Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris calidesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris calidesa. Mostrar tots els missatges

07 de febrer 2024

Lluna de llum

AMB EL FRED A L'AFRAU DE FEBRER


Lluna de llum que m'envoltes potent.
Tendre l'arment que vigila el pastor.
Ombra dels arbres, caus entintats,
rodanxa de palla segada a Molló.
Flors adormides, flama de gel,
flama de gel i de tènue foscor.
Cor adurent d'eixa nit que ens abriga,
lluna de llum i de feix de bogor.
Neu estesa, inconsútil, real,
neu estorada de tint irreal,
tocada de lluny, perbocant el seu cor.
Foll paradís, avés fi de risc...
Fet d'acord i secreta gaubança,
silenci submís:
llumdelluna d'amor, de mà en càlida entesa.
I remuga la sort que no dura,
i la pell és d'ocell cantador.
Tot és d'or.


Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

14 d’octubre 2022

Si dorms tranquil

Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.


Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova

03 de gener 2022

El llibre d'hores: gener

El fred ens fa més íntims i vulnerables.
Som antigues ferides a la intempèrie
d'uns dies que caminen amb peus petits
pels pendents fràgils del cor i les teulades.
Moment propici per recloure's a casa
-com els secrets es reclouen a la boca
càlida que els calla-, sentir el borbolleig
espès de les hores que couen a foc
lent, parar atenció a la fusta del llapis
que creix, als ossos de les lleixes que cruixen,
donar corda al mecanisme rovellat
dels records, passar el plomall aquí i allà,
abaixar el contrast cridaner dels colors
que pengen torts a la paret, ocupar
el mínim espai possible -un simple punt
enmig de les coordenades de l'aire
i la sang-, ficar-se sota l'edredó,
arrupir-se, gairebé desaparèixer.




Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004.

12 de desembre 2021

L'una sospira

L'una sospira, l'altra somriu com
aguantant-se el riure, de l'altra
els ulls pregunten sense preguntar
res a ningú. la d'aquí darrere s'ho
mira tot, a la que somreia se li acaba
escapant el riure, n'hi ha dues que
xerren fent cara de patir però
no pateixen, xalen. Una omple
els ulls de calidesa.



Enric Castanyes. A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou. 2013

Edició de Cèlia Nadal

20 de març 2021

No em despulleu

Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d'aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d'aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no, res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s'esborra
té importància.



Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 1987

Pròleg de Francesc Parcerisas.


30 de desembre 2020

Estacions

Hi ha dies que estàs a l'afeli
del sol de la il·lusió,
que l'hivern se't fa més dur
i les preocupacions han canviat
l'el·líptica dels dies.

Malgrat tot la vida
segueix la seva òrbita
i un dia t'aproparàs al periheli
i la calidesa i la llum
seguiran els teus passos.

—————————————

Estaciones

Hay días que estàs en el afelio
del sol de la ilusión,
que el invierno se te ha hecho más duro
y las preocupaciones han cambiado
la elíptica de los días.

A pesar de todo la vida
sigue su órbita
y un día te acercarás al perihelio
y la calidez y la luz
seguirán tus pasos.


Assumpció Forcada. Metereologia = Metereología, 2011

24 de desembre 2020

Verge

CONTRA EL MENYSCAPTE
contra el cec formiguer
la voluntat de tot un món blanc mur dels rostres
la més antiga exigència: sí, algú que se m'assembli
algú que se m'assembli fins
a la fi.

Hom enraona càlidament
recita amb calor, en cercles conciliadors
i s'inscriu directe en la fredor,
on el rostre s'acaba, el de l'altre
aquest gran, fresc obert
aquest tolerant espai ㅡjo vull saber què
podries ser


Katarina Frostenson, dins,

Poetes suecs del segle XX. 1995

Tr. Lluís Solanes

23 d’agost 2020

Un càlid batec

                           Enaltiment de la tendresa


Em llevo amb el bes de la tendresa
i m'adormo al coixí de la tendresa.
I no em venç cap pudor ni cap temença
en proclamar, ufanosa i en veu alta.
que la seva subtil alenada
m'acompanya, fidel, en la cursa de la vida.
Crec en el seu magnànim poder
car les onades del meu destí
sempre n'han estat embolcallades.
Creuré sempre en la tendresa
perquè la sento a l'alba i a la nit
com se sent la sang a dins les venes.

En tot el que ens envolta
hi roman finament emmirallada.
Retinguem-la a les pupil·les,
deixem-la que reneixi als nostres cors
i que espurnegi al fons de l'ànima.
Acostem-nos a la seva essència
i abracem-la amb una carícia suau.
Jo, amb el pas dels anys,
encara la tinc per companya.
encara s'asseu a taula
i batega a les meves mans.

Com un alè festiu i acollidor,
com l'escalf d'una primavera,
així vull conviure amb la tendresa.
Vull que em suavitzi les arestes de la vida,
que m'acaroni la sensibilitat,
que em permeti seguir essent
aquella nena que comptava els estels.
Vull que esdevingui el meu sisè sentit,
que la seva veu callada
em digui: Estima, estima, estima...
I que ofereixi al meu íntim món
el caliu més entranyable.

La vida, passa a passa, m'ha ensenyat
que si hi ha un tret que ens fa nobles,
autèntics i molt més humans
és, sens dubte, el frec de la tendresa!



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg de Jaume Rocosa i Mitjavila.

Finalista al XIè Certamen Premis SÀLVIA de Poesia. Canet de Mar, 2014

11 de març 2020

El matí

Un gavot temorenc aixeca el vol,
travessa esllavissat l'ampla vessana,
trencant l'alè del vent fa un giravolt;
mou els sembrats l'oreig que alça i espolsa
les espigues amb càlides remors,
i una olivera esquiva fa paisatge.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

09 d’octubre 2018

Tot és propici

Tot és propici en els teus ulls que m'obren
profundes vastituds, tot se'm revela
dens com la tarda rera les cortines.

No em vull tot sol.
                               Al centre del silenci
que m'envolta hi ets tu, i el tacte càlid
d'aquelles mans amb què reculls la vida
que, esperançat, a mans plenes et dono.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001


31 de maig 2018

Gràcies!

¿De què deu ser teixit aquest silenci
que m'esmalta les nits,
i em fecunda les hores
amb la més entranyable placidesa?
És un silenci càlid, vehement,
un silenci d'amant,
d'adulteri tendríssim,
de parella que es besa per primera vegada.
És un silenci
que se m'arrapa al cor
per dir-me amb veu molt baixa els seus secrets
que mai no puc entendre.
Però, d'on ve? Quins fils el trenen?
Jo només sé que em cal per sobreviure.
Mes, també crec que ell viu sols per a mi.
¿Potser és que som una mateixa cosa,
un glop de vida
vestit amb els colors de cada instant?
No ho sé, no vull ennuegar-me amb més preguntes.
Em mullo els llavis amb els seus petons,
i li dic, gràcies!




Esther Martínez-Pastor. Fa deu mil anys. 2003

Pròleg: Miquel-Lluís Muntané

13 d’abril 2018

Allò que el vent no s'endurà

    L'Amor és l'essència, la més subtil de les energies,
que es flaira arreu de l'univers, i el sustenta.
                                                           Joan Estruch


El dia que travessem aquell horitzó de Llum,
el vent s'endurà paisatges, s'endurà el pol·len del temps,
el tel de núvols i boires, la flaire dels verds novells,
la flor que enjoia la terra, la pols de tots els camins...

S'endurà, a coll, per bagatge, el nostre mantell de foc
que ens embolcalla, latent, com un amant delerós.
S'endurà els plecs de la pell, la calidesa del sol
i les ombres fugisseres d'aquell ahir tan llunyà.

Mes el vent, malgrat la força i la seva plenitud
no podrà mai arrencar-nos les clarors del sentiment:
l'amor que brolla tothora, el plaer d'una besada,

les llàgrimes de tendresa fixades en nostre esguard,
el somni de cada dia i el despertar de la nit,
el ressò d'unes paraules enceses de dolç embruix...

El vent mai no s'endurà el miracle de l'Amor!




Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
Pròleg de Josep Colet i Giralt

14 de setembre 2017

Recepta de cuina

                                  A Elisabeth Hangertner


Afegir una mica de sal cada dia,
fer la pasta amb la farina de les hores,
emmotllar-la sens que quedi
un sol grum o problema.

Posar una copa de passió,
afegir-hi les espècies dels somnis,
treure l'all de l'angoixa,
posar el llorer de les idees.

Que no manqui el julivert de l'esperança,
l'aroma d'un bes de canyella,
la calidesa amorosa del tacte,
la temperatura del cor.

Remoure la cassola amb una abraçada,
tastar la salsa amb una besada,
deixar que bulli lentament
amb la tapadora de la confiança.

Parar la taula amb estovalles
i ornaments festius de litúrgia
i en un gerro d'aigua
les flors del desig.

Il·luminar amb llum càlida
les pupil·les dels ulls, sens pressa,
gaudir amb tot els sentits,
de tota la intimitat que el cor us demani.



Assumpció Forcada. Fotosíntesi. 2004

Pròleg: Carles Duarte.


03 de març 2017

Una terra

Matins, aurores de la terra meva!
¡Quina delícia més tendra es don,
quina esperança la claror difon
en les aurores de la meva terra!

Migdies càlids, madurats de llum!
En la fadiga de la son menuda
doneu repòs a l'enyorança muda,
migdies meus que maduren de llum!

¡Oh, melangia de les tardes altes,
quan es redossen amb el vent secrets
auguris d'ombra i pensaments quiets
al clar silenci de les tardes altes!

Capvespres meus amb la preguera greu
d'una campana lluminosa i alta:
recolliu l'ombra que revé i s'exalta,
vespres sagrats com la preguera greu.

Per tu la nit, oh terra meva, viva,
dormida tota en un silenci rar:
per fer-te plena i rediviva encar,
per tu la nit i l'esperança viva!



Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

Pròleg: J.M. de Segarra; S. Espriu; J. Bofill i Ferro,
i V. Llorca

25 d’octubre 2015

Si parlo dels teus ulls

Si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò

profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò

platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò

melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,

del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.




Miquel Martí i Pol. Si esbrineu d'un sol gest, 1976,


dins de l'antologia:


Amb els ulls oberts, 1999


14 de juliol 2015

Veu

Al cor del vespre lent,
quan el pollanc s'adorm
i els ulls s'han deseixit
del tremolor de l'aigua,
com silenci de pedra
s'imposa aquella veu.

Parla com una mà
que empelta calidesa
sens mesura de risc
en una galta freda.





Lluís Calderer. Mentre la pols es mou. 1995

21 de març 2015

Cloqueja el temps

Cloqueja el temps per les canals del record.
Recargolat talismà magnèticament il·luminat
per l'obagor càlida de les hores.

Com una claror malva-daurada

contra el color de mercuris oxidats,
guillant d'aquest món habitual
cap a les jungles més denses del cor:
escriure,
amb l'exquisida cal·ligrafia d'una esponja desarrelada.



Miquel López Crespí. Planisferi de mars i distàncies ; Planures de sorra, 1996



07 de juliol 2014

La poesia de Gaspar Jaén

With a touch of red
La poesia de Gaspar Jaén s'alça amb versos fets de palmeres
amb una necessitat d'expressar amb contenció i radicalitat,
amb calidesa i contundència, amb la paraula viva i la cisellada,
unes vivències íntimes, en un temps i un país, amb una
necessitat expressiva que troba el seu semblant en la poesia
d'Estellés. Perquè generacions futures, potser més lliures,
sàpien d'unes veus, d'uns entre tants ciutadans de dúctil
territori, que cantaren l'instant i el temps. Com ens ensenyà
Hölderlin: "Was bleiber aber, stifen die Dichter. Allò que
queda, però, ho funden els poetes." 



[Fragment]


Alexandre Bataller Català, dins 
Reduccions, núm. 95

13 de juliol 2012

Dona que mol gra

Terracotta del s. V aC.
Atenes. Museu Nacional

Les ombres del captard couen el pa
d'aquest silenci a estones tan difícil.
Quan tot s'assembla a tot, la teva mà
retalla, en la grisor d'aquest monòton
vaivé del pensament, els quatre gestos
precisos i senzills perquè tot torni
a ser essencial: la llenya, el foc,
el llibre inacabat, l'hora dels bous.

De lluny estant, el fumerol galleja
i escriu, pels tenderols, que no hi ha res
d'efímer, si tu vols.


Domini càlid.

Jacint Sala. Filferros de llum, 1994

23 d’abril 2012

Un vell plàtan, des del carrer

Un instant de tendresa, molt intens
i sobtat com un xàfec, que t'agafa
al bell mig del carrer i fa parar
l'home enfeinat que ets ara, i t'adones
-et puja de l'estómac, no tens aire-
que el teu pou no té fons fins a la mort
i no era això el que tu volies, no,
i et retrobes infant i et venen ganes
d'algú que et permeti refugiar-t'hi
suaument i càlida, sense amor.
I retrobes els teus ulls a les fulles
del plàtan. I reprens a caminar.




Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2011. 2002