Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris càntics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris càntics. Mostrar tots els missatges

30 d’abril 2023

L'estirar-se boca aigua

A trenc d'alba ve l'aurella
orfe de mapes, revinclada
i embaumada de terraprims,
a estirar-se en sol silenci
per l'aigua blanca de l'estany.

Dempeus travertins i xalions
van aglevant les dotze deus
per sotafer el fet de càntics i lloances.
Acosteu-vos i estireu-vos boca aigua,
que sentireu lleu l'esperit del vent,
l'ànima d'aquest primer matí.


Jordi Colomer. L'estany utòpic. 2008

XXVIII Premis Literaris de Calldetenes,
Premi Jacint Verdaguer, 2008

Conté una cita de J.N. Santaeulàlia:

    Tota la tarda,
el cel, sobre l'estany,
    s'emprova núvols.

19 de març 2023

Primavera

Llangor de fulla verda tot just nada,
          temorosa del vent.
Seda del cel penjant entre les branques,
          gallardet somrient.

Xerroteig dels ocells sortint del somni,
           sagetes en l'atzur.
I la font desgranant la seva joia
          en el càntic més pur...

Primavera: salut! Em fas ofrena
          del teu goig exultant.
Esborres, benvolent, les dures petges
          del temps que va passant...



De: Color del temps.


Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

12 de febrer 2023

El bosc a l'hivern

El bosc, l'antiga foradada verda,
s'ha retallat en claustre delicat,
i cada capitell és un brodat
de fina malla, violeta i púrpura.

Al cim dels arbres, oblidats de trémer,
damunt de l'últim agulleig, s'estén
la dolçor d'aquest cel convalescent,
bessó d'un llac entre la neu dormida.

Riu en ses flors gosades la gatosa
i el gallarà té el seu robí madur,
mentre s'ajaça l'esbarzer mig bru
batut i socarrat per les gelades.

Han pres un roig de folles les falgueres;
i al fons de cada caminal s'escau
aquell lluny exquisit, argent i blau,
dolç com l'enlloc on duraria el somni.

Aquell lluny exquisit inassolible,
tan amatent, tan fugisser però,
bo per al bes de més enllà del plor,
si fossis i jo fos com ens vanàvem
tu en el silenci i en el càntic jo.




De: El branc de les vuit fulles. V / Edició de Jordi Cornudella.


Josep Carner, dins,


Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 16

08 d’agost 2022

Alta aigua

Alta  aigua
que  descalcen  els  núvols
sobre  la  terra  verda

Humida  herba  de  mil  ulls  oberts,
humit  ullar  d'un  càntic
a  l'oïda  dels  prats

Cor  mullat
del  paisatge



——————————————


Alta  água
que  descalzan  as  nuvens
sobre  esta  terra  verde

Húmida  erva  de  mil  ollos abertos,
húmido  ollar  dun cántico
nos  ouvidos  dos  prados

Corazón  mollado
da  paisaxe  



Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada
Traducció: Ramon Dachs

17 d’abril 2021

Lingua ignota

El meu silenci vessa des d'endins.
Guaita: t'ofreno un lliri en temps de calma.
S'enfila, clama el cel, i així la imatge
es vincla en flaire encesa. Si t'ullprèn,
el doll se't farà càntic. Dic mots rars
i esquerps: no t'espantessis. Raigs i fonts.
Et parlo amb els vells somnis d'Hildegarda.



Lluís Calvo. Fulgor. 2021

Epíleg: Núria Armengol

31 de gener 2020

Ara puc dir

Ara puc dir: soc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
                                   Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra 
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant 
                             i declinar.



Joan Vinyoli, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il·lustració de la portada: Josep M. Subirachs

                           


29 de desembre 2019

El càntic de les grues

...
I al mig i aureolat espai lunar
puja, victòria i torre, la grua.
Li cus el cos l'altiva ziga-zaga
d'aire i de ferro fins on l'ull no va
ㄧla verticalitat i l'esveltesa!ㄧ.
Agulla fina, bec de pica-soques,
cua de marbre ambrina. Com l'arpella
falca la xapa ganxuda amb puixança
siderúrgica. Sorda, indefallent
treballa la tenalla artículada.
Ferrenya missatgera del progrés,
incansable durant l'era dels guanys
niarà allà on ningú no nia encara...


(Fragment)

Elies Barberà, dins,


21 de juliol 2019

Sàlvia jardinera

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
blanca i morada, reina i beguina!
Vens a l'octubre per a sentir
que el cel s'esblaimi, que es dolgui el bri,
que s'arrauleixin les branques tortes
i que s'escampin les fulles mortes
                 en el jardí.

¡Oh flor de sàlvia, cosa divina,
tan vellutada, tan femenina,
saps la ventada i el seu udol
(¡ai, la ventada que amaga el sol
i les carreres d'hivern afressa!),
ets poesia de poetessa,
                 clara en el dol.

Maria Antònia, tan mallorquina
com, Clementina, barcelonina:
en goig del vostre càntic perfet
de flor de sàlvia, cosa divina,
aquesta albada ramells he fet.
I ella es valia tanta fortuna,
que té una mica de llum de lluna
i és tremolosa d'algun secret.




Josep Carner. Obres completes : poesia. 1957

Pròleg de Marià Manent.

01 d’abril 2017

Un matí d'abril en gràcia

Un matí d'abril en gràcia
s'ajoca en mi un somriure ignot
i torno a dir espurnejant
el Càntic de tots els Càntics.

Vesso mel pels ulls
i lloo déus tel·lúrics
d'una vella glòria
en un retorn eclèctic.




Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009

Pr.:  Montserrat Bacardí

22 de març 2016

Et diré

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amorosos amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.



Olga Xirinacs. La pluja sobre els palaus. 1990

15 de febrer 2011

El pou (1)

The Cloisters 3 per Neosnaps a Flickr
A l'ull rodó del pou
del claustre gòtic,
hi ha albades de matines.

També hi naveguen núvols

i encara algun estel,
que s'endormisca.

Sabatilles silents de llum somorta,

petgen la gran fullaraca de la nit

i l'ull rodó del pou

comença a emparar ocells
i
càntics.

Jo espero, si més no,

sentir l'ardent llepada de la llum
del dia en créixer.



Teresa Roses. Aquesta estranya margarida, 1999


21 de novembre 2010

Hi ha coses massa pures

Hi ha coses massa pures
per a ser dites
o només pensades.
Però els poetes,
incontinents, verbosos,
gosen inquietar les zones inefables
amb triades paraules
al capdavall estúpides.
...
Valdria més callar,
que tots calléssim.
I aleshores parar les grans orelles
i aprendre alguna cosa
dels planys, les boniors,
el càntic de la vida;
dels entranyats batecs
i els admirables -malgrat tot-
silencis animals
de l'home,
quasi impossible provatura.



Fragment.


Pere Quart. Poemes escollits. 2000