Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alimentar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alimentar. Mostrar tots els missatges

29 de desembre 2022

Divisa

Soc cos desfermat
raó masegada

Soc llibertat guanyada
en el meu clos:
l'exigència diària
d'alimentar tres cors

I amb mi, en mi
respiren
els cossos i els nusos
de tots els que són
i els que no




Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.
Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.
Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

04 de juliol 2018

Si de paraules boniques

Si de paraules boniques
et vols alimentar,
ací tens uns quants poemes
perquè els pugues recitar.

Els entrants són plats lleugers
que obrin la gana a l'instant.
I són rimes ben senzilles
dels assumptes quotidians.

Els primers i els segons plats
sempre són més consistents.
Para't si cal i mastega
algun dels seus ingredients:
amistat, estima, solidaritat,
un xic de tendresa, generositat...

Les postres, alegres, són el remat,
bocins fets de pasta de felicitat.

Tria els poemes que vulgues
i fes tu mateix el menú.
Tant de bo que les idees
s'engreixen dins el cervell
i s'acompanyen, alhora,
dels teus millors sentiments.



Fina Girbés. Poemes a la carta. 2011

Dibuixos d'Eider Eibar.

09 de febrer 2017

La felicitat

Diuen que els poetes no parlem de la felicitat.
De què devem parlar -m'intriga- quan parlem d'allò
que s'enyora, s'alimenta, es convoca,
se sospita, es regala, es crea, es provoca,
s'arrisca, s'interroga, se suplica, es tem,
es repta, es reclama, s'imagina, s'immola,
es transforma, es nega, es creu, s'enfronta,
s'irradia, es dubta, es pressent?
D'allò que es perd i es guanya
i es perd i es guanya i es perd
i es guanya i es perd
i es perd...
i es...



Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

13 de maig 2012

Amistat

Fraternitat de l'ànima,

millor que la de sang uneix les vides:
és harmonia ingènita

més forta en voluntat, com res la imposa.
D'amor té noble l'índole,

però sens febre del sentit ni lluites,
sense turments ni llàgrimes

de gelosia o borrascós desfici...

En calma sereníssima

escalfa els escollits que s'hi agombolen,
com a l'ardor benèfica

de la volguda llar on riu la flama.

És foc sagrat. Donaren-li

altar solemne les virtuts, i dura
nodrit de rames íntimes

que, com més velles són, més bé el renoven.

Què hi fa si es tornen àrides,

amic, les il·lusions que compartírem?
Fent-se records, més pròpies

són per nodrir el foc, com rama seca.

Com una vestal càndida

nostra amistat sa flama n'alimenti
i gravi amb mà fermíssima

nostres dos noms units, al peu de l'ara.



Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. 2004