s'esmicola el temps, iaia. no tinc les mans a punt. per recollir les miques de tu que apareixen. de sobte. entre la menta. i la moc. per recollir l'olor dels dies vius amb els ulls.
Déu mirà l'espai i jo vaig aparèixer, fregant-me els ulls admirat del que vaig veure. La terra fumejava, no cantava cap ocell; no hi havia petjades a les platges del mar calent, ni criatures al seu si. Déu parlà. Vaig amagar-me al flanc de la muntanya. Com si hagués tornat a néixer, vaig sortir-ne trepitjant la frescor de la rosada, maldant per recordar el sermó de foc, meravellat pel cor mixt d'herbes i flors. A l'escorça bruna dels arbres vaig veure-hi el rostre múltiple de la vida, formes deleroses de néixer que em feien ganyotes. Vaig avançar per la llum, observant-me l'ombra amb aplom; i a última hora del matí tu vingueres vers mi des de la pregonesa del meu ser. Et vaig donar la mà ーet recordavaㄧ i junts aliats del dia natural, anàrem a l'encontre de la Màquina. R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits, 1995 Tr.: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud
Vas aparèixer amb trompetes de foc. Ningú no t'havia sentit, tots dormien, els rostres tranquils escampats sobre els coixins. Et vas acostar a casa amb pas ferm. Una figura blanca com la neu que venia del sol. De sobte es va fer de dia. Un esdeveniment. Una certesa.
Quan el món sia unes golfes, aparèixer en un estant polsós. en un llibre de coberta roja, negra i or, com aquell McDannell que va escriure una història del cel. Manuel Rivas, Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008