Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Torrents [Ricard]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Torrents [Ricard]. Mostrar tots els missatges

25 d’octubre 2015

Si parlo dels teus ulls

Si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò

profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò

platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò

melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,

del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.




Miquel Martí i Pol. Si esbrineu d'un sol gest, 1976,


dins de l'antologia:


Amb els ulls oberts, 1999


29 d’abril 2014

El pomeró florit

Airfield Farm & House - Dundrum
Les noies d'alentorn
del sol a la sortida
van a herbejar lo blat,
lo blat de la cormina,
lo bec ple de cançons,
lo cor ple d'alegria.
Veient vermellejar
l'encesa barretina,
com rosa d'un roser
dins la verdor florida,
en vol ajogassat
rotllen la soca ombrívola,
i es posen a voltar
amb ran refiladissa:
Lo Pomeró florit,
la roseta esbandida.

Dolça era la cançó
mes la tornada trista,
de les que fan plorar
a qui la terra estima;
semblava un dolç sospir
del mes d'abril que expira,
lo Déu vos guard del maig,
de Pasqua la somrisa,
un cant de rossinyols
que de millors n'esquiva,
los cants de serafí
que cel amunt me criden.
Mes lo gentil estol
refila que refila:
Lo Pomeró florit,
la roseta esbandida.

Del somni al despertar
que ma ànima adormia,
sento cruixir lo tronc
que em feia de cadira.
M'agafo al gerd brancam
arreu, arreu se'm vincla,
arreu arreu se romp
en bella trencadissa.
I caic branques avall
rodant des de la cima
de la sardana al mig,
mes ai! com sense vida,
quan més suau que mai
la refilada espigna:
Lo Pomeró florit,
la roseta esbandida.

Jacint Verdaguer. La pomerola, Primavera, 2013

23 de juliol 2011

Les poesies del món

Els poetes solen construir-se una biblioteca ideal per habitar-hi
poèticament en companyia dels qui s'han triat de confidents en
l'entusiasme de les hores que són visitats per la poesia o en la
solitud dels dies que la poesia els abandona.


Fragment del pròleg de Ricard Torrents