Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dolor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dolor. Mostrar tots els missatges

23 de febrer 2024

Prec intemporal

El vell que ha hagut de recordar
els seus amics que mai no van tornar dels camps,
és el pare. Ha plorat als meus braços
amb llàgrimes de sang. Li he promès un poema.

He rebutjat el dol habitual,
he deixat que el meu dolor desconsolat vagaregés entre els llibres

i he demanat als àngels efímers
que giressin cua cap a la via làctia.

Aquest vell ha lluitat per recuperar
el títol de propietat d'un tros de terra envaït
de cards a Transsilvània,
un bancal erm de pedruscall,
com si ens hi anés la vida,
el meu vell supervivent de diverses guerres
que cantava quan no es trobava bé,
cantava sol a la nit,
assegut al peu de la noguera,
el pare, inclús mort,
em sent, aleshores, escolta,
et demano que t'agafis als llimbs,
com cada any,
no et moris,
ara no,
no en aquest món on fins i tot els nostres morts
estan en perill.



Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor
Pròleg de Carles Duarte

31 de maig 2023

Nota

La vida és l'única manera
de cobrir-se de fulles,
agafar aire a la sorra,
elevar-se amb les ales;

ser un gos,
o acariciar-ne la càlida pell;

diferenciar el dolor
de tot allò que no ho és;

cabre dins dels esdeveniments,
vagarejar per les vistes,
cercar el més mínim dels errors.

És una ocasió excepcional
per recordar una estona
allò de què s'ha parlat
quan el llum no estava encès;

i per ensopegar amb una pedra,
ni que sigui només una vegada,
quedar xop en alguna pluja,
perdre claus a la gespa;

i seguir una espurna amb la mirada;

i desconèixer incessantment
alguna cosa important.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

25 de novembre 2022

Quan puges a Norfeu

Et sé la veu quan parles amb les fulles.
Et sé la carn quan t'estripa l'hàbit la cua d'un bou.
Et sé el glatit quan peles alls prop del dolor.
Et sé lo dolç quan canta una coral dins la cullera.
Et sé la sang quan puges a Norfeu.
Et sé el voler quan passen les esmerles.
Et sé la mort quan trenquen les paraules.
Et sé les mans anant a moure's, anant a viure's.

Et sé molt lluny d'aquest paper.
Et sé el desig davant l'infern blau i taronja.
Et sé assassí quan t'empasses el meu crim.
Et sé a la vora, molt a la vora, del fill que no hem tingut.
Et sé en dejú quan ve l'amor.
Et sé l'amant de mon trepig venint a tu.
Et sé el dolor que et fa la rima.
Et sé company de no existir.

I vós, Temps, què sabeu de mi?


Blanca Llum Vidal. La cabra que hi havia. 2008

Il·lustracions de Clara Niubò Casas.

Pròleg de Josep Grifoll.

Peripoètica de Pau Albors.

14 d’abril 2022

Podries...

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...

Un altre país
fora casa teva,
i diries «sí»
en una altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega...

Tindries amics
i jocs d'altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries... podries...

Per tot això, pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Podries. 2017


Poesia de Joana Raspall

Il·lustracions d'Ignasi Blanch

14 de gener 2022

Si pogués

Si pogués arrencar
d'aquest món el dolor
en faria encenalls i
cremaria per sempre,
cortina de boira i fum.

Si pogués entendre
el vol dels ocells
et faria alada i
volaries també,
cel, atzur, horitzó.

Si pogués evitar
la maldat, la buidor,
bufaria ben fort i
les esbocinaria.
Pols d'argent, un desig.

Si pogués albirar
les olors de les flors
o el miracle de l'aigua,
dansaria amb la mar
petxina, alga, cau.


Anna Cortils Munné, dins,


A cura de Miquel Àngel Lladó Ribas, Eduard Miró i Saladrigas,
Víctor Panicello, Gabriel M. Pérez Fuster i Marta Pérez i Sierra

Il·lustracions: Pere Cabaret i Miguel Gallardo

Pròlegs: Laura Borràs i Josep Cuní

Traduccions del castellà: Isabel del Pilar Valero

31 d’octubre 2021

Per arribar

Per arribar a Platja Fonda cal descendir per la llarga escala de pedra.
La lentitud esclata com un desfici fosc de mar: hi ha el cos i el dolor
en aquesta lluita encegada de sol. Res no commou el destí.

L'aigua crida al fons del món amb una veu transparent.



Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó


13 de novembre 2020

traducció

passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.


Anna Montero. El pes de la llum. 2007

04 d’abril 2020

Mireu amb els meus ulls

Mireu amb els meus ulls, vosaltres que no hi sou,
que us heu mort esperant la claror d'aquest dia.
Jo he vist explotar el tanc que esclafava la vida.
Serviu-vos dels meus ulls per omplir-los de llàgrimes
les vostres i les meves, estimats que no hi sou.
Dolor per la sembrada que mai no serà gra
i goig per la llaurada que ara amb nova embranzida
seguint els vostres passos, tornem a començar.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

08 de febrer 2020

El llibre

Un dia vaig escriure un llibre
i hi vaig posar en cada ratlla molt d'amor
i de dolor,
tal com són escrits tots els llibres
que els ha pensat aquell que estima
i no un impostor.
Els llibres, de vegades agraden,
i fan sentir i fan pensar i t'acompanyen,
i altres vegades no.
Hi ha qui diu que aquell en especial
li ha il·luminat la vida, i un altre
li ha dat foscor.
També hi ha el que no diu res,
perquè no sap o no vol o no pot llegir,
o per rancor.
Jo vaig rebre una carta d'un senyor
desconegut, que em va semblar
un home religiós,
i, acompanyant la carta, em retornava
el llibre; deia que el rebutjava
com a lector,
que era groller i que era indigne
i que contaminava, com un verí,
el seu redós.
Vet aquí, em vaig dir, com és el rostre,
i com és el cor –acer i gel–
del ver inquisidor.



Isabel-Clara Simó.  El conjur, 2009

18 d’agost 2017

Per què?

Tantes veus sense resposta,
tant de dolor innecessari,
tanta vida interrompuda
al xoc brutal de la barbàrie!...
Què justifica les obscures causes
que empenyen fatalment l'espècie humana
a l'autodestrucció?
La força evolutiva?
¿Som joguina, potser, d'una llei còsmica
que fa baldera la nostra pervivència?

Si s'apaga l'espurna intel·ligent que brilla

per a bé i per a mal,
al front de l'animal quasi perfecte,
què podrà detenir l'embat voraç
de la ferocitat i la vilesa?

De què serveix representar la farsa

de creure's éssers que excel·lim en mèrit
per damunt de tota altra criatura?
Seria un frau amarg i absurd, la vida?

Deixeu que envegi la font, la roca i l'arbre

que existeixen i prou;
que no els turmenta,
sota la seva pura i simple essència,
aquest tràgic enigma
que neix i viu i mor en cada home.

p. 44



Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Pròleg: Carles Duarte i Montserrat
Il·lustracions: Lluïsa Cauhé

03 de març 2016

m'agradaria preguntar

m'agradaria preguntar
i saber per què feu el mateix sempre
per què?
sabent-ho tot feu el que heu fet abans
i heu causat dolor.
deu ser perquè no enteneu?
o deu ser perquè només podeu conèixer la vida
així?
eh?


Sameer Rawal. Calaix de sàndal. 2006

23 de juliol 2010

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.



Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol : 1977-1979, 2006
Ed.: Mercè Otero Vidal

10 de novembre 2009

AUF DER ERDE UND IN DER HÖLLE

Thomas Bernhard

Hi ha tanta pena al món, tan sofriment,
tanta ànima esqueixada,
tant cos martiritzat...!

No cal pas ser feliç,
només tenir un bocí de pa i un bol de llet
cada matí
i unes engrunes, ni que sigui, de tendresa,
per a saber-se afortunat
sobre la terra,
a l'infern.


Ramon Farrés. El present constant. 2009

20 d’octubre 2009

Aigua

Tast de Mediterrània per Teresa Grau Ros


Una paraula tendra,
una dansa que es rebel·la,
el blau indescriptible a la mirada.
Un gran dolor i
un desig immens de viure.

Jordà, Llanera, Iang-Tsè,alegria i aigua, en moviment.

Un món extraordinari,
en equilibri.



Teresa Grau Ros

18 de maig 2009

Arboricidis

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007


04 d’abril 2009

Poema en va


enmig de la pols eterna de la història. Marc Granell



Sublim infàmia, la de la fam

encarnada en uns cossos diminuts:
cinc pams i escaig amiden la sentència
d'una fam sense treva ni conhort.
Tot fam entre el no-res i els ossos. Fam
i horror de tanta fam com els devora
mos a mos l'esperança. ¿Quin dolor
ha deixat mai de ser dolor a força
de repetir-se? Estrenats en la vida,
aviat coven la mort com un cuc
enrotllat a la boca de l'estómac.
¿Com s'encabeix un suplici infinit
en un cos tan menut? ¿Com han après
els ulls l'immens llenguatge de la fam?
¿Què val el seu turment? ¿Què val un mot
si no és capaç de valer-los la vida?

Cossos sagrats, diminuts com absents

catedrals que també moren de fam.
De fam sublim, però menys duradora
que les penes eternes de l'infern.



Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002


03 d’agost 2008

Poetes estimats, estimades!

Poetes estimats, estimades!
En les llargues nits,
quan lentament m'acuiten
les diàries certeses
de dolor i solitud
i el regust agre de la fruita macada,
obro els vostres llibres
de mots espaiats
i la vostra solitud m'acompanya.

Cors abocats sobre el meu cor,

sou només paraules poderoses.
Certes com la pedra i vives!
Tanta cobejança en tinc,
que en soc avara.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002