En la llei i en el pacte
que sempre guardaràs,
en la duresa del diàleg
amb els qui et són iguals,
edifica el lent temple
del teu treball,
alça la nova casa
en el solar
que designes amb el nom
de llibertat.
(Fragment de La pell de brau)
Salvador Espriu. Antologia poètica, 1978
Ed.: J.M. Castellet
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diàleg. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris diàleg. Mostrar tots els missatges
01 de maig 2018
En la llei i en el pacte
Etiquetes de comentaris:
Arnould [Anne],
diàleg,
Espriu [Salvador 1913-1985],
fotografies,
lleis,
llibertat,
pacte,
poesia visual,
solars,
treball
06 d’octubre 2017
Rescat de vida
Podries ajudar-me, pensament...
Esther Martínez-Pastor
Quan són les tardes escapçades
per l'hora fosca i ploren degotalls
de fulles seques,
vull trepitjar la pluja que m'empeny
el pensament, per evocar
tots els murmuris del silenci.
Tots jauen dintre aquest bressol
del vell diàleg
que ens han robat la veu i l'artifici
del nou progrés.
Embriagats per tants d'avenços,
l'orgull és flama
que fa bullir ments indefenses.
Però una mà furtiva
d'anhels interiors vol engendrar,
dintre dels ulls,
l'art de les postes de tardor.
I aquell calfred de trepitjar les fulles
potser farà cantar la muda llar.
I tal vegada ens torni els mots
que vàrem perdre
i rescatem mortes paraules
encara vives sota el pensament!
Carme Raichs. Mosaic poètic, 2003
Pr.: Josep Colet i Giralt
Intr.: Montserrat Gibert i Llompart
Esther Martínez-Pastor
Quan són les tardes escapçades
per l'hora fosca i ploren degotalls
de fulles seques,
vull trepitjar la pluja que m'empeny
el pensament, per evocar
tots els murmuris del silenci.
Tots jauen dintre aquest bressol
del vell diàleg
que ens han robat la veu i l'artifici
del nou progrés.
Embriagats per tants d'avenços,
l'orgull és flama
que fa bullir ments indefenses.
Però una mà furtiva
d'anhels interiors vol engendrar,
dintre dels ulls,
l'art de les postes de tardor.
I aquell calfred de trepitjar les fulles
potser farà cantar la muda llar.
I tal vegada ens torni els mots
que vàrem perdre
i rescatem mortes paraules
encara vives sota el pensament!
Carme Raichs. Mosaic poètic, 2003
Pr.: Josep Colet i Giralt
Intr.: Montserrat Gibert i Llompart
Etiquetes de comentaris:
actituds,
ajuda,
art,
diàleg,
fulles,
indefensió,
Martínez-Pastor [Esther],
orgull,
pensament,
pluja,
poesia del pensament,
poesia tardoral,
progrés,
Raichs [Carme 1942-],
rescat,
silenci,
tardes,
tardor,
ulls,
vida
30 de juliol 2017
El poema de l'optimisme té tres temps
El primer és el pròpiament narratiu ja que parla del passat
En el temps dedicat al present la narració cedeix al diàleg ja que amb
algú present sigui home o Déu no es pot parlar en tercera persona;
només es pot escoltar, dirigir-li la paraula
Pel que fa al temps del futur domina el llenguatge del cor ja que hom
capta allò futur només quan pot dir nosaltres
Santi Pau. Mai donada per certa del tot, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 83 (setembre 2005), p. 93
En el temps dedicat al present la narració cedeix al diàleg ja que amb
algú present sigui home o Déu no es pot parlar en tercera persona;
només es pot escoltar, dirigir-li la paraula
Pel que fa al temps del futur domina el llenguatge del cor ja que hom
capta allò futur només quan pot dir nosaltres
Santi Pau. Mai donada per certa del tot, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 83 (setembre 2005), p. 93
Etiquetes de comentaris:
cor,
diàleg,
escoltar,
futur,
llenguatges,
nosaltres,
optimisme,
passat,
Pau [Santi 1947-],
poesia,
present,
temps
12 de gener 2017
Oda a Catalunya des dels tròpics
Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...
Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
....
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...
República Dominicana, 1940
Fragments
Agustí Bartra, dins,
Nova antologia de poesia catalana. 2013
Edició: Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila
d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...
Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
....
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...
República Dominicana, 1940
Fragments
Agustí Bartra, dins,
Nova antologia de poesia catalana. 2013
Edició: Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila
Etiquetes de comentaris:
actituds,
Bartra [Agustí 1908-1982],
Catalunya,
diàleg,
diàlegs,
escumes,
flors,
futur,
imatges,
lluminositat,
odes,
orfeons,
pàtria,
persones,
República Dominicana,
rostres,
ulls,
veu,
vigoria,
zenit
23 de gener 2016
16
Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat d'escoltar;
recórrer totes les rutes
entre paisatges que foren,
són i seran testimonis
de la teva inextingible
capacitat de diàleg;
veure't venir pel carrer
on cada vespre ens trobàvem
(en apropar-te, s'anava
fent perceptible el somriure)
i tornar a sentir la teva
eterna set de lliurar-te.
Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat de ser tu.
Feliu Formosa. Cançoner, 1999
per a la teva infinita
capacitat d'escoltar;
recórrer totes les rutes
entre paisatges que foren,
són i seran testimonis
de la teva inextingible
capacitat de diàleg;
veure't venir pel carrer
on cada vespre ens trobàvem
(en apropar-te, s'anava
fent perceptible el somriure)
i tornar a sentir la teva
eterna set de lliurar-te.
Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat de ser tu.
Feliu Formosa. Cançoner, 1999
Etiquetes de comentaris:
Beth,
cançons,
canvis,
diàleg,
escoltar,
Formosa [Feliu 1934-],
paisatges,
rutes,
somriure
22 de gener 2016
Ara
Ara que la poesia catalana no té cap tendència
particularment dominant, es pot acarar
-sense la fe mística de Maragall ni la
voluntat estilitzadora de Carner, sinó
amb la voluntat de diàleg alhora amb
el substrat dels clàssics medievals,
vehiculats per Foix, i la postulada
herència de la poesia anònima-
amb aquell nervi fondo on el llenguatge
ens duu a les envistes de l'aiguaneix
dels mots afaiçonats en versos.
(Fragment del pròleg)
Pere Gimferrer, dins,
Albert Ubach. Missa pro Carnavale Mortis. II. Kyrie, 2001
particularment dominant, es pot acarar
-sense la fe mística de Maragall ni la
voluntat estilitzadora de Carner, sinó
amb la voluntat de diàleg alhora amb
el substrat dels clàssics medievals,
vehiculats per Foix, i la postulada
herència de la poesia anònima-
amb aquell nervi fondo on el llenguatge
ens duu a les envistes de l'aiguaneix
dels mots afaiçonats en versos.
(Fragment del pròleg)
Pere Gimferrer, dins,
Albert Ubach. Missa pro Carnavale Mortis. II. Kyrie, 2001
Etiquetes de comentaris:
aiguaneix,
Carner [Josep 1884-1970],
clàssics,
diàleg,
energia,
Foix [J. V. 1893-1987],
Gimferrer [Pere 1945-],
Maragall [Joan 1860-1911],
poesia catalana,
Ubach [Albert]
25 d’octubre 2015
Dona'm la mà
Dona'm la mà,
ara que estem junts.
Ha acabat de ploure,
el sol dialoga amb els núvols,
gotes de llum
dibuixen geometries
a les lloses fredes.
Quan s'obre la finestra
entra l'aire humit.
Els arbres es van daurant,
cauen les fulles mortes.
Tot és al seu lloc,
com sempre.
Tercera visió, I
ara que estem junts.
Ha acabat de ploure,
el sol dialoga amb els núvols,
gotes de llum
dibuixen geometries
a les lloses fredes.
Quan s'obre la finestra
entra l'aire humit.
Els arbres es van daurant,
cauen les fulles mortes.
Tot és al seu lloc,
com sempre.
Tercera visió, I
Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006
Etiquetes de comentaris:
aire humit,
ara,
arbres,
Costa-Gramunt [Teresa 1951-],
diàleg,
dialogar,
dibuixar,
finestres,
fulles,
geometries,
gotes,
llum,
mans,
núvols,
pluja,
sol,
visions
25 de maig 2014
Introducció
Salvador Espriu ens ha llegat un món
literari bastit al voltant de tres mites:
Sinera (Arenys de Mar), amb el seu
entorn de poble mariner i l'àmplia i
diversa galeria de personatges que li
donen vida, que literaturitza la Catalunya
profunda; Lavínia, que mostra més
aviat la vida burgesa de l'urbs (Barcelona)
i de Catalunya amb els seus conflictes
quotidians i polítics, i Sepharad (la
península Ibèrica), que denuncia, a partir
d'alguns paral·lelismes amb la història
del poble hebreu, les lluites civils i
les conseqüències subsegüents. En definitiva,
una crida a la tolerància, al diàleg, al
respecte i a la pau, des de la responsabilitat
i l'autoexigència.
(Fragment)
Introducció i antologia: Antoni Prats
Salvador Espriu. Poemes i narracions, 2012
literari bastit al voltant de tres mites:
Sinera (Arenys de Mar), amb el seu
entorn de poble mariner i l'àmplia i
diversa galeria de personatges que li
donen vida, que literaturitza la Catalunya
profunda; Lavínia, que mostra més
aviat la vida burgesa de l'urbs (Barcelona)
i de Catalunya amb els seus conflictes
quotidians i polítics, i Sepharad (la
península Ibèrica), que denuncia, a partir
d'alguns paral·lelismes amb la història
del poble hebreu, les lluites civils i
les conseqüències subsegüents. En definitiva,
una crida a la tolerància, al diàleg, al
respecte i a la pau, des de la responsabilitat
i l'autoexigència.
(Fragment)
Introducció i antologia: Antoni Prats
Salvador Espriu. Poemes i narracions, 2012
Etiquetes de comentaris:
autoexigència,
Catalunya,
diàleg,
Espriu [Salvador 1913-1985],
lluites civils,
pau,
Prats i Gràcia [Antoni 1946-],
respecte,
responsabilitat,
tolerància
05 de setembre 2010
XXVI. Poètica o vell manual pràctic
En els diàlegs entre jo i els meus déus,
no sóc conscient de cultivar la parenta pobra.
La interpretació del món
ens porta a paradoxes i ambivalències
que resolem, a efectes pràctics,
amb els estris que utilitzem.
Pintors o poetes, semblem monjos
que interpreten, mans closes, el Tao te King.
Antònia Arbona. La veritat i el límit, 2007
no sóc conscient de cultivar la parenta pobra.
La interpretació del món
ens porta a paradoxes i ambivalències
que resolem, a efectes pràctics,
amb els estris que utilitzem.
Pintors o poetes, semblem monjos
que interpreten, mans closes, el Tao te King.
Antònia Arbona. La veritat i el límit, 2007
Etiquetes de comentaris:
Arbona [Antònia 1970-],
consciència,
diàleg,
límits,
paradoxes,
poesia de la reflexió,
poesia monacal,
poesia sostenible,
Santandreu [Jaume 1938-],
veritat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)