Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vives Sarri [Pere 1924-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vives Sarri [Pere 1924-]. Mostrar tots els missatges
08 d’abril 2016
Pàtria meva
Etiquetes de comentaris:
arròs,
Biblola,
Boada i Rovira [Emili],
Deltebre,
estimar,
pàtria,
poesia de la memòria,
Sampere [Màrius 1928-2018],
Vives Sarri [Pere 1924-]
02 d’abril 2016
Infant petit
Em mires i somrius infant petit
i em dones la gaubança reeixida
del teu encant exquisit
amb un esguard sublim que dolç em crida.
Oh, la candor del teu mirar infantil
i la innocent semblant de les maneres!
En tu hi viu l'amor pueril,
pel teu esguard hi neixen primaveres.
Servo dins meu l'encís que no s'oblida,
la llum del teu esperit,
quan veig que en els teus ulls no hi ha mentida
i em mires i somrius infant petit.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
candor,
esguard,
infantesa,
infants,
llum,
mentides,
mirades,
mirar,
néixer,
persones,
primaveres,
somriure,
ulls,
viure,
Vives Sarri [Pere 1924-]
23 de maig 2015
Cal estimar l'origen
Persuasió d'home solidari
que aquieta l'estona amb l'intel·lecte.
S'esmussa l'hora enllà de la terrassa
mentre escandeixo aquest aplec de versos.
Ningú deu renegar del seu origen,
no hi ha demà per escatir nueses.
Què fora de la vida sense origen?
A tothom li plau de saber el principi
que fa creïble el nexe familiar;
l'envit de conviure amb el seu llinatge.
Molt trist, l'home ignorat del seu inici,
que desconeix la terra on va néixer,
que no sap mai quin pit va amamantar-lo.
L'ocàs del vespre esparpalla tanys de roses
que el plugim despentina suaument.
De tant en tant, deixo lletra i bolígraf
i miro els degotims que llisquen pels vidres.
Pere Vives Sarri. Veu postrema : poesies, 2004
Pr.: David Jou i Mirabent
Epíleg: Manuel Bofarull i Terrades
Pr.: David Jou i Mirabent
Epíleg: Manuel Bofarull i Terrades
Etiquetes de comentaris:
actituds,
convivència,
estimar,
famílies,
origen,
persones,
persuadir,
roses,
solidaritat,
terrasses,
vidres,
Vives Sarri [Pere 1924-]
01 de febrer 2014
Aquest present que em plau
Només el verd, només el blau, només l'aigua amb caprici de joguina i aquest present que em plau, home i temps havent l'hora matutina. Tot el mar davant meu, l'esguard de l'aigua, antull de cada onada, el vol de la gavina airós i breu dins la pau enamorada. Ventim que no veu ningú i acarona la pell i mou la vela, i aquesta salabror que ve de tu, mar formós on el viure s'hi arrela. Marejol que regolfa pel sorral i al sol matiner s'encara. Rosa dels vents, voler el delit ben alt, que la vida és amb mi i tot és ara!
Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Ara.cat,
bellesa,
blau,
gavines,
mar,
Mediterrània,
onades,
persones,
Platja de Llevant (Barcelona),
poesia del present,
verd,
vida,
Vives Sarri [Pere 1924-]
17 de gener 2014
Que ens meni la natura
Quina babel ens va escatint el viure? Pregunta la raó de tantes coses que canvien als ulls de cada dia. És astut aquest ésser que interroga el què i el com que ens agrada o el malcontent de vides col·lectives. Es baraten quefers, s'obliden senyes per fer vàlid un món que se'ns capgira. Caldria sempre lloar el tombant més feliç que el viure ordena -home i natura addictes sens demèrit- per fer entre tots fecund un guany de vida. Que ens meni la natura, sàvia amiga, ella endevina on neix l'aigua més pura!
Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999
|
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
amistat,
Boston Public Library,
guanys,
lluna,
mar,
natura,
persones,
poesia de la reflexió,
poesia visual,
saviesa,
temps,
vida,
Vives Sarri [Pere 1924-]
04 de gener 2014
Ja és temps
Ja és temps de sentir el mot sense resposta,
temps d'esperar el motiu que no és possible,
d'endevinar fullam nou als pollancres,
bé que la tardor n'ha escurat les branques.
Quin anhel se'ns marfon potser debades,
quin desig s'endevina sense viure'l?
Vespre del temps en l'hora més humana
quan el viure sospesa les collites
i ensems recompta els mòbils imperfectes.
Un rastre humil perdura pels camins
que l'home, que tot home, en fa recapte.
Després de tot -al límit de les coses-,
cal ser fidels al do de l'esperança.
Al bosc més fosc s'hi troben clarianes,
cap riu no torna mai a la deu nada.
Pere Vives Sarri. El temps i la joia, 1999
|
Etiquetes de comentaris:
boscos,
camins,
clariana,
esperança,
Gerus [Tatiana],
joia de viure,
poesia de l'esperança,
pollancres,
rius,
temps,
vida,
Vives Sarri [Pere 1924-]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)