Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autenticitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autenticitat. Mostrar tots els missatges

02 de febrer 2022

ara

ara (més a prop nosaltres mateixos que nosaltres)
hi ha un ocell que canta dalt d'un arbre,
que mai no canta dues vegades el mateix
i encara aquell cantar és sempre els seus

ulls poden sentir però les orelles potser veuen
que allà mai no visqué ningú més alegre que ell;
si la terra i el cel es migpartissin
ell els uniria (tan autèntic és el seu cant)

el que canta per nosaltres per tu per mi
per cada fulla més nova del que pot ser:
i per ell mateix (el seu amor) la seva estimada
canta fins que per tot arreu és aquí



──────────────────


now (more near ourselves than we)
is a bird singing in a tree,
who never sings the same thing twice
and still, that singing's always his

eyes can feel but ears may see
there never lived a gayer he;
if earth and sky should break in two
he'd make them one (his song's so true)

who sings for us for you for me
for each leaf newer than can be:
and for his own (his love) his dear
he sings till everywhere is here


E. E. Cummings. (a)poemes: antologia poètica. 2007

Traducció d'Alfred Sargatal

23 d’agost 2020

Un càlid batec

                           Enaltiment de la tendresa


Em llevo amb el bes de la tendresa
i m'adormo al coixí de la tendresa.
I no em venç cap pudor ni cap temença
en proclamar, ufanosa i en veu alta.
que la seva subtil alenada
m'acompanya, fidel, en la cursa de la vida.
Crec en el seu magnànim poder
car les onades del meu destí
sempre n'han estat embolcallades.
Creuré sempre en la tendresa
perquè la sento a l'alba i a la nit
com se sent la sang a dins les venes.

En tot el que ens envolta
hi roman finament emmirallada.
Retinguem-la a les pupil·les,
deixem-la que reneixi als nostres cors
i que espurnegi al fons de l'ànima.
Acostem-nos a la seva essència
i abracem-la amb una carícia suau.
Jo, amb el pas dels anys,
encara la tinc per companya.
encara s'asseu a taula
i batega a les meves mans.

Com un alè festiu i acollidor,
com l'escalf d'una primavera,
així vull conviure amb la tendresa.
Vull que em suavitzi les arestes de la vida,
que m'acaroni la sensibilitat,
que em permeti seguir essent
aquella nena que comptava els estels.
Vull que esdevingui el meu sisè sentit,
que la seva veu callada
em digui: Estima, estima, estima...
I que ofereixi al meu íntim món
el caliu més entranyable.

La vida, passa a passa, m'ha ensenyat
que si hi ha un tret que ens fa nobles,
autèntics i molt més humans
és, sens dubte, el frec de la tendresa!



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg de Jaume Rocosa i Mitjavila.

Finalista al XIè Certamen Premis SÀLVIA de Poesia. Canet de Mar, 2014

29 de juny 2019

Divina és la persona

Leaves of grass complete 1892 / Walt Whitman a Uppsala universitets-bibliotek - Karin Boye-biblioteket (Uppsala) per Teresa Grau Ros

Divina és la persona — tot ho és — també ho és l'ànima
Com hi pot haver immortalitat sinó a través de la mortalitat?
Com poden ser visibles les realitats definitives de les coses visibles?
Com pot el cos autèntic morir i [?]




Walt Whitman



Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia. núm. 107, p. 71

06 de novembre 2018

Escriure

Escriure les frases nues perquè mostrin la bellesa
de la naturalitat i expressin breus la vivesa essencial
de l'autenticitat.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

14 de juny 2017

Jo sóc el poeta

Jo sóc el poeta de la realitat
Jo dic que la terra no és un eco
Ni l'home un espectre;
Sinó que totes les coses que veiem són autèntiques,
La testimoniant i àlbica matinada de les coses també autèntiques
Jo he separat la terra i el dur carbó i les roques i el sòlid llit de
la mar
I vaig submergir-m'hi per cavil·lar durant molt de temps,
I tornar amb un informe,
I entenc que totes i cadascuna d'aquestes coses són positives i
poderoses
I que són el que al nen li sembla que són
[I el món no és cap acudit,
I res no és una farsa]



Walt Whitman, Poemes inèdits, dins,

Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia. núm. 107, p. 59

06 de febrer 2016

Divendres

Somriures benaurats
a l'alba. I, al mig del dia,
un interregne de sol.

Senyals d'autenticitat,
imaginació i alegria vital,
i, sí, ben mirat, delicadesa.

Agraïment visual,
pupil·les,
una presentació elegant.


Teresa Grau Ros

03 d’agost 2013

No parlo de paraules, ni de violes,


No parlo de paraules, ni de violes,
sinó d'hores lligades al coll.
Poema autèntic és que siguem promesos:
saber treure la pell i el pinyol

al crit entre la mort i altra mort
que ens mantingui laxes i desperts
fins que vingui la dalla que ens talli
i ens tregui els pous i deserts.

Per això, amor meu, el que et dono,
bes besat en cos clar i viu,
és més que el vers que et diuen, o
al·literat, agut o conjuntiu.

Enganxat a tot, fins i tot a repèl,
el riu inventa el vers, i no així
com si el mirall veiés el propi rostre,
però tu, més enllà de la paraula, al meu costat.



Pedro Tamen. Escrito de memória, 1973 ; trad: Jordi Cerdà

dins, XXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2009


26 de gener 2013

Plenitud

Quan somrius, de sobte,
es produeix el gran misteri,
s'obren, de bat a bat,
els finestrals del temple de la plenitud,
i és només llavors que m'adono
de l'autenticitat que duem als llavis,
de l'oasi d'una mirada furtiva,
de la necessitat de les carícies òrfenes,
de la dolçor de tantes abraçades de futur.


David Escamilla. Elogi de la veritat, 2011


19 de juliol 2012

Sàkkara

Sàkkara és un monticle,
una esquerpa piràmide sola,
plantant cara al desert i al xaloc,
persistent, indomable.
A camell, és a un pas de les altres
piràmides: Keops, Mikerinos, Kefrèn.
S'assembla a la mastaba rústega
però té el posat únic, superb,
de la bellesa autèntica.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

08 de juliol 2012

Carles Riba

El 1919 publicà el seu primer recull poètic. Primer llibre d'Estances,
que va desvetllar un gran interès. El bagatge cultural de Riba, juntament
amb la seva forta sensibilitat i les seves vivències, donen com a resultat
l'originalitat i la gran puixança de la seva poesia. I la seva profunda
autenticitat, ja que per Riba la poesia és, essencialment, creació, i
el poeta es fa a si mateix tot creant.


Fragment.



Joaquim Molas, dins,

Clàssics i moderns / Carles Riba. 1979

05 de maig 2010

Dillatari

La llengua no és un problema. Com va
escriure Ramon Llull: "Si no ens entenem
per llenguatge, entenem-nos per amor", i
poc amor hi deu haver en aquell que es
comunica amb tu de forma tàctica, estudiada,
perquè et vol vendre un producte, convertir
o manipular.
...

Rimbaud va dir (era molt jove): "Cal ésser
absolutament moderns".
D'acord, però també reals, naturals i
sobretot autèntics.




Ponç Pons. Llegir, Any XI, núm. 54, des. 2006- feb. 2007, p. 7

28 d’agost 2009

Agraïment

Agraeixo moltes coses
a aquells que no estimo.

L'alleujament amb què admeto
que són més afectes a algú altre.

L'alegria que no soc jo
el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau
i soc lliure respecte d'ells,
i, això, l'amor no ho pot donar
ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall
de la porta a la finestra.
Pacient,
gairebé com un rellotge de sol,
entenc
allò que l'amor no entén,
perdono
allò que l'amor no perdonaria mai.

Des de l'encontre fins a la carta
no transcorre una eternitat,
sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;
els concerts, escoltats de grat;
les catedrals, visitades;
els paisatges, clars.

I quan ens separen
set muntanyes i rius,
són muntanyes i rius
ben coneguts dels mapes.

D'ells és el mèrit,
si visc en tres dimensions,
en un espai ni líric ni retòric,
amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben
tot el que no duen a les mans.

No els deixo res a deure,
diria l'amor,
plantejada la qüestió.



Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra