Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris costes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris costes. Mostrar tots els missatges

18 de juny 2021

el somni

el somni és un bombardeig allunyat. les arrels de l'arbre creixen
sobre la destrucció de la ciutat, somia (l'arbre) aquest bombardeig,
allunyat en el temps

la saba, l'esquirol, ignoren el que conec: que el bosc creix sobre
les runes d'una ciutat arrasada

un cor somia com els arbres somien: a Bagdad-Vietnam, a les
emmoquetades muntanyes afganeses, a les costes de Galícia,
a Hiroshima

   
                                               (Charenton, 2004)


Chus Pato. 2020

Il·lustracions: Alba Rivadulla.

27 de maig 2021

El camí

Saltant turons, solcant cingleres,
quan fa la recta o als revolts,
com una cinta, el camí serpenteja
i avança i no s'atura enlloc.

Seguint les pautes de la perspectiva,
enllà d'on va envoltat de camps,
el paviment de pedra hi corre i gira,
sense aixecar ni pols ni fang.

Ara travessa per la presa,
sense ni atalaiar l'estany
que una colleta d'ànecs ara creua
d'un cap a l'altre, en diagonal.

Solcant baixades, solcant costes,
tirant pel dret, sempre endavant,
potser com a la vida ve que ens toca
anar més lluny, pujar al més alt.

Enmig de fantasmagories
i dels espais i dels instants,
enmig de traves i d'ajuts benignes,
la vida corre a on vol anar.

I on vol anar, d'hoste o a casa,
és a perviure i viure en fi
com reviu un revolt en la distància
seguint la traça del camí.

1957


Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala


19 d’abril 2020

El verd s'estimba

                           Costa Nord


El verd s'estimba
al mar des de les penyes.
Torno al meu dia
saciat de bellesa
mentre la boira escampa.



Primavera



Jordi Sala. L'instant obert. 2015


Pròleg: D. Sam Abrams

28 de desembre 2019

Tsunami

                    poema de quatre tankas

Un gran tsunami
em sacseja, ferotge.
Sota l'onada.
la meva ment deslliga
els fils de l'equilibri.

Núvols d'escuma
desdibuixen la cara
dels meus desitjos,
i nedo a la deriva
lluitant contra les ones.

Extenuada,
ja sóc arran de costa.
La ment s'agita
enmig la platja nua
i em parla amb un silenci.

De nou relligo
tots els fils del meu ésser!
Mentre, l'onada
del gegantí tsunami
es va enfonsant, vençuda!



Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt

27 de juliol 2018

D'aquesta costa

D'aquesta costa brava i retallada
per les crestes marines de l'escuma
i les pinedes verdes que es decanten
ran de penya-segat amb una escorta
de peixos i gavines, en preservo la llum,
en preservo la fràgil consistència
de blaus i verds, els vells fonolls marins,
els tamarius i el bàlsam de les roques.
D'aquesta costa brava i retallada,
preserva'n, tu, la llum que jo no puc,
preserva'n, tu, els marges de turquesa,
preserva'n el que queda perquè mai
ningú l'esborri amb la devastació.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

11 de gener 2014

Places de mans

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I soc passeig obert a la ciutat
que has inventat, perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

20 de juny 2013

La ginesta

Floriu, floriu, ginesteres,
dalt dels monts, davant del mar,
enceneu-vos com fogueres
al sagrat de cada llar.

Les fogueres catalanes
ja flamegen dalt del cim:
són les flames sobiranes
d'aquell foc que tots tenim.

Per la costa, a grans esteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles són enceses,
totes flaire i sense fum;

Una llum que llença flaire
des dels monts avall del mar,
i de l'aire en fa el nostre aire
que és tan bo de respirar.

En la flor de la ginesta
Catalunya m'ha parlat;
m'ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.



Joan Maragall, "La ginesta",  Ilustració Catalana, 29.05.1904


31 de maig 2012

La mar

Els noms de lloc ens parlen de...

La mar, en el seu contacte amb la terra, forma aquesta línia
atzarosa que anomenem costa. Cales, penya-segats, platges
i ports naturals han inspirat el nom de diversos pobles
costaners. Els topònims Palamós i Pals ens recorden els palus
o "aiguamolls" (actuals o antics) del nostre litoral. Els canyars
o canyets, propis dels ambients costaners inundats, són
presents als noms d'Alcanar i de Canet de Mar. D'altra banda,
també hi ha topònims litorals que s'inspiren en les feines de
la mar, com l'Almadrava (un art tradicional de pesca de la
tonyina) i Calafat (l'ofici antic d'impermeabilitzar les barques
de fusta).

Mots amb arrels, 2005

22 de març 2010

Desitjo

IMG_5782-1

Desitjo
que vegis, com jo,
la claror de la costa
dibuixada contra el cel.
És cap a tu que jo meno el meu vaixell
en el brogit caòtic de la nit.
És cap a tu que jo meno el meu vaixell
amb timó de pur cristall.

Quina costa, preguntes, és la que més m'estimo,
quin món, quin sol,
quina muntanya, quin bosc,
quin espai, quina terra,
quin nom, quina empara, quin port?

L'ona vers ta platja
mormola ara també ma resposta,
mormola com el vent en la vela:
Ets tu, ets tu, ets tu...


Bo Setterlind. Poetes suecs del segle XX, 1995 
Tr.: Lluís Solanes