Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segre (Riu). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segre (Riu). Mostrar tots els missatges

12 de juliol 2019

Segre i cigonyes

Flueix tranquil, el Segre.
Flueix tranquil als peus de casa,
pel camí sempre incert de la vida.

Sents que l'enyores, quan a l'estiu
te n'allunyes. I, també, les cigonyes.

Algun dia n'has recomptat 
més de setanta, cap al tard,
tenyides del rosa malva
del crepuscle, sobrevolant
majestàtiques la cinta d'aigua,
en retornar als seus nius,
al cim de les torres de la catedral.

Sempre n'hi ha una encimbellada
al vèrtex de la façana. Mascaró
de proa, fràgil, bellugadís,
les llargues potes com branquillons
a punt de trencar-se.

Forta i potent a dalt del vèrtex.
Escultura animada,
contempla hieràtica la vida
de les formigues humanes,
dessota.



Rosa Fabregat. La temptació de vol. Obra poètica II (1994-2011), 2012
Pr.: Carme Vidal

27 de gener 2018

Visc en una ciutat

Visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata
en una antiga seu
on una antiga seu
s'hi mira.
La lluna el creua cada nit
i s'hi pentina.
Podries veure els seus cabells,
de lluna plena,
com fan camins
fràgils de llum.
Cua de núvia.
Catifa a l'aigua
del Segre avall.
LÓssa Menor
també hi passa cofoia
pel damunt
els seus estels de micra.
I les cigonyes
de la Nova Seu
amb els nadons al bec.
De matinada.
Cap al migdia
ensenyaran
l'art de la pesca
a la fillada.
Anant amb compte,
això sí!,
a esporuguir
les polles d'aigua.
D'una gambada.

Jo visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata.



Rosa Fabregat, dins,


Poesies amb suc, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí


25 de juny 2015

El Llobregat i el Llobregós

Confluència del Llobregós amb el Segre per Jordiferrer (Own work) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons
El Llobregat i el Llobregós,
dos rius de la meva terra,
l'un petit i l'altre gros,
que passen xerra que xerra
i acaben com gat i gos.
Però mai s'han fet la guerra;
i això que com gat i gos
ambdós rodolen per terra
i acaben morint ambdós
fets ambdós una desferra.
Llobregat i Llobregós,
dos rius de la meva terra.



Agustí Bernaus. Poesies. 1993

03 d’agost 2011

Pedres al riu

     per al meu fill

Llançar pedres al Segre quan
tenies tres anys
o pilotes de neu al mar Bàltic gelat
ara que ja en tens quinze
és un joc ben feliç ple de futilitat
pel caminant que mira.
I jo sempre t'imito, i faig fallida,
en l'únic acte que ens ajunta els temps.
És un perllongament compensatori
car no podem volar.
I són els projectils
que s'enfonsen en l'aigua,
s'estavellen al gel,
part dels nostres desigs d'anar a algun lloc
més lluny.
Fan un glop ben estrany contra la superfície
i no és clar si és el mar qui s'empassa
la pedra i si és la pedra qui s'empassa el mar.
Una esperança blava.
Arribem fins "allà" i sortim d'un "aquí" sense marxar d'un "ara"
en una trajectòria que duu la nostra força i molta
voluntat de res.
Només de ser-hi junts. Perquè les pedres
les ha de mirar algú allà on arriben;
hi ha d'haver espectadors
que almenys siguin quatre ulls i potser ja n'hi ha prou,
que hi ha festes privades, repetides i eternes,
sempre inútils, cofoies, fugisseres..
Una comprovació ben rutinària:
que el mar és sempre el mar,
que el riu és sempre el riu, i les pedres
no falten.