Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris acceptar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris acceptar. Mostrar tots els missatges

01 d’abril 2023

Los carros del forment

Me record que al carrer meu
un carro, ple de sacs de forment,
arribava, cadany, vers migdia;
la muller del massaiu
en cada tant eixiva a la finestra,
parlava amb calqui veïna
nel mentres que aguardava
lo carro del marit
que l'encunja en casa portava.
Per tot lo veinat era motiu
de passar calqui hora en alegria;
engiro al carro corriven los minyons,
les ones, rient i esquerçant,
les còrboles ompliven de forment
que nel paviment buidaven
de una aposento.
I quan lo forment, al molí,
se transformava en blanca farina,
la muller del massaiu pastava;
enviava a totes les veïnes
un pa de sèmola, calent de forn,
fossi un pa olit, coc o pa punyat,
era acceptat amb plaier.
Los carros que, una volta,
portaven al les cases lo forment,
se sòn perduts - com altres tradicions -
ne la nit dól temps;
són diventats sols un record
de la vida passada de l'Alguer.


1994. Secció B: 3a


Felicina Di Napoli


Atzur, Or, Verd i Vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995). 2009

Introducció: Camila Pons

26 de novembre 2022

Codi genètic

Vam créixer
tot ajuntant
partícules en descomposició.

Ara entrellacem
les extremitats
per formar un ser múltiple.

Des del microscopi
veig com l'instint governa
el meu cos.

Acceptar que hi ha un ésser viu
creixent a dins d'un altre
és entendre que l'energia em pertany.



Anna Gual. Ameba. 2020

Il·lustracions de Gala Pont.

Epíleg de Caterina Riba.


Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019.

24 de novembre 2022

El mirall a la pista

No anava a la recerca de cap tema,
sinó que acceptava allò que li arribava,
encara que fos en forma d'un retall
de diari: en aquesta acceptació natural
s'han anat formant els llibres.
Crear un sentit en coses que no en tenien.



Joan Brossa. El dia a dia (1988-1992). 2007

Presentació de Glòria Bordons.

13 d’octubre 2022

Créixer

Viure és créixer,
és fer-se gran,
és avançar malgrat les pors...
i no deixar mai de confiar.

Creixen els nens, les flors,
els arbres, la lluna...
Creixen la confiança, l'alegria,
les ganes de viure, l'amor...
Creix la nostra capacitat
d'acceptar la vida tal com és.



Eloi Planes. El viatge més pur. 2015

Il·lustracions de Susanna Urgell, Eva Sierra, Maru Ruiz, Gemma Pérez, Meya de Lauzirika, Rosa Salmerón.

18 de febrer 2022

Paciència de sentir

Vaig ajuntar la paciència de sentir

Ja havia perdut el coratge de parlar


Mai tampoc no ho havia acceptat sense tremolar


sempre em sembla que quan parlo ningú em sent

de vegades també que potser tinc algun mal al coll


després vaig acostumar-me a cridar

I de vegades vaig començar a fer-ho en alguna
   conferència plena de gent o en un descans desèrtic

I una tarda única amb llum molt àmplia

Quan et deia que des de feia tants dies

Tenia por de la meva veu, que

Trobava la teva cara en la meva imaginació

Tan diferent que realment puc

parlar del que sento envers tu, em vas dir perquè cridava


I llavors per no convertir cada conversa en un plor

Et vaig abraçar

I vaig acumular la paciència de sentir.



Giriraj Kiradoo




Selecció de Sameer Rawal 
Traduccions de Sameer Rawal i Dolors Udina

08 d’agost 2021

Més comprendràs

Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.
                       Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu i accepta totes
les solituds i totes les mancances
sense neguit.
                     Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni.


Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 1994

Premi Salvador Espriu 1987, convocat per l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners
Premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana, 1987

19 de febrer 2021

A Sepharad

           Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
           i mira de comprendre i estimar
           les raons i les parles diverses dels teus fills.

           SALVADOR ESPRIU


Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i no creïs esvorancs ni avencs
que separin i aboquin al suïcidi
a tot un poble que vol ser fidel
a la seva essència. I tampoc no deixis
que es replegui en rònegues ferides
ni s'encalli dins un temps obsolet.

Deixa'l que visqui obert al nord i al sud,
ben endins de la terra, ben enllà de la mar.
Accepta aquesta gent i aquesta parla
que quan digui t'estimo, pugui ser a tu a qui estimi.
No gosessis mai esborrar-li la boca
donat que també sap cridar i sap mossegar.

Deixa que perdi la rancúnia d'un reguitzell de greuges.
Deixa que creixi amb pau i llibertat.
Deixa que lliurement vulgui escollir-te.
Deixa que senti que tu també l'estimes.


Glòria Forasté Giravent, dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

01 de juliol 2020

Tots els sorolls

Tots els sorolls m'arriben a l'oïda
sense que per copsar-los faci res.
i dintre meu fan una simfonia
de compàs inconstant i sempre entès.
Cada instrument la seva veu m'envia
amb altres veus que hi sonen al costat;
meravellosament,
l'oïda me'ls destria
amb una inexplicable claredat.

Sento el vent, el motor, l'infant que plora,
la porta que grinyola, el refregar
del paper i de la ploma, tot alhora
amb el piular d'ocells a l'enniuar.
El cor s'hi obre, i té per cada nota
un espai lluminós o bé un racó
on enquibeix els sons, que, per riota,
no pot acceptar els uns i els altres no.



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions: Lluïsa Cauhé

30 de juny 2018

68 | Amat i amic

                                            Creure és voler creure.
                                                                         JOSEP PLA


Si creure és voler creure que existeix més enllà
una vida més alta sense ahir ni demà,
¿per què m'és tan difícil decidir-me a acceptar
que des de l'altra vora tu m'allargues la mà?

Espero, espero encara, desesperadament,
que tu ―quina part teva: el gest, els ulls, la ment?―
des d'algun lloc que ignoro ―el cel, la nit, el vent?―
continues amant-me, continues vivent.

Vull creure ―però costa!― que el teu cos, immortal,
s'ha integrat en el cosmos, en el món vegetal,
en la pluja de vidre, en el tramuntanal.

Oh, poder descobrir-te en la gran quietud
de l'arbreda adormida, de l'herbei de vellut,
i en el riure tendríssim de l'infant que ens has dut!




Carme Guasch. Poesia completa, 2005


22 de gener 2016

Estils de vida

Un carrer de la ciutat
una cantonada
un niu
sempre són
massa poblats

però jo accepto
la situació

m'agrada la tenda farcida
de l'adroguer jueu
escoltar amb rialla silenciosa
la dolça
i privada llengua hebrea
exigir
la meva llet
el meu iogurt
FRESC!




Tinc tanta sort!
Puc volar
vora les aigües dels rius
en una cabina ben closa
amb la posta de sol davant meu
que abraça el curs ràpid
del riu. A l'altra banda
els boscos grocs i ondulants
forts vigorosos.

M'agrada pensar
que mai no deixarem
aquestes dues menes de vida:
l'olor
de la populosa ciutat bulliciosa
i una vida voltada
d'oms, roures, aurons
que aixopluguen gaigs blaus i esquirols
flaire de terra, aigües que corren
la daurada ràfega de fulles.

M'agrada pensar que
els meus nets
ho entendran
-respirant a fons-
s'aferraran a aquestes
dues maneres de ser humans.



Dorothy Livesay, dins, 

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX.
2010

Edició, traducció i

pròleg de Montserrat Abelló.

05 de gener 2015

Sonet XV

Avui estic contenta i no sabria
el perquè d'aquest goig que em fa cantar;
potser el mateix que em dona l'alegria
m'ha de dur la tristesa de demà.

És absurd ser feliç quan es congria
incert aquell destí que volem clar
i també d'enfonsar-se en l'apatia
quan hi ha tant per a veure i estimar.

Tal vegada només cal dir bon dia
al nou matí que ens ve a llepar la mà
i acceptar tot allò que ens donaria

i oblidar tot allò que ens vol negar;
que és el fet de sentir-se viu i lliure
el caliu que ens ensenya de somriure.



Carme Guasch. Poesia completa. 2005

29 de desembre 2010

Envejo els ocells

Envejo els ocells
perquè tenen ales
-però no tenen mans.

Envejo els arbres
perquè tenen branques
-però no tenen mans
ni ungles.
No teixeixen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sospesar pedres,
ni bastir cases.

He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,
estimen,
donen i accepten.

Vull mans
i no vull ales!



Montserrat Abelló, dins,



Carme Riera. Antologia de poesia catalana femenina, 2003

27 de juny 2010

Ets bella com un àngel escampant

Ets bella com un àngel escampant
subtilitats de rosa pels esguards.
Ho saps perquè els meus ulls t'accepten sempre
i tanmateix te'm fas real per dins:
em passes versos teus perquè els llegeixi
i et doni el meu parer d'àvid lector.
Són bons. Així t'ho dic. Perquè no parles
d'amors, sinó que captes el que veus.
I es tracta exactament d'això, tan simple.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009