Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conèixer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conèixer. Mostrar tots els missatges

21 de febrer 2024

Triomf del present

Després de tants d'anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d'uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d'antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s'acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
—a despit de la por i de l'experiència—
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.


Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

31 de gener 2024

L'ofici de viure

L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.

El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.

El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.

No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.


Carme Romia. El viatge. 2020

Pròleg de Gabriel Pena i Ballester

03 de gener 2024

El soldat

No em coneixes ni et conec.
Vens armat d'una altra terra
i t'han dit, perquè ets soldat,
que has de venir en so de guerra.
Als ulls portes l'enyorança
dels teus paisatges llunyans;
deus pensar en la teva amiga,
en els pares i els germans...
A mi també em passaria,
si me n'anés lluny d'aquí
obligat per la consigna
MATAR O MORIR!

No, i no! No volem guerra!
volem que no tirin bombes,
sinó flors, els avions;
que els tancs vagin a la Rua;
que es rovellin els canons,
i que les metralladores
marquin un compàs de vals,
mentre els científics s'afanyen
per trobar remei als mals!
Au, soldat! val més que seguis
i que arrambis el fusell!
Vine a menjar pa amb tomàquet
i pernil, i vi novell!



Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

30 de desembre 2023

Maneaba

el vell aprengué l'ofici del pare
i aquest del pare de son pare.
La construcció de la maneaba
requereix la invocació
dels esperits dels avantpassats
per entramar la comunitat
a tots els exilis i claudicacions
i enastar la docilitat
fins a l'entranya d'un poble

tres mil anys uns
sense conèixer
els europeus.
I els altres
sempre conquerits
per fenicis i cartaginesos
romans i àrabs
jueus i catòlics
catalans, castellans, alemanys...

Amb la desconfiança
que afona
es fa paret i mur
per deixar enrere
tot el perill
de la novetat de l'aliè.

Preservant els reductes
d'allò que ens defineix
de la supervivència
a través de la religió
de la xulla i del saïm
nodriment i vestigi
sustentador gloriós
i ànima de la comunitat


p. 41-43 (continua fins la pàgina 50)



Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015

12 de desembre 2023

Avis

Vine, nen,
queda't amb nosaltres,
als pares, saps?,
els cal rondar sols aquesta nit.
Ells, saps?, necessiten
contar-se coses que ja saben.
Soparan, ballaran i potser
agafats de les mans
es miraran com abans d'obrir tu els ulls.
La música els durà
on es van trobar un dia
i varen fer promeses
i parlar de tu
sense conèixe't.
Vine, nen,
que els pares avui
han de renovar juraments
agafats de les mans.



Joan Asbert. Poesia en models. 2015

Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014

10 d’agost 2023

L'antiga paciència

                            A la meva mare

Tu que coneixes l'antiga paciència
de desfer tots els nusos de la corda
i puges un pollanc zíngar vingut
a créixer enmig del cossi dels clavells,
deixa'm que senti en tu, com l'apagada
cantarella del mar dins la conquilla,
la veu de casa que el temps ja perdut
ha convertit en cendra.
Però és cendra de pa fosc i sagrat
—aquell que tu nodries amb l'alè
al forn obscur de la guerra— i ostenta
per sempre, eterna, en ella la filigrana
d'aquells teus cirerers arrabassats.
L'alegria, però, torna a aixecar la cresta
de puput als poblets desolats,
com el lilà que creix darrera teu
poc a poc, baluard de la massacre.
Recull encara i sempre el pidolant
niu abatut pel vent esquerp de març
i adoba les escretlles de la quilla.
No es queda sense casa aquell que escolta
al cap-al-tard la teva veu de conquilla.


Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira

30 de juny 2023

Perquè dir res

Perquè dir res sobre allò que ja coneixem o sobre afanys quimèrics?
A la fronda dels bedolls, vora el riu, m'he aturat a escoltar el silenci.

I he sentit parlar el silenci.




El laberint del cal·lígraf, VI


Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022

Pròleg de D. Sam Abrams

14 de maig 2023

Un tren

Quan he despertat, he vist el mar,
una mar llisa, suau, tacada per la boira.
T'he mirat i dormies, el cap damunt meu,
amb la penyora d'una nit al nord,
fugaços, tots dos, com en un somni pàl·lid
que es nega a desaparèixer en la vigília.
He vist un llac fumejant, alzines altíssimes
i la grogor d'un paisatge que espera la neu.
Abans d'adormir-te m'has demanat
si podríem viure al bosc, tu i jo.
I hem rigut perquè és impossible
pensar en els dies que seran, les nits
que hem de conèixer, la sang frisosa.
T'has despertat al final del trajecte
amb els ulls cap a mi, els llavis oberts.
Hem fet tot el que volíem fer?,
et deman. I tu dius: hem tingut sort
d'agafar aquest tren, no fem tard.




Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P 35

19 de gener 2023

empelt

       Il pensa qu'il en allait du monde des hommes comme
      de la botànique. À la fin, une espèce prenait les pas
      sur l'autre... 

                                                     Leïla SLIMANI


com un empelt / enraone amb les plantes
plançó secret / que escolta ple sa mare
amb solitud / amb la terra en saó

a mi em conec / en el reflex del verd

com més l'entenc / més llum i saviesa



Pasqual Mas. Geòrgiques. 2022

XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira.

23 de desembre 2022

El cor de pa

La vaig conèixer ahir.
És rossa i espigada,
té uns ulls color de nou
com un somni despert.
La seva veu té tonades diverses.
Ara esponja les notes
punxant la pols de l'aire,
ara s'ajup, velada
de misteris en cercle.
La seva veu té color d'ametista.
Hem parlat del seu art.
Fa escultura de ferros,
de ferros vells.
Figures rovellades
i algun llampec lluent
d'un tros de níquel
incrustat a la carn
del ventre o de la cama,
perquè destaqui més 
la fecunda nuesa.
És una dona de contrast.
Escultura retorta i veu sense cap corba.
Velada de sublim.
Estirada de somnis.
S'ha fet la meva amiga.
Avui,
inesperadament,
m'ha portat una ofrena.
Un pa olorós, calent d'una fornada
que ella havia pastat
amb les mateixes mans que retorcen el ferro.
He plorat d'emoció continguda,
perquè aquell pa
tenia forma de cor.


                            Oakland, 1974

                            [inèdit]



Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010

Selecció de poemes Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició Lluís Lucero Comas

Epíleg Roser Castaner Bachs.

04 de novembre 2022

Sentits

No en sé gaire de poemes,
ni dels seus aliats els versos,
tan sols conec les paraules
que m'arriben en repòs,
en el repòs de la tarda
sota el sol calent d'hivern.
Els últims raigs atrapats
a l'estany del meu jardí
no volen ser rebutjats.
Amb ells s'escolen alguns
mots divertits barrejats
amb diversitat d'apunts,
que la ment distribueix
per enriquir els sentits.



Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

08 d’octubre 2022

De saber que us han entrat a casa

El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són
       JOSEP PALAU I FABRE



De saber que us han entrat a casa, potser encara hi són,
i no poder demostrar-ho. De saber que us volen temptar
a caure
en l'àpat més daurat: la fam per conèixer-ho tot.
De saber que us reclamen un canibalisme que els devori.
Ossos maxil·lars produint música enrampada.
A degustar el plom.
A envejar l'anatomia plàstica.
A mossegar la llengua bífida.
A fer que cantin, que parlin
tot subvertint l'alfabet esclau dels seus programes.
A fer que cantin, que parlin
i us supliquin que són allà, només allà.
Com a menú per a vosaltres, carn magra.
I després sí: restar dins vostre
com l'absència després del banquet
que el vostre estómac no podrà digerir.



Raquel Santanera Vila. De robots i màquines o un nou tractat d'alquímia. 2018

Il·lustració: Ester Torrents Vila
Epíleg: Héctor Mellinas

VII Premi Pollença de Poesia, 2017

17 de setembre 2022

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

17 de juliol 2022

L'amor que crea

Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.


Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

11 de juny 2022

De rerum natura

Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l'estructura tridimensional dels silicats,
l'acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè dels seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil·la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant i es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.



Àngel Terron. Iniciació a la química. 1977

29 de març 2022

L'amistat

Escolte les teues mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí, desterrant el teló de la boira.
Sempre junts,
camarades de collita durant el dia,
i de tabernes durant les vesprades.
Les nostres vides van créixer èbries,
junt al vi dels altars de cristall. Juntes.

I la teva màgia, amic, mai mor.
Mai mor en un mar que oneja,
ni en un hort fred sense llum,
perquè sempre viu amb un sempre.
Sempre.

I el dia que com a ceps,
ens arrenquen de la terra que adorem,
no morirem, mai morirem.
Llavors i arrels als talons...
avançant sempre.

Escoltes?
Senc les teves mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí,
inventant un estel en una nit,
i un fanal a les coves que em tanquen.
Et conec.
Conec el teu «mai» als racons,
i el teu sempre a les planures.

I el dia en què ens arrenquen,
de dolor les sabates,
besarem la nostra terra,
llavors i arrels a les soles...
avançant sempre...


Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999

Finalista al premi de poesia en català
al Certamen Literari de la Universitat Politècnica de València.

21 de març 2022

Si puc

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l'escata de sol
que et vibra en aquesta ungla,
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d'una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?


Gabriel Ferrater

Les dones i els dies, 1968 [Menja't una cama, 1962]

08 de març 2022

L'hora que floria la carbassera al sostre de la cabana

És l'hora que surten les flors de carbassera
i s'enfilen al sostre de la cabana, al captard.
Quan la mare veu aquella flor,
que surt pel sostre de palla,
va a buscar aigua.

Aquesta flor tan blanca
és la flor de la mare.
La flor que ella coneixia tan bé
i que floria cap al tard.

En aquella hora de la flor
tot el que preparava: l'arròs blanc,
o el negre, tot era bo.

La flor que floria plàcidament.
Fins i tot el que quedava al fons del plat,
que en fèiem sopa d'arròs,
també era bo.

La flor de carbassera és la flor de la mare.




So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017

Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung OK i Hermínia Mas

21 de setembre 2021

Llavors

 "If you're looking for love, honey, I'm tougher than the rest"
                                 Bruce Springsteen


Llavors devia tenir dotze anys,
un dia i set mesos quan
el futur era una porteria
de futbol i el món
acabava al 28 baixos
del carrer de l'Alzina,
on fèiem la innocentada
de trucar i arrencar a córrer.
Llavors, no m'imaginava
ni el gust dels teus llavis
ni el color dels teus ulls,
i l'única música que coneixia
era la de Duncan Dhu.


Daniel Ruiz-Trillo. Suaus. 2019

23 de juliol 2021

Les dones de la infància

Era un nen, i ho recordo: aquella finestra,
d'on sovint m'abocava a mirar el corraló
abocant-m'hi com a una pedrera,
sota els arbres d'un migdia fosc.

Voravia, pedrís, i l'esglèsia a mà esquerra
amb les cúpules altes, portals soterrats,
i els pollancs ben tofuts, d'ombra espessa,
protegint el muret des del cap al xamfrà.

I darrere la tanca els camins que es perdien,
que semblaven anar a l'abandó d'uns jardins.
I aquell lloc era tot un enigma
quan s'omplia d'un món femení.

Al capvespre, una colla de gent coneguda
visitava les noies, tota una munió,
i els lilàs ja florits, amb les fulles,
pinzellaven els seus finestrons.

I les dones més grans, excessives, bramaven
indignades, furioses: i anaven entrant
palplantant-se a les portes, com arbres
dels vorals dels parterres urbans.

De vegades calia alçar celles esquerpes
i aguantar un piupiueig de flagells, però més tard
veure com la passió és una ciència,
com l'elogi és la gesta més gran.

Totes elles, les sento, presències fugaces
que han trobat l'altra riba ─que poc les conec;
tot passat, vull donar-los les gràcies,
sí, i a totes, per tot el que els dec.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala