Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arbredes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arbredes. Mostrar tots els missatges

13 de març 2024

Quan els enamorats es parlen

Quan els enamorats es parlen
entre l'arbreda
i enmig dels mil carrers infeliços,
quan abracen l'heura
com si fos una cançó,
quan troben la gràcia
entre les espigues esbullades
d'exuberant ufanor,
quan els amants bleixen
s'ensenyoreixen de la terra
i s'atansen a Déu
com els sants més embriacs.

Quan els enamorats parlen de la mort
parlen de la vida en l'etern
en la llengua d'un afinat esperanto
que tan sols Ell coneix.
El seu llenguatge és desacralitzant,
mes evoca la gràcia infinita
d'un gran perdó.



Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019


Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli

Text en català i italià

06 de setembre 2023

Acampada

        Als «bons» excursionistes


Foc de nit sota el cel estrellat,
roja flama que a la nit puges,
vent de foc que ens envoltes,
enmig del caliu suau.

Mans a les guitarres,
veus que s'alcen serenes
i sense por pugen enlaire
contentes d'estar juntes ara.

Joia que ens lliga i ens encomana
l'alegria de viure i de llançar-nos
vers horitzons coneguts
vora tots els qui ens envolten.

Lluna tranquil·la damunt de l'arbreda,
riera dolça que baixes sense pressa,
silenci atraient que ens convides,
somni al bosc i pau a la carena.

Tot m'embolcalla en aquesta nit plena,
tot m'encomana aquest desig ardent
de llançar-me a l'alegria
com les flames rogents.

Per marc, tendes i flames,
per instruments, veus i guitarres,
per motxilla, joia de viure
i per camí, la terra estimada.


                Terrassa, dimarts, 16 maig 1972


M. Conxa Adell. Quart creixent. 1976

Pròleg de Just M. Llorens

10 de març 2022

Paisatge

Si mai heu pensat que sols hi ha honor
en l'orb destí de la sofrença,
contempleu-los: infants extasiats que xipollegen
vora mar tot alçant castells en les onades
esllavissadisses entre els dits.
I, més enllà, bressat pels jocs de l'ombra,
el pescador assegut amb mig meló d'or
i el vi grogós que ha refredat entre les roques.
I, part d'aquí, aquests amants ardits,
encesos, cobejosos per la cremor del sol,
pel desig que els arbora d'una joia fugissera.
I, ran la platja, els cans que s'empaiten
juganers i enfollits de corredisses,
llamps esquius de sol i sorra
sota el foc immòbil del migdia.
I encara, al fons de tot, sota l'arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, miseriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d'aquest excés de vida.


Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

12 de novembre 2021

La Devesa i la tardor

Davall tes prepotentes, immenses ufanors,
Devesa, ja finaren les estivals rialles;
tu reses al novembre pels hèroes defensors
i llur visió et penetra de feredat, i calles.

Veus una llum fatídica d'horror i d'acaballes,
ressonen funeraris els esqueixats tambors;
els hèroes sorgeixen a dalt de les muralles;
desfets, morents, aixequen les últimes clamors.

D'eix immortal desastre tu en sents tota la glòria.
Et ve una esgarrifança mes gran que de victòria.
En l'aire gris, les velles campanes fan un plor.

I és ton orgull immòbil, sota les ratxes fredes,
i destacant-se a exèrcits tes colossals arbredes
majestuoses, s'inflen  en nuvolades d'or.

Josep Carner, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions:   Mercè Huerta



11 d’octubre 2021

Crepuscle

El cel és un somriure, la llum tot esblaimant-se
emporpra les carenes del llunyedà horitzó;
a vora els bancs de pedra, l'herbei va colltorçant-se
amb un perfum d'idil·li i amb un perfum de flor.

Per regueró, les aigües s'ondulen, joganeres,
giravoltant les soques d'un rengle de desmais;
hom veu deambular carones rioleres
i les rialles fugen i es perden pels espais.

El cel esdevé fosc... a poc a poc, l'arbreda,
amb llur remor, s'esfuma esmorteïda i freda;
els ocellets s'ajoquen en vol esporuguit.

Enllà d'enllà, ressonen les veus de les campanes,
i es fonen les rialles, encara més llunyanes,
que, esmaperdudes, lluiten amb l'ombra de la nit.


Captard a la Devesa de Girona, I

Joan M. Feixas, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó
il.: Mercè Huerta

20 de març 2021

Realitat i llenguatge

Para't sota aquests arbres
i mira com els mou la brisa:
la bella trama mòbil de les fulles.

Deixa que la remor ho canti.

Si no, ¿quines paraules ho dirien
sense parar-ne el moviment de l'aire,
sense arrasar-ne fins i tot l'arbreda?

¿Quines, sense emmudir-ho?


Carles Camps Mundó. El rastre d'uns escrits, 2018

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia (Premis Octubre 2017)

27 de novembre 2020

Ésser

    A Maria Blasco Font de Rubinat


Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!


novembre 2005


Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina



28 d’agost 2018

Record de Taüll

La vall us ho diria. Dies clars
feien més verds els prats i les muntanyes.
Taüll en el record i dues flames
feien present els segles i les pedres,
i eren llum els camins i un clam de joia
l'Estany dels Cavallers i la cascada.
Érem lliures com déus; espais d'amor
sense fronteres. Esventàvem folls
la paperassa que encadena els homes,
i des del pic més alt dèiem amors
i tremolaven amorosament
els animals, els rius i les arbredes.
Després vingué la nit, i era molt clara.
Santa Maria, Sant Climent i Erill,
Cardet i Barruera us ho dirien:
a mitja nit les pedres s'encenien.



Josep Grau i Jofre. El llac. 1989

Pròleg: Pere Farrés

24 de febrer 2018

Arbreda

Friedrich, abans de posar-se a pintar,
tancava els ulls. Aquest gruix verd d'oratge,
amb sons de toponímia al joncar,
que s'apropava provant de dir el paratge,

els noms de l'aigua i de l'aigua l'engany

en prendre forma d'arbre i créixer, d'aire
i anar-se'n. Aquest clot, aquest malguany
entre les herbes. Hi ha un indret no gaire

lluny d'això, un boscatge no talat

de fa molts anys, l'efecte que hi sojorna,
real, al sotamot mateix dels arbres,

calmosament, l'arbreda que retorna

el vers al vers en tota veritat.
Pengen els quadres: els arbres als arbres.


Perejaume, dins,



Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició: Jordi Balcels, Albert Roig

12 de setembre 2016

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.


                      Barcelona, setembre 1937
                            Imitació del foc, 1938




Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dins,


Antologia de la poesia catalana. 2005

A cura de: Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià

21 de juny 2016

Arbreda d'hores

Ves al fons de les coses amb antena
muntanyenca. Balcó a l'inconegut!
Que peti la bellesa que ens ha dut
colors i resplendors de tota mena.



Remou amb el molí sol i serena;
en doina els grans puntals del contingut;
assaja un devessall, que, si el bull put,
penja una bola més a la cadena.



Penetra al fons de les coses, inclús
sense comprendre-les. Alça't i encara
que no coneguis el ponent de cara



traspassa l'enfilall i busca el nus;
escura el fruit, sonet, del cant que em dus,
branda enlaire l'instant, que en res no es para.





Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996

19 de maig 2016

Primavera lliure

Parc de les Aigües (Barcelona) per Teresa Grau Ros
       A Maria Pilar Anglada i Maria Dolors Bonal

Eixordats pel brogit sorollós de les reixes
no escoltem l'esperança de levíssim trepig.
Car tothom sent la pedra quan esquinça els verds pàmpols
però qui pot veure obrir-se la llavor del forment
o mesurar quant creix l'infant de l'alba a l'alba?
Talment és una flor de desclosa suau
l'esperança: segur, tenaç com el blat tendre
vindrà el seu just esplet quan la neu dansarà
lleugera desnuant-se per les arbredes clares.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

21 de setembre 2014

Renovellada

Renovellada per uns altres cursos
que tornen, un afecte encara molt
més entranyable sent per tu, que em nugues
tot i els anys a la ferma lleialtat,
amb llaç afable, per tal com la teua
gràcia a res podrà cedir. Aquest
verger, aquest jardí, ben meus, els porte
tan endins que també són públic goig.
Encant tan íntim m'ompli les idees,
la melodia de les torres, llunys
camins de plàcides arbredes soles,
el volt de les finestres, cada lloc
ofert als ulls de tot aquell qui vulga
fer cordial tribut d'amor a tu.


De A Oxford, I


Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999

Versió: Isidre Martínez Marzo.

Epíleg: Antoni Ferrer Perales.

30 de novembre 2013

Oda als arbres de la Rambla

Avui, món enllà de ma estada,
somio l'arbreda de l'or lliscadís,
amb trèmules tofes de verda estelada,
amb fosca i finestres, esclat i ombradís.

[8]


Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

16 de març 2013

Senyera 1942


Ets blava en el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, llençol de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.

Barcelona, gener del 1942


Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997

01 de març 2011

Tot dormint


Tot dormint he sentit l'espessor d'aquell bosc,
on creixia l'arbreda a favor del silenci;
i en el cor del silenci oïa la creixença
de la soca i del branc. Entorn tot era fosc;
i esdevenia clar, en l'hora recollida,
el misteri pregon de la callada vida.



Simona Gay, dins,  Paisatge emergent. 1999

Edició de Montserrat Abelló