Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Universitat Pompeu Fabra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Universitat Pompeu Fabra. Mostrar tots els missatges

22 de novembre 2015

21 d’abril 2014

Joan Maragall : carnets de viatge

Universitat Pompeu Fabra
Gran caminador; observador subtil;
amb una finíssima intuïció de vegades
esquitxada amb un punt d'ironia;
hereu, pel que fa a la interacció
home-paisatge (i per altres coses)
del Romanticisme; compromès amb
el territori i la seva gent, Maragall
va saber aplicar com ningú la mirada
ciutadana -urbana- als paisatges del
mar i de les muntanyes i també com
ningú va ser generós i crític, benèvol
i lúcid amb la seva ciutat.

Al lector

(Fragment)

Glòria Casals. Joan Maragall, 2010

22 de juny 2012

Balada de la poesia

He bastit estructures d'edificis.
Estructures de ferro
que la gelada torna perilloses.
La vida ha anat quedant-se sota el fred
dels hiverns a les obres,
i jo m'he anat fent vell veient el sol
sortir a cops de martell rere les bigues.
Avui el veig sortir rere una altra estructura
que s'alça esvelta i nua, com si fos una dona
que he estimat sempre. Quan la toco,
gelada, em crema mentre continuo
el que mai no s'acaba: construir.


                                                                               Joan Margarit, dins,

  Poesia i càlcul d'estructures : lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011

Barcelona, 27 de setembre de 2010, Universitat Pompeu Fabra, 2010

25 de febrer 2012

Sempre es fa present

Sempre es fa present
encara que em negui a escriure'l
les meves lletres l'evoquen,
s'hi aboquen
petites aus sobre el fil elèctric


Caterina Gelabert, dins 13 x 3 poesia perifèrica, 2006

06 de juny 2010

Després dels mots

Universitat Pompeu Fabra
A Claudi Montañà


Els mots són gent de caprici. Vam escriure
groc, i verdejava; vam escriure verd, i es volia
arquitectura. Hem agafat la capsa dels colors,
però tot i això se'ns desgavellen. Diga'm si no:
magenta, bordeus, prússia? ¿O potser mar, cel, terra, potser sang?

Hem volgut posseir-los i han fugit:
inabastables i durs, ens somriuen amb engany,
ens estiren els rems i se'ns enduen.



Jaume VallcorbaPlana. Postals, 1981