 de març 2015

Un dia vaig escriure

...
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.


(Fragment del final)




Màrius Sampere. La cançó de la metamorfosi, 1995