Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris capbussó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris capbussó. Mostrar tots els missatges

19 de maig 2019

Cançó de l'estrella de mar

Recordo la calda, al cel, aquell any,
les nits xafogoses, l'estiu irritant.
I a sota teníem un gran oceà...
Vaig dir, decidida: «no es pot aguantar!».

Em vaig deixar caure, estrella fugaç,
quan vaig capbussar-me... que freda que estààà!
Però vaig anar enfonsant-me i vaig acabar
com tantes estrelles al fons de la mar.

I ara il·lumino el meu veïnat;
els caps de setmana muntem tots un bar:
el nostre DJ és un calamar
i el pop és qui guanya jugant al billar.


Música: El poll i la puça



Capicua : 12 poemes amb animals per llegir i cantar. 2016
Text: Salvador Comelles
Il.: Mariona Cabassa

30 de juny 2018

A la vora de la mar

A la vora de la mar
ens agrada estiuejar.
Allí la brisa refresca
i a tothora pots nadar.

De bon matí, els para-sols,
com bolets multicolors,
s'escampen arrenglerats,
formant rogles o aïllats.

Les tovalles, com estores,
són pedaços en la platja,
amb teles de molts colors
perquè l'arena molesta,
als uns massa, i als altres... poc.

Braços que esquitxen dins l'aigua,
cames esteses al sol,
cossos que boten les ones
o es capbussen en un crit.

Quan les ones són molt altes
resulta ben divertit!




Poemes a la carta. 2011

Poemes: Fina Girbés
Il·lustracions: Eider Eibar

06 de desembre 2017

L'olivera

Olivera en roca eixuta
i tronc vençut.
Del teu fruit petit i pinyolat
quant d'oli en surt!





Mireia Esteva Saló. Capbussades = Zambullidas. 2014

Traducció: Orlando Guillén
Pròleg: Andreu Subirats

28 de setembre 2017

Islàndia

Poeta,
et capbusses dintre de la mar;
el teu pensament,
com una gran dorsal oceànica,
fricciona realitat i somnis,
d'on surt magma interior,
emergint com illa solitària
en cada poema.




Assumpció Forcada. Immunitat. 1990

Pròleg de Jordi Pàmias.

19 de desembre 2015

Hiverns suaus

per la cançó
de cada ocell lliure en el blau,
una ànima que faci via amb ell.
ANNETTE VON DROSTE-HÜLSHOFF

Va arribar amb un vent fred de terres nòrdiques
a aquests hiverns suaus mediterranis.
La van veure voltant per tot l'estany,
tranquil·lament, amb ànecs cullerot
i va desconcertar els observadors.
Van convenir els experts que un capbussó
gris com aquell és molt estrany que es vegi
per unes terres tan meridionals.
Ningú no es va explicar com va arribar
una femella així, sense bandada.
Era un exemplar vell que van pensar
que tal com va venir se n'aniria,
i més d'algun sentimental va dir
que baixaria el grup per recollir-la.
Aquell hivern benigne els vilatans
van apropar-se al llac per contemplar-la.
La primavera va arribar de pressa
i va fer un niu de branques sobre l'aigua,
ocult enmig dels joncs i de les cintes.
Tots els nens i nenes de l'escola
van apropar-se a veure-la pescant:
capbussant-se dins l'aigua amb el seu bec
curt i esmolat treia peixets de plata.
L'estiu va anar arribant des de ciutat,
i aquest ocell estrany es va tornar
l'autèntica atracció pels nouvinguts,
sempre sola, nedant lluny de les barques.
Pacífica i tranquil·la, no sabem
si trobava a faltar membres semblants
de la mateixa espècie, o si enyorava
aquells països bàltics que covaven
el seu plomatge gris dins de la closca.
Un dia qualsevol d'un nou hivern
no la van veure més voltant pel llac,
potser va migrar al nord per retrobar
tots els companys que va deixar-se enrere,
perdent-se per Europa, com records,
o es va enfonsar a l'estany i, ja sense esma,
no va poder sortir a la superfície.
Va descobrir que amb un hivern suau,
potser, n'hi havia prou per cada vida,
que es feia breu com la felicitat.



Alexandra March. Hiverns suaus. 2005

Edició: Jordi Julià Garriga