Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris còdols. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris còdols. Mostrar tots els missatges

10 de febrer 2024

L'òliba

llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari

ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta

deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor

com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.

                  El Raval, març del 2018


Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023

31 d’octubre 2021

Trace de toi

Trace de toi
cairn
sur le sentier
passage sauterelles
deviner tes pas
les pieds dans l'eau rivière
sur les galets glissants
l'argile
l'algue carmin
l'ombre du saule
voir la vieille truite
sous la grosse pierre
merci!


Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019


11 de juliol 2021

Una cançó

M'estimo l'impalpable:
l'aire blau de les pedres,
l'ombra del nen que juga
sense trucs a l'escull,
l'interludi fugaç
on els ulls es fan nobles
o el soroll del silenci
que el mar antic recull.

Deixo que m'erosioni
com sosté la carícia
l'aigua encalmada i neta
damunt els còdols blancs.

I després ho atresoro.
Com tapava a la platja,
sota la tovallola,
aquells mirallets verds
que semblaven malalts.


Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Introducció de Gemma Casamajó i Solé

15 de març 2020

còdol

còdol
tants com estrelles als teus hemisferis
com cadascú qui et contempla
vora el riu
i en el teu sacsejar-lo
ens reverberes una altra cara
de la lluna






M. Dolors Coll Magrí. El còdol i els seus cercles. 2019

34è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de
l'Ajuntament de Roda de Ter i la Fundació
Miquel Martí i Pol, 2018

21 de febrer 2020

L'hivern clos perdia espai

L'hivern clos perdia espai.
Se'ns han fixat estàtics els instants,
callats. Cap còdol no sentim,
no es despulla tardà el matí de sal,
no intuïm els símbols del present.
Suspesa, la inquietud de la imatge.
Vinclats al fons més límpid de les copes
el blau del mar i el sol del moll, encès.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017
Ed.: Andreu Subirats i Toni Cardona

31 de gener 2020

Quart creixent

L'aigüat sobtat ens aillà del temps. La foscor va cloure el món
i la mar esdevingué una esfera tallada pel llampec.
Déus mediterranis, menjàrem, pagans, figues i raïms,
conreant la dolcesa en la humitat dels besos onejants.
Omplírem, amb rodolar de còdols i sentor de la frígola, 
les valls sense arrels de la meva memòria. Limitats, els dits
es deliren per l'espai estimat: neguit del palp.
La lluna lluí, líquida, en darrera frisança,
i el meu jo, occit i sec, acceptà l'il·lusori parany
i feu un cant de melangia infinita als déus.


Cicle de la nit


Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017, p. 106

05 de gener 2018

A través d'aquests ulls

A través d'aquests ulls he vist els rius
de la muntanya, els cims nevats,
els boscos fràgils. L'aigua que rellisca
tot baixant mentre encercla els còdols grisos.
A través d'aquests ulls he vist el mar
i les ones que mostren tan impúdiques,
al ventre despullat, petxines blanques.
A través d'aquests ulls he vist els astres
i he sentit el xerric que fa la lluna
les llargues nits de fred.
A través d'aquests ulls he sentit el dolor
que s'escampa per l'aire
i corre indiferent pel desert dels carrers.
A través d'aquests ulls estimo el llarg silenci:
el teu, el meu, aquell que ens fa escrutar
el mar, el vent i els astres amb gest interrogant.



M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000.

25 de novembre 2017

Niagara-on-the-lake

Vora el llac, sento Txèkhov, Bernard Shaw,
Bertold Brecht i Elmer Rice. Les seves veus
s'ajacen a la sorra, omplen els còdols
grisos, els vidres blaus i verds que dormen
i tracen cercles a l'aigua encalmada.
Al captard, sotgen el cel amb tendresa:
ni un sol alè de vent no ha torbat l'aigua,
i amb el jaqué de festa, els guants, l'armilla
blanca, fan córrer les barques de vela
a través del silenci. Amb els peus molls
salten, s'esquitxen, riuen. Ara són
infants cansats de jugar amb les paraules.



M. Rosa Font i Massot. Com ombres vives. 1996

Pròleg de J.N. Santaeulàlia.

11 de novembre 2017

Sulzburg

Catifa d'anemones blanques
com un llençol brodat d'estels,
làpides cobertes de líquens
i heures, posen uniforme
a tants sentinelles de pedra.

L'estel de David a la porta,
cap amunt esglaons ens guien,
reviuen un temps on vosaltres
cercàveu argent a les mines
i era la vall un lloc de pau.

Una inscripció més recent
recorda les vides segades
per la intolerància i la por,
les pedres damunt de les tombes
són testimonis d'esperança:
Com còdols del riu de la vida
que acaba en un mateix delta.




Assumpció Forcada. Flora sapiens. 1993

Pròleg de Francesc Parcerisas

30 de novembre 2016

El pare

Jo no decideixo.
Els àtoms es tornen sorra,
La sorra forma còdols,
Els còdols es transformen en lletres,
Les lletres germinen, treuen brot,
engendren paraules.
Les paraules es fan animals,
s'aparellen
I pareixen.
Jo no decideixo.
Mai.
Quan veig una paraula prenyada,
No sé qui en serà el pare.


Ana Blandiana, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1999
Tr.: Stela Brătescu
Dir. del Festival: Àlex Susanna

09 de juliol 2012

La merla d'aigua

Un capbussó, al mig del corrent:
aturo la mirada en un
ocell robust de blanc pitet
sobre ventre de color bru,
i negre dors, que des d'un roc
quequeja el seu propi reflex.

Tot de sobte s'esmuny a sota
l'aigua -prodigi que camina
pel llit del rierol fent esses
de pedra a pedra- pellucant
cuquets fins que el llotim del fons
es desclou en un núvol fosc.

Ferma en un còdol on la força
bat i regira, ella es capbussa
al fons: allà on el curs de l'aigua
alça la veu sense parar,
a cavall del trenat corrent
fuig de la vista en un moment

cap als seus enfonyalls secrets:
gronxadisses arrels dels salzes
on clapoteja el sol; foscors
sota els saücs; baixos clarosos;
rere el sallent, i millor encara,
les pregoneses del seu niu.



Anna Crowe, dins, 

L'Ànima del teixidor : Seminari de Traducció Poètica de Farrera, I. 2000


05 de febrer 2012

Tot recomença

La boira matinera de l'hivern
s'ha emportat la blavor del seu esguard,
bressol de somnis de tants dies clars,
on els miratges eren tots possibles.

Ròssecs d'amor et van solcant els ulls,

que s'han endormiscat,
a la platja d'hivern. Quanta fredor
traspuen els seus còdols,
que foren ample llit, acaronat,
pel lli més fi, format per cels d'estiu.

En el cancell obert d'altres albades

hi trobaràs la llum, altres esguards,
tots els miratges hi seran possibles.

No es pot alterar el curs d'esdevenirs

que a voltes són boirosos.
Però recorda: els cicles s'acompleixen
i, a la platja d'hivern, hi naixerà
un nou estiu.


Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

21 d’agost 2011

Llibre d'hores

Flama deguda a l'aire
que compta cada espera.

Arran d'embocadura, abelles mortes,
còdols colgats i un far meditatiu,
algunes cases blanques, la fumera
que travessa el brial de l'esplanada.

En algun lloc, dos vells camins s'estrenyen



Susana Rafart. L'ocell a la cendra. 2010

11 de juny 2011

No hem posat nom a les pedres

No hem posat nom a les pedres.
Ens precedien.
Ens havien esperat.
Amoixar-nos com còdols.
Ens fa l'aigua.
Mira aquest nucli de gavines.
Passen i diuen.
S'aturen a l'aigua.
Deixen la platja plena de petjades.
Som pedres.
Ens deixem caure.
Que ens faci el vent.



Laia Noguera i Clofent. Triomf, 2009